Què vol dir porfía?

Si quan veus una rosa esclatada no et ve de cantar el Virolai és que no has fet mai el Mes de Maria. Jo sí. Per edat, no em tocaria, però a la Granja es van conservar alguns tics d'Escuelas Nacionales malgrat l'esforç i l'interès de la majoria de professors per reciclar-se. Val a dir que a nosaltres ens encantava. El pla era senzill: una imatge de la marededéu que no sé qui portava, i pots de conserva buits que omplíem de flors. Un altar improvisat i barroc al més pur estil Almodóvar que presidia la classe durant tot el maig. Les meravelloses tardes de primavera ens regalaven un esbarjo extra que consistia en fer una coral desafinada de repertori limitat. No hi faltava mai el “Veniiiiiid y vaaaamos tooooodos con floooores a porfíííía...” Porfía no vam saber mai què volia dir. Però ho cantàvem a tot pulmó. El Vilorai era l'única concessió a la catalanitat que se'ns permetia. Hi havia un gran debat sobre si la lletra deia “il·lumineu la catalana terra” o bé “il·lumineu la catalana serra”. La classe, dividida en dos bàndols irreconciliables, ho resolia a crits, literalment. Ens hi deixàvem les cordes vocals perquè guanyés “terra” -els meus- o bé “serra”. Ens ho passàvem bé. Un divertimento kitch. Sento el Virolai i encara m'envaeix aquesta felicitat senzilla i rural, de demanar-li roses a la padrineta, que tenia un jardí molt ben cuidat. D'arreglar els poms, d'anar a buscar els de vuitè perquè se sumessin a la nostra modesta party primaveral. La màniga curta que costava que et deixessin portar, les tardes eternes descobrint nius de metralladora de la Guerra Civil que a nosaltres se'ns figuraven coves que amagaven misteris de novel·la d'Enid Blyton... De vegades, però, sento el Virolai i em ve al cap un record atroç que no és meu. Sebastià Serrano és un xiquet petit. Està malalt i fa molt temps que està ingressat en un hospital. L'habitació la comparteixen moltes criatures. Som a la postguerra i la precarietat va de parella amb la misèria. Un nen agonitza. Delira. Canta el Virolai tota la nit, fins que la mort el fa callar. Per sempre. “Va ser terrible”, em va explicar ja fa molts anys. Aquell pobre xiquet potser va morir feliç recordant el seu particular Mes de Maria, el crit de la mare perquè pugés a sopar, que ja era hora. Una primavera escapçada. A casa seua, per sempre més seria hivern.

Altars al carrer el dia del Corpus. Les xiquetes que han fet la
comunió llencen pètals de rosa.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (11-5-12)