divendres, 26 d’octubre de 2012

Tardor, hivern, etc


Sóc tòpica, com les pomades. M'agrada la tardor. M'encanta. Evocadora i elegant, ens regala dies de pluja que conviden al recolliment i paisatges que sense sortir d'una gamma cromàtica col·leccionen colors. La temperatura és suau, però baixa prou a les nits perquè puguis tapar-te i experimentis una confortable sensació de benestar. Els gats s'enrosquen i engeguen el seu motor de felicitat. D'acord, d'acord, ja paro. Veig que es fan a la idea que m'agrada la tardor. Però (sempre hi ha un però) és més curta del que diuen els astrònoms. Potser per això té tant d'encant. Diumenge s'acaba. Així, de cop. Algú va decidir que per estalviar energia calia potinejar rellotges avant i enrere. I aquest cap de setmana guanyarem una hora. Això sí, paguem els seixanta minuts a preu d'or. Dilluns calculo que serà el dia més trist de l'any. Ens hauran pres la tarda. Les tardes, en plural. Encara no toca, però ja serà hivern. I es farà llarg, com sempre. Tot i que de vegades, la primavera pot esclatar en ple mes d'octubre. Recordo un diumenge de tardor de fa 35 anys. Jo en tenia vuit. Vaig anar a veure els padrins. L'escala, fosquíssima. El terra, d'un insòlit color roig que tenien les cases velles que no estaven enrajolades. No era l'hora del parte, però contra pronòstic, estaven mirant la tele. Li havien tret la funda verda amb què la vestien tan bon punt s'acabava l'informatiu. El padrí tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels pantalons, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant-los des d'un balcó. Va ser una escena desconcertant. A partir d'aquell moment, el senyor que semblava que tingués la mota, aquelles pigues grosses que ensorraven el preu de les mançanes, es va fer omnipresent. Pensava que tenia un repertori curt, perquè sempre l'ensenyaven pronunciant una mateixa frase: “ja sóc aquí”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes els ulls tan blaus del padrí. Ara sí. Ara penso que en aquell precís moment es va acabar la guerra, per a ell. Ja tenia 77 anys, però en certa manera havia vençut. Potser el 25 de novembre també tindrem una primavera inesperada en època de boires i en alguna casa un nét es preguntarà perquè plora el seu avi. Algun dia entendrà que havia presenciat un moment històric. 


I després de veure aquesta meravella de Llorenç Melgosa, encara m'agrada més la tardor.


El retrovisor. Publicat al diari Segre (26-10-12)

divendres, 19 d’octubre de 2012

"Ha sigut una xiqueta"


Aquesta setmana he sabut que una amiga està embarassada. Sorpresa majúscula. Ja té un fill gran i amb els temps que corren... Rectifico. Potser són els temps que corren els que donen sentit a aquesta bona nova. “El món no s'acaba si hi ha nens per néixer”, escriu Eva Piquer. Abans del nostre 11-S de l'eufòria en va haver un de terrible. Molt lluny i, a la vegada, molt a prop. A Nova York. Va ser un dia de por i incertesa en què aquesta escriptora i periodista va decidir lluitar contra la fi del món engendrant un fill. La vida imposant-se contra pronòstic, com aquelles figueres que creixen als campanars. Una aposta de futur rebel i militant. Al cap i a la fi, els meus pares van arribar a aquest món enmig d'una guerra. La vida obrint-se pas. I, per petita que sigui l'esquerda, trobant el camí per avançar. Escric això i hi poso les cares dels estudiants de tercer de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la UdL que vaig veure dimarts. Vint anys. Edat de tindre la sang en ebullició, de mostrar-se insolent perquè s'enceta el camí pensant que s'està de tornada de tot. De voler-se menjar el món. De sentir-se immortal. Ells també s'ajustaven al patró. També hi havia espurnes d'il·lusió en la seua mirada. Però, a la vegada, una certa por, un desencant preventiu. No els culpo. La crisi s'ha instaurat a les nostres vides. L'economia és un tema d'ascensor tan socorregut com la meteorologia. Però les crisis es vencen. La del petroli em va enxampar al parvulari, però com si fos ahir que sentia dir a la mama que d'un dia per altre, mil pessetes no eren res. Que te les posaves al moneder i ja no hi eren. Aquell bitllet verd no havia canviat tant, potser el que passava és que l'havia perdut (pensava). Un diumenge era al camp de futbol. Vés a saber qui jugava. Jo recollia flors. Algú es va apropar al meu pare i no sé què li va dir, però vam marxar corrent. Li vaig donar les flors a la mama i ella es va posar a plorar baixant les escales, amb un canastrell que feia dies que voltava per casa. “Tot anirà bé”, deia. Misteris dels adults. Els padrins es van instal·lar a casa: havien canviat les regles del joc. Al vespre va sonar el timbre. L'única veïna que tenia telèfon pujava emocionada cridant “ha sigut una xiqueta!”. Les mil pessetes cada cop durarien menys, però la meua germana s'havia imposat a la crisi un dia com avui de 1975.


Costa de creure, però aquesta és l'única foto que tenim dels tres germans.

El retrovisor (Segre 19-10-12)

divendres, 12 d’octubre de 2012

Dos espelmes negres


No s'estranyin si una matinada d'insomni em veuen a la televisió. Aquesta setmana he descobert que mirant a través del retrovisor sóc capaç de veure el futur. Sí, sí, pitonissa. Jo en sóc la primera sorpresa. Els freqüents viatges al tardofranquisme de la meua infantesa no eren records, sinó flashforwards! (pels que no estiguin tan malalts de sèries com jo: un salt endavant en el temps). Mira que no adonar-me'n! Avui, coincidint amb el Dia de la Raça, compartiré alguna de les visions que he tingut, no fos cas que els falsos records fossin, en realitat, premonicions i el futur ens enxampés sense una mantellina a l'armari, que ja els aviso que és el més in. La porten Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría i les protagonistes d'Amar en tiempos revueltos quan van a missa. Jo em pensava que ficció i realitat estaven separades per cinquanta anys llargs. Però no. També recordava haver rigut amb ganes amb El florido pensil i resulta que Andrés Sopeña no havia escrit un llibre ple d'ironia, sinó un manual per a l'espanyolització de la canalla que li anirà molt bé al ministre de cognom estranger (ai quines paradoxes té la vida!). Val a dir que jo que vaig ser molt ben espanyolitzada us vaticino que les classes d'història se us faran curtes amb el sistema Wert. A mi les proeses del Cid m'encantaven. En especial, l'inesperat capítol final, en què (compte, que colo un spoiler) un campeador ferit de mort té una idea de guionista de Hollywood desesperat i mana que es mantingui en secret l'inevitable desenllaç, s'embalsami el seu cadàver, es guarneixi amb l'armadura i es col·loqui a sobre del cavall. No s'explicava com s'havia fet tot això. Ho escric i em vénen al cap imatges pròpies dels Monty Python (coses del rigor mortis). Però no, no s'explicava. Es resumia amb una frase lapidària de suposada èpica: el Cid guanyava batalles després de mort. Avui s'escau més una altra de les lliçons d'espanyolitat que amb més silenci entomàvem: la conquesta d'Amèrica. T'ho sabies de memòria però la mandíbula tendia a deixar-se caure, rendida d'admiració amb aquella dona superba que regnava en un país providencialment situat al centre del món i no dubtava a portar les joies al Cash Converter de l'època per finançar el viatge de Colom. Bé, Colón. Com el de busqui, compari i si troba un país millor, voti'l.


El retrovisor. Segre (12-10-12)

divendres, 5 d’octubre de 2012

Sang de tinta



Feia poc que havia sortit de la llibreria Punt de Llibre amb l'exemplar de Sang de tinta que tantes ganes tenia de llegir la meua filla quan vaig saber que havia mort Montse Comajuncosas a la seua estimada Holanda. Ens havíem creuat al carrer Major de Lleida el dia que havia comprat els bitllets. Estava il·lusionada, amb ganes de veure els néts. Tot era com sempre. Un somriure enorme, fantàstic, i aquell aspecte de noia rebel de setanta-set anys. Estava malalta, però quan has sobreviscut a la mort d'un fill, hi ha poques coses que et puguin espantar i potser per això transmetia tanta vitalitat. Ens portàvem molts anys, però coincidíem a l'hora de vestir-nos. Mai no em va incomodar, al contrari, era un afalag. Jo de gran volia ser com ella. Tenir el seu estil, haver llegit tant. Va ser bibliotecària de professió i lectora de vocació. Això la va salvar. La jubilació va estar a punt de deprimir-la, perquè no trobava el seu lloc. Vaig saber que tornava a ser ama de la seua vida un dia de 2004 en què vam passar-nos una hora de rellotge parlant d'una novel·la que a les dos ens havia fascinat: Les veus del Pamano. L'entusiasme no es pot fingir. També va coordinar durant molts anys el suplement de llibres d'aquest diari. I va estar al capdavant del mític cicle de Teatre Cavall Fort. I va formar part de l'AMPA de la vella Espiga quan més que una escola era un projecte pedagògic revolucionari... i tantes coses que ni sé. Hi ha gent que crea. I hi ha gent que viu, que fa una obra de la seua vida. La Montse Comajuncosas no era una autora, però la cultura no serà el mateix sense ella. Formava part d'una gauche divine a la que confesso admirar i respectar. I estimar, sobretot estimar. Una generació de dones valentes i decidides, molt diferents entre elles, però totes compromeses. Amb Lleida, amb l'art, amb la literatura, amb l'avantguarda, amb la política, quan cal... i el que és més difícil, amb elles mateixes: Pepa Domingo, Mary Coma, Roser Ferran, Àngels Santa... A totes us porto al cor, encara que soni cursi. Avantatges de tenir una columna setmanal per dir allò que vols, allò que sents. I avui em sentia molt a prop de Nimega. Fa vint anys que no hi he estat, però m'imagino que hi ha un cel de Vermeer, amb aquella lluminositat tan trista, esperant de rebre les cendres d'una dona a qui mai no oblidaré.


El retrovisor. (Segre, 5-10-12)