Embalar o anar a collir. Les opcions eren limitades. Si hagués nascut en un poble vora el mar el dilema estaria entre fer llits en un hotel o servir darrera una barra. Així eren els nostres estius no fa tants anys. No hi feia res el poder adquisitiu de la família. Ni l'expedient acadèmic. Les vacances s'aprofitaven per treballar, i no perquè ens volguéssim dignificar més del compte, sinó perquè calia allargar uns quants mesos la minsa beca. La majoria dels nostres pares, criats en plena postguerra, no havien pogut estudiar i érem conscients de ser uns privilegiats. Ni ens passava pel cap de fer un màster. O aprendre anglès en un lloc que no fos una acadèmia barata. Érem molts. Massa, deien. Generacionalment, se'ns coneix com el Baby Boom. Sempre hem estat a munts. Classes universitàries de més de cent cinquanta persones, com a exemple d'atapiment. Aviat se'ns va penjar la inevitable etiqueta: tanta competència ens havia fet individualistes. Amb un índex d'atur pels núvols i llicenciats a mansalva, tothom va acabar fent el que podia. Però és cert que vam matar el pare naïf que proclamava pau i amor i vam començar a escriure No future a les parets del Londres punk de la Thatcher. Teníem un títol, però per primera vegada a la història no ens servia per a res. No era cap passaport a una bona feina. D'estudiants, havíem compartit pisos destartalats. Vam seguir fent-ho. I no per gust, precisament. Érem tants lluitant per una plaça que els zeros de la nòmina passaven a ser secundaris. L'important era tenir un sou. I no et queixessis pas, que en aquells temps, els contractes sempre eren de sis mesos i no era qüestió de jugar-se-la i tornar a anar a l'horta a passar calor, o a fer enquestes pel carrer, o a repartir gratuïts amb un carro de la compra. Tots teníem algun amic que no envelliria, perquè les drogues li havien pres la vida molts anys abans de matar-lo amb excessiva crueltat. “La humanitat sempre ha anat endavant, mai no ha fet un pas enrere”. El meu cunyat ho diu amb un convenciment entusiasta. Hi estic d'acord. No sé per què ens volen fer creure que mai no hem estat tan malament com ara. No sé per què s'ha instal·lat un pessimisme apocal·líptic als titulars de premsa i als discursos polítics. De les crisis sempre n'hem sortit reforçats. Ni jo ni ningú sabem cap on anirem. Però serà endavant.
El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (13 d'abril de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada