La mestra que ensenyava massa

La mestra de pàrvuls sempre serà en el meu record una dona jove, alta, guapa i morena. La senyoreta Aurora. Ens va ensenyar a llegir a escriure. A fer sumes i restes rudimentàries. A girar el tres, que sempre escrivia del revés. Ens va ensenyar una pila de cançons. I tantes i tantes coses. Tenia una collada de nens, perquè compartíem aula els de quatre i cinc anys, però amb vocació i paciència ens personalitzava les tasques en funció de les nostres capacitats. A uns, ens tapava els dibuixets que se suposava que ens donaven pistes quan ens feia llegir. No acabàvem d'entendre la relació d'un ull amb la lletra 'o' i encara menys què tenia a veure un carroll de raïm amb la 'u'. Però no gosàvem a preguntar-ho. Les coses eren com eren. No tothom sortia llegint, de segon de parvulari, però aquell que mostrava un cert interès arribava a l'última pàgina del llibre del mètode Palau, on l'esperava el repte d'enfrontar-se a un text llarg, de mitja plana. “La tormenta”, es titulava. Encara que fossis molt petit eres conscient que llegir-ho significava graduar-se. Havies superat un nivell. Després de “La tormenta” sabies que podrien vindre tots els llibres de la biblioteca. La senyoreta Aurora t'havia obert la porta d'un món inabastable ple d'aventures i personatges fascinants. Un món de paper on tot és possible. Mai més no tornaràs a estar sol. A Andorra n'ha esclatat una, de tempesta. A molts, ens ha deixat perplexes. Ja coneixen la notícia: una mestra acomiadada a instàncies d'un inspector per ensenyar massa. Es pot ensenyar massa? Tant de bo aquesta fos la tara que tinguessin tots els docents dels nostres fills. Hem folrat el món amb bombolletes de plàstic, perquè tot sigui fàcil i ningú no prengui mal. Abaixant el llistó es baten més rècords, ja se sap. Però cal? Facin la prova: donin una maleteta d'aquelles de lletres de goma de coloraines a una criatura de tres anys. A l'escola ja li han ensenyat a escriure el seu nom amb lletra de pal. Fàcilment, deduirà paraules. S'engrescarà amb els èxits. “He escrit 'tele'!” i, la pobra, no n'ha encertat ni una. La corregim. S'indigna. Insisteix en la seva combinació de grafies. “No, mira: T-E-L-E”. S'aixeca. Amb el ditet assenyala les lletres que hi ha escrites a sota de la pantalla. Ben clar que hi posa: “S-H-A-R-P”. Tan grans i tan tontos, sembla mentida!

El Retrovisor.

Publicat a la contraportada de Segre (4-5-12)