dilluns, 21 de març del 2016

Mestres i/o talibans


A Maria Vidal Guardiola, in memoriam

Érem políticament incorrectes i pels volts de Sant Josep ens dedicàvem a fer cendrers que mai no arribarien a Nadal. Les demostracions d’amor d’un fill en edat de primària acostumen a ser fràgils. Ni es preguntava si el pare en qüestió fumava. Era un home. Punt. La senyoreta Maria passava per les taules folrades amb papers de diari –sempre l’Avui– i fingia no adonar-se de la nostra tendència cap a l’abstracció involuntària. Cap a la deconstrucció avant la lettre. Era una dona alta per a la seua època. Cabells curts, tallats a navalla i negres com l’estalzí. Un somriure sorneguer pintat amb generositat. Era una McGiver de les manualitats. Teníem unes papereres que eren l’enveja de l’escola. En teoria, les fèiem nosaltres. Però, no ens enganyem: era ella l’encarregada de posar en marxa l’operació transformer i convertir un tambor d’Ariel en una criatura fantàstica en tots els sentits. Va morir fa poc. En el meu record encara porta una bata de ratlles blanques i blaves. Suposo que entra dins de la categoria de mestra talibana de la qual fugia el flamant acadèmic Félix de Azúa, perquè pertanyia a la generació precursora del reciclatge. Als anys setanta, reciclar no tenia res a veure amb separar la brossa ni amb contenidors de colors. Reciclar-se era sinònim de fer cursets de català. Fora d’hores. Pagant-se la gasolina de la butxaca quan les classes quedaven lluny de casa. Els dissabtes van deixar de ser festius per a aquests docents als quals no s’ha agraït mai prou tot el que van fer perquè la normalització lingüística fos un èxit. Una callada heroïcitat dels temps en què Franco ja no hi era, però el franquisme seguia aquí. Aquests mestres van fer prémer l’accelerador democràtic. Ens alliçonaven, ben cert. Sobre accents oberts i tancats, sobre barbarismes que teníem adherits a l’ADN. També ens van ensenyar a viure en un món que, de cop, va canviar. I va deixar de ser estrany que la senyoreta Maria conduís el seu propi cotxe i fes viatges arreu del món. Jo, de gran, volia ser com ella, encara que tingués tan poca traça moldejant fang. Qui m’havia de dir que admirava una talibana. La pixada fora de test de Félix de Azúa em va semblar la història d’un idiota (explicada per ell mateix).


Gràcies, senyoreta.
El retrovisor (Segre, 18-3-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada