divendres, 5 d’octubre del 2012

Sang de tinta



Feia poc que havia sortit de la llibreria Punt de Llibre amb l'exemplar de Sang de tinta que tantes ganes tenia de llegir la meua filla quan vaig saber que havia mort Montse Comajuncosas a la seua estimada Holanda. Ens havíem creuat al carrer Major de Lleida el dia que havia comprat els bitllets. Estava il·lusionada, amb ganes de veure els néts. Tot era com sempre. Un somriure enorme, fantàstic, i aquell aspecte de noia rebel de setanta-set anys. Estava malalta, però quan has sobreviscut a la mort d'un fill, hi ha poques coses que et puguin espantar i potser per això transmetia tanta vitalitat. Ens portàvem molts anys, però coincidíem a l'hora de vestir-nos. Mai no em va incomodar, al contrari, era un afalag. Jo de gran volia ser com ella. Tenir el seu estil, haver llegit tant. Va ser bibliotecària de professió i lectora de vocació. Això la va salvar. La jubilació va estar a punt de deprimir-la, perquè no trobava el seu lloc. Vaig saber que tornava a ser ama de la seua vida un dia de 2004 en què vam passar-nos una hora de rellotge parlant d'una novel·la que a les dos ens havia fascinat: Les veus del Pamano. L'entusiasme no es pot fingir. També va coordinar durant molts anys el suplement de llibres d'aquest diari. I va estar al capdavant del mític cicle de Teatre Cavall Fort. I va formar part de l'AMPA de la vella Espiga quan més que una escola era un projecte pedagògic revolucionari... i tantes coses que ni sé. Hi ha gent que crea. I hi ha gent que viu, que fa una obra de la seua vida. La Montse Comajuncosas no era una autora, però la cultura no serà el mateix sense ella. Formava part d'una gauche divine a la que confesso admirar i respectar. I estimar, sobretot estimar. Una generació de dones valentes i decidides, molt diferents entre elles, però totes compromeses. Amb Lleida, amb l'art, amb la literatura, amb l'avantguarda, amb la política, quan cal... i el que és més difícil, amb elles mateixes: Pepa Domingo, Mary Coma, Roser Ferran, Àngels Santa... A totes us porto al cor, encara que soni cursi. Avantatges de tenir una columna setmanal per dir allò que vols, allò que sents. I avui em sentia molt a prop de Nimega. Fa vint anys que no hi he estat, però m'imagino que hi ha un cel de Vermeer, amb aquella lluminositat tan trista, esperant de rebre les cendres d'una dona a qui mai no oblidaré.


El retrovisor. (Segre, 5-10-12)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada