"Recuerdo de Tremp"

De les moltes coses que li envejava al meu germà quan era petita, dues eren materials: un imant rodó que vam treure d'una ràdio molt antiga esbudellada sense compasió i un rellotge d'arena. Tanco els ulls i el veig. De fusta negra, com si l'haguessin fumat. L'arena, d'un color rosa pujat. No sabria dir qui li va portar, però al peu hi posava "Recuerdo de Tremp", escrit amb lletres blanques. A mà. No sé com s'ho feia, però els utilitzava de moneda de canvi ("et canvio l'imant per...") i sempre tornaven al seu poder. Què se'n deuria fer d'aquell rellotge? Qui sap. Segurament, vam fer com el protagonista de Toy Story i un bon dia vam oblidar els nostres tresors d'infància en alguna capsa. Les Nancys amb els cabells tallats. I el bolígraf de deu colors que va triomfar a la primera comunió. Ni tan sols hi havia pensat més.

Fa relativament poc, quan ja era més a prop dels quaranta que dels trenta, vaig tenir un dels meus clàssics moments de desesperació perquè no m'entenia la lletra. Típica entrevista que guardes massa dies. Típica lletra francament millorable. Mai no m'ha agradat anar amb gravadora. Tendeixes a ser massa fidel a la paraula i traeixes l'esperit de la conversa. A mi em funciona, almenys. Bé, el cas és que ja li havia ensenyat la llibreta a mitja redacció, a veure si a algú se li ocorria què havia pogut escriure en aquell gargot. El primer, no cal dir-ho, al Juanjo. Hem treballat colze amb colze (literalment) prop de vint anys. Ell té una lletra preciosa, impecable. Té un ritme pausat, tranquil. Segur que no s'incomoda si ha de fer repetir alguna cosa. "Com m'agradaria fer tan bona lletra com tu", vaig pensar en veu alta. "No creguis, també té inconvenients. Quan era petit, em feien anar tots els dissabtes a escriure 'Recuerdo de Tremp' en uns rellotges d'arena que venien uns parents". No m'ho podia creure. Ho havia escrit el Juanjo!

Hi ha anècdotes que donen sentit a la vida.