divendres, 26 d’octubre de 2012

Tardor, hivern, etc


Sóc tòpica, com les pomades. M'agrada la tardor. M'encanta. Evocadora i elegant, ens regala dies de pluja que conviden al recolliment i paisatges que sense sortir d'una gamma cromàtica col·leccionen colors. La temperatura és suau, però baixa prou a les nits perquè puguis tapar-te i experimentis una confortable sensació de benestar. Els gats s'enrosquen i engeguen el seu motor de felicitat. D'acord, d'acord, ja paro. Veig que es fan a la idea que m'agrada la tardor. Però (sempre hi ha un però) és més curta del que diuen els astrònoms. Potser per això té tant d'encant. Diumenge s'acaba. Així, de cop. Algú va decidir que per estalviar energia calia potinejar rellotges avant i enrere. I aquest cap de setmana guanyarem una hora. Això sí, paguem els seixanta minuts a preu d'or. Dilluns calculo que serà el dia més trist de l'any. Ens hauran pres la tarda. Les tardes, en plural. Encara no toca, però ja serà hivern. I es farà llarg, com sempre. Tot i que de vegades, la primavera pot esclatar en ple mes d'octubre. Recordo un diumenge de tardor de fa 35 anys. Jo en tenia vuit. Vaig anar a veure els padrins. L'escala, fosquíssima. El terra, d'un insòlit color roig que tenien les cases velles que no estaven enrajolades. No era l'hora del parte, però contra pronòstic, estaven mirant la tele. Li havien tret la funda verda amb què la vestien tan bon punt s'acabava l'informatiu. El padrí tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels pantalons, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant-los des d'un balcó. Va ser una escena desconcertant. A partir d'aquell moment, el senyor que semblava que tingués la mota, aquelles pigues grosses que ensorraven el preu de les mançanes, es va fer omnipresent. Pensava que tenia un repertori curt, perquè sempre l'ensenyaven pronunciant una mateixa frase: “ja sóc aquí”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes els ulls tan blaus del padrí. Ara sí. Ara penso que en aquell precís moment es va acabar la guerra, per a ell. Ja tenia 77 anys, però en certa manera havia vençut. Potser el 25 de novembre també tindrem una primavera inesperada en època de boires i en alguna casa un nét es preguntarà perquè plora el seu avi. Algun dia entendrà que havia presenciat un moment històric. 


I després de veure aquesta meravella de Llorenç Melgosa, encara m'agrada més la tardor.


El retrovisor. Publicat al diari Segre (26-10-12)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada