Dos espelmes negres

No s'estranyin si una matinada d'insomni em veuen a la televisió. Aquesta setmana he descobert que mirant a través del retrovisor sóc capaç de veure el futur. Sí, sí, pitonissa. Jo en sóc la primera sorpresa. Els freqüents viatges al tardofranquisme de la meua infantesa no eren records, sinó flashforwards! (pels que no estiguin tan malalts de sèries com jo: un salt endavant en el temps). Mira que no adonar-me'n! Avui, coincidint amb el Dia de la Raça, compartiré alguna de les visions que he tingut, no fos cas que els falsos records fossin, en realitat, premonicions i el futur ens enxampés sense una mantellina a l'armari, que ja els aviso que és el més in. La porten Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría i les protagonistes d'Amar en tiempos revueltos quan van a missa. Jo em pensava que ficció i realitat estaven separades per cinquanta anys llargs. Però no. També recordava haver rigut amb ganes amb El florido pensil i resulta que Andrés Sopeña no havia escrit un llibre ple d'ironia, sinó un manual per a l'espanyolització de la canalla que li anirà molt bé al ministre de cognom estranger (ai quines paradoxes té la vida!). Val a dir que jo que vaig ser molt ben espanyolitzada us vaticino que les classes d'història se us faran curtes amb el sistema Wert. A mi les proeses del Cid m'encantaven. En especial, l'inesperat capítol final, en què (compte, que colo un spoiler) un campeador ferit de mort té una idea de guionista de Hollywood desesperat i mana que es mantingui en secret l'inevitable desenllaç, s'embalsami el seu cadàver, es guarneixi amb l'armadura i es col·loqui a sobre del cavall. No s'explicava com s'havia fet tot això. Ho escric i em vénen al cap imatges pròpies dels Monty Python (coses del rigor mortis). Però no, no s'explicava. Es resumia amb una frase lapidària de suposada èpica: el Cid guanyava batalles després de mort. Avui s'escau més una altra de les lliçons d'espanyolitat que amb més silenci entomàvem: la conquesta d'Amèrica. T'ho sabies de memòria però la mandíbula tendia a deixar-se caure, rendida d'admiració amb aquella dona superba que regnava en un país providencialment situat al centre del món i no dubtava a portar les joies al Cash Converter de l'època per finançar el viatge de Colom. Bé, Colón. Com el de busqui, compari i si troba un país millor, voti'l.

El retrovisor. Segre (12-10-12)