La reina de la República

Endolada de dalt a baix. La recordo molt vella, encara que no ho fos tant. Una dona silenciosa i discreta que semblava que només sortia de casa per anar a missa. De vegades, amb un ram de flors que lluirien a l'altar. Les roses esclatades no s'adeien amb aquella cara trista i pàl·lida. Amb aquell negre infinit que recordava ara i adés el dolor d'alguna mort propera. Un dia, accidentalment, vaig sentir una conversa maliciosa: “Qui ho diria que era una de les que portava la bandera republicana?”. Aquelles dones desvagades van passar llista de manera exhaustiva a tothom que va participar en un acte que havia  de presidir Lluís Companys el 30 de setembre de 1934. El president, a última hora, va delegar en el conseller de Cultura, Ventura Gasol, que va anar a aquell racó de món acompanyat pel rector de la Universitat de Barcelona, Bosch i Gimpera. Una visita llampec al Baix Segre per inaugurar les escoles de Seròs i el pont sobre el Segre de la Granja d'Escarp. Devia ser un dia radiant. Una preciosa llum de setembre il·luminant un futur prometedor. “Da gusto ver cómo se han iniciado las obras de este puente y carretera creyendo que dentro de un par de años se habrá suprimido el vetusto, aunque pintoresco y práctico paso de barcas”, havia escrit un any abans el corresponsal de La Vanguardia. No és difícil imaginar les esperances dipositades en aquest pont. El tiet Jordi va venir al món just el dia que van començar aquestes esperades obres. La padrina, orgullosa, el va despopar coincidint amb la inauguració. Semblava un bon presagi. Però no ho va ser. Gairebé tots els protagonistes d'aquesta història van morir prematurament. I els que van sobreviure, com la meua reina de la República, van haver d'expiar pecats tota la seua vida. Quan me la creuava pel carrer, amb el cap cot i la pressa de qui no es concedeix mai un minut perquè creu que no se'l mereix, tractava de descobrir algun vestigi de l'antiga alegria que la va portar a passar-se tardes cosint una senyera amb les amigues. Segur que tenien molts plans. La nova carretera ampliava els horitzons d'aquestes noies. Potser alguna havia decidit de plantar-se i dir als seus pares que no buscava nuvi perquè volia estudiar. El món canviava tan de pressa! I de sobte, tot es va acabar. Abruptament. També l'alegria. Em pregunto quantes vegades no ploraria en silenci recordant aquell setembre de feliç llibertat.

El retrovisor. (Segre 20-4-12)
Foto d'Àlex Justribó