divendres, 18 de maig de 2012

Acampi qui pugui


Mai no he dormit en una tenda de campanya. Tot això que em perdo.  Durant una època em generava una cruel frustració. Cada estiu acomiadava amigues que anaven de campaments i em quedava esperant notícies que no sempre arribaven abans que les orgulloses portadores de sacs, motxilles, cantimplores i altres estris que jo no tenia. Abans que pugessin a l'autocar, ja sabia que un dia o altre em trobaria a l'entrada de casa una postal del campanar de Vilaller. Era un clàssic. Si sabés dibuixar, no em deixaria ni un detall, de tantes vegades com me l'havia mirat. No és el més representatiu de la Ribagorça. És dura la competència de Sant Climent de Taüll. Però per a mi és el més emblemàtic, el que em diu més coses. I no perquè em transporti a uns estius llunyans en què l'enyorava sense conèixer-lo. Em parla de la complexa simplicitat de la condició humana. I ho fa amb la veu d'Artur Blasco. La música d' El Pont d'Arcalís no és de museu. T'arriba. Et porta l'alegria trista, amb data de caducitat, d'un envelat. La remor dels paperets de colors ballant al ritme de la garbinada. De tant en tant, me la poso. “I si aneu a Vilaller/ la meitat són cavallers;/ ara han fet l'església nova/ ja no se'ls podrà dir res”. Les Cobles de Peirot. Una cançó recollida a Erill-la-Vall. Erill! El poble que pot presumir de tenir el campanar més esvelt de tota la Ribagorça. El del mundialment famós Davallament. Com s'envejava a la Vall de Boí la torre octogonal de Vilaller, que trencava amb els estereotips romànics. Si ells haguessin tingut quartos s'haguessin tret de sobre tanta antigor amb regust de misèria. Però la vida és com un boomerang, que sempre té torna. I aquelles esglésies oblidades en un bell racó del Pirineu que no es van poder reformar al segle XVIII són avui patrimoni de la humanitat. Atreuen milers de visitants d'arreu del món, que ja no envien postals com les que jo rebia perquè n'hem perdut el costum. Se'ns fa antic. O potser és que ens fa mandra buscar un estanc per comprar el segell. O portar-la tot el dia a sobre fins a trobar una bústia. Qui sap si, com el romànic, no tornaran. Escriure a mà, la llengua pastosa després de llepar l'obscur objecte del desig d'un filatèlic, enviar felicitat. Perquè això és el que reps quan algú te la tramet. Gràcies, Ramon, per la vostra. 

El campanar de Vilaller no falta a la col·lecció de postals.













Sis adreces. I encara falten Bonaire, Baró de Maials, Cervantes i Serra de Prades.







El Retrovisor. Publicat a la contraportada del diari Segre (18-5-12)

3 comentaris:

  1. Me gusta el texto sin embargo las fotos no tienen desperdicio, sobre todo la de las direcciones. Reconocer las caligrafías es como compartir el secreto del contenido de esas cartas. Y al menos dos, sino 3, encuentro grafías de amigos con los que hemos compartido buenos momentos. Cada uno con sus cosas, como la de invertir el sello, por ejemplo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se te escapa una!!!! También sale tu letra por ahí. Creo que la de Boston es tuya.

      Elimina