divendres, 4 de maig del 2012

La mestra que ensenyava massa


La mestra de pàrvuls sempre serà en el meu record una dona jove, alta, guapa i morena. La senyoreta Aurora. Ens va ensenyar a llegir a escriure. A fer sumes i restes rudimentàries. A girar el tres, que sempre escrivia del revés. Ens va ensenyar una pila de cançons. I tantes i tantes coses. Tenia una collada de nens, perquè compartíem aula els de quatre i cinc anys, però amb vocació i paciència ens personalitzava les tasques en funció de les nostres capacitats. A uns, ens tapava els dibuixets que se suposava que ens donaven pistes quan ens feia llegir. No acabàvem d'entendre la relació d'un ull amb la lletra 'o' i encara menys què tenia a veure un carroll de raïm amb la 'u'. Però no gosàvem a preguntar-ho. Les coses eren com eren. No tothom sortia llegint, de segon de parvulari, però aquell que mostrava un cert interès arribava a l'última pàgina del llibre del mètode Palau, on l'esperava el repte d'enfrontar-se a un text llarg, de mitja plana. “La tormenta”, es titulava. Encara que fossis molt petit eres conscient que llegir-ho significava graduar-se. Havies superat un nivell. Després de “La tormenta” sabies que podrien vindre tots els llibres de la biblioteca. La senyoreta Aurora t'havia obert la porta d'un món inabastable ple d'aventures i personatges fascinants. Un món de paper on tot és possible. Mai més no tornaràs a estar sol. A Andorra n'ha esclatat una, de tempesta. A molts, ens ha deixat perplexes. Ja coneixen la notícia: una mestra acomiadada a instàncies d'un inspector per ensenyar massa. Es pot ensenyar massa? Tant de bo aquesta fos la tara que tinguessin tots els docents dels nostres fills. Hem folrat el món amb bombolletes de plàstic, perquè tot sigui fàcil i ningú no prengui mal. Abaixant el llistó es baten més rècords, ja se sap. Però cal? Facin la prova: donin una maleteta d'aquelles de lletres de goma de coloraines a una criatura de tres anys. A l'escola ja li han ensenyat a escriure el seu nom amb lletra de pal. Fàcilment, deduirà paraules. S'engrescarà amb els èxits. “He escrit 'tele'!” i, la pobra, no n'ha encertat ni una. La corregim. S'indigna. Insisteix en la seva combinació de grafies. “No, mira: T-E-L-E”. S'aixeca. Amb el ditet assenyala les lletres que hi ha escrites a sota de la pantalla. Ben clar que hi posa: “S-H-A-R-P”. Tan grans i tan tontos, sembla mentida!












El Retrovisor.
Publicat a la contraportada de Segre (4-5-12)

7 comentaris:

  1. Ahir em va escriure la senyoreta Aurora. Va ser màgic. Han passat gairebé quaranta anys! Aquesta columna només m'ha portat alegries. Tant que em va costar decidir-me a deixar una feina horrible per por i resulta que més enllà de la seguretat d'una nòmina hi havia tot un univers meravellós esperant-me amb els braços oberts. Sigueu valents, que el guió de la vostra vida l'escrigueu vosaltres. Hi haurà mil imprevistos: actors que deixen la sèrie d'un dia per altre, dies de pluja que alteren el rodatge... però la Bíblia, la columna vertebral de la història. És vostra. Feu-la vostra!

    ResponElimina
  2. Anna,
    No ens coneixem, però vaig seguint amb atenció el teu bloc, del qual m'agraden tantes coses: el teu bon ofici escrivint, les referències constants a un imaginari rural que també és el meu (a una certa distància geogràfica, això sí, però que reconec perfectament) i també la valentia d'escriure el guió de la teva vida en un moment com aquest. I és ben cert (també sé del que parles), que hi ha coses que donen sentit a allò que fem i que no tenen res a veure amb els diners...Gràcies per aquest comentari que arrodoneix un article que ja era rodó.
    Maria
    http://lafontdebiscarri.wordpress.com

    ResponElimina
  3. Anna,
    No ens coneixem, però vaig seguint amb atenció el teu bloc, del qual m'agraden tantes coses: el teu bon ofici escrivint, les referències constants a un imaginari rural que també és el meu (a una certa distància geogràfica, això sí, però que reconec perfectament) i també la valentia d'escriure el guió de la teva vida en un moment com aquest. I és ben cert (també sé del que parles), que hi ha coses que donen sentit a allò que fem i que no tenen res a veure amb els diners...Gràcies per aquest comentari que arrodoneix un article que ja era rodó.
    Maria
    http://lafontdebiscarri.wordpress.com

    ResponElimina
  4. Maria, mentre escrivia un post donant les gràcies als lectors que heu donat vida a aquest blog m'ha arribat el teu comentari. Moltes gràcies, de tot cor. Et contesto aquí perquè les teves paraules només s'han fet visibles al mail i no sé com fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anna. Ja he vist que el comentari no havia quedat penjat i ho he provat una altra vegada...Misteris del "blogspot" (deu ser que jo sóc més del "wordpress", he, he...). Una abraçada i "endavant amb el programa!"...

      Elimina
  5. Anna, quina nostàlgia! Jo també vaig aprendre a llegir amb els llibres Palau (sempre m'he preguntat perquÈ duia accent, Paláu). Abans disfrutàvem més. M'encanten els teus retrovisors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo durant un temps accentuava Mateu perquè pensava que si Bernabéu portava accent... Misteris del tardofranquisme.

      Elimina