Res no és per sempre. “A partir d'avui els teus cognoms seran
aquests”. I els hi van canviar. Era la primera vegada que sortia de
Fraga, i li seria difícil d'oblidar. En una ignota caixa de
reclutes, sol i espantat, el meu oncle va descobrir que era adoptat.
I que els seus pares biològics havien deixat escrit que el dia que
el cridessin a files recuperés la identitat perduda. Vés a saber
per què. Res no és per sempre. Pots nàixer al Pallars i tornar-te
ribagorçà. D'un dia per altre. Capricis de cartògraf. Als veïns
de Viu de Llevata els ha passat. Aquest canvi rai, que no és
dolorós. Pitjor va ser quan Viu es va quedar sense escola. De fet,
es quedava sense gent. Ni el castell havia resistit els estralls del
pas del temps. S'esmicolava turó avall amb altiva tossuderia. Feia
tants anys que rodolaven pedres, que molt abans que fos una immensa
ruïna, se'n va perdre la memòria. Hi havia molta feina a fer per
plànyer-se. La prioritat era l'església. Per bé i per mal, tots hi
havien de fer cap. Darrerament, acollia més funerals que bodes, però
fos com fos, s'hi havia d'obrar. Un dia de 1972, mossèn Joan Mora
demana ajut a Casimir Macià. Ha de moure l'altar i no se'n surt.
Pesa massa. La força dels dos homes és insuficient. S'esperaran a
que arribin els xiquets de Macià, que estudien fora. Entre tots, la
poden bellugar. Perplexos, veuen una caixeta de fusta que qui sap el
temps que fa que és en aquell forat. A dins, hi ha un pergamí. És
l'acta de consagració, firmada pel bisbe Ramon de Roda d'Isàvena el
19 de desembre del 1008. Res no és per sempre. Qui li havia de dir
al bisbe que 900 anys després aquell pergamí aniria a parar a terra
d'infidels. Això sí, entremig Medina Larida va ser conquerida pels
cristians i es va convertir en capital de la diòcesi. El Museu de
Lleida és el testimoni mut d'aquests segles de canvis constants.
S'hi conserva el pergamí descobert fa 40 anys. Els records, però,
s'han quedat a Viu. Els turistes fan fotos de l'espectacular
portalada. Els més vells enyoren el temps en què s'obria una
estranya porteta minúscula que sembla haver perdut les escales. Dóna
a la pila baptismal. No està concebuda per creuar-la, sinó per
passar un nadó dels braços de la mare impura, que no podrà entrar
al temple fins que no acabi la quarantena, als dels padrins de
bateig. Per sort, res no és per sempre.
La curiosa porta d'infantar de l'església de Viu. |
El retrovisor. Publicat al diari Segre (27-4-12)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada