Retorn a Atarbe

No recordo haver vist cap pel·lícula seua, de petita. La recordo a ella. Analía Gadé em tenia fascinada. Potser eren els seus ulls felins, o aquell accent subtilment exòtic. La vaig conèixer molts anys després. Un dia estrany en què el teatre Principal de Lleida va viure una estrena cinematogràfica en delate. Analía no va defraudar. Va arribar amb un vestit de nit del color de la seua mirada i es va posar el públic a la butxaca demanant que ningú no canviés de llengua per ella i es fessin els parlaments en català. Jo era al vertiginós galliner, mirant-m’ho des d’un pla gairebé zenital. Ella estava una mica nerviosa. Era la protagonista d’una pel·lícula que no havia tornat a veure des de feia prop de quaranta anys, i d’això ja en fa més de vint. Ni ella ni ningú. L’original de La fiel infantería, rodada íntegrament a Lleida el 1959, es va perdre i des de l’Ateneu Popular de Ponent es va fer una tasca gairebé detectivesca per trobar-ne una còpia i rescatar de l’oblit el film de Pedro Lazaga. Analía Gadé no recordava la pel·lícula, però sí la ciutat. Ella es va allotjar a l’hotel Palace, lleidatanitzat com a “Pal·les” des que és un edifici institucional. “El millor era fer de roig”, ens havien explicat aquella setmana alguns dels extres que van participar en la pel·lícula. Els rojos, com que es morien abans, no havien de córrer tant, i perquè semblessin més mal farjats portaven un uniforme que els anava gran. “Els nacionals es pelaven de fred, però nosaltres ens podíem deixar la nostra roba a sota”. Coses de fer la mili a Lleida aquell 1959. Al film, Lleida és Atarbe. Les 800 persones que vam omplir el Principal no vam estar gaire al cas de com anava la cosa. Arturo Fernández es casava amb Analía, com tocava. La guerra la guanyaven els bons... Només ens interessava veure Laura Valenzuela, Jesús Puente, Tony Leblanc o Alberto Closas en escenaris que reconeixíem, encara que molts ja s’havien perdut: el llac dels Camps Elisis, la Seu Vella reconvertida en caserna, el cine Fèmina... Era un gran revival. “Això serà un avançament del 20-N”, s’havia sentit abans que s’apaguessin els llums, però el 1959 hi va haver una apertura escarransida que va ser premiada amb l’ingrés d’Espanya a l’ONU i Lazaga dedicava el film a “tots” els morts. I això ja era un gran què.

El retrovisor (Segre, 31-5-2019)

Polítics

Una de les persones que més he admirat i admiro va morir ara fa vint anys, el maig de 1999. L’he reivindicat moltes vegades. I ho seguiré fent. A Jaume Magre, ara, no sabríem definir-lo. “Agitador cultural”, vaig escriure en una de les darreres entrevistes que li vaig fer. Però monsieur Magre, com el coneixien els seus alumnes de l’Alliance Française, era molt més. Ell va avançar-se al Maig del 68 i aquell febrer va ser realista i va demanar l’impossible: convertir un passadís del segon pis del número dos del carrer Bisbe Huix en la Petite Galerie. La primera exposició col·lectiva d’aquell minúscul espai va portar a Lleida Tàpies, Vila-Casas, Cuixart, Ràfols-Casamada, Guinovart, Hernández Pijuan, Tharrats... Però Magre també va ser polític. Militava al PSC, sector Congrés. Sempre s’hi referia com “el partit” i aspirava a estimar les seues sigles amb la intensitat gairebé mística dels vells militants del POUM. Això sí, a la seua manera. “Al partit ja ho saben: poden comptar amb mi per al que vulguin, però per aquí no hi passo”, deia en referència als actes electorals en mercats i els debats de gesticulació i poca argumentació. Als setanta anys encara pagava hipoteca. “Hi ha gent que no entén que pots estar en política sense pretendre treure’n cap contrapartida.” Va afegir una anècdota commovedora: “Quan era a l’ajuntament va venir a veure’m un company de partit per demanar-me feina per al seu fill. Era una família amb pocs recursos però, evidentment, li vaig haver de dir que per més greu que em sabés jo no hi podia fer res. Es va enfadar tant que va trencar el carnet del PSC i em va dir, amargament, que de què li servia.” Per a ell la política era una altra cosa. Era fill d’un diputat d’Esquerra que va haver d’anar a l’exili. Va marxar amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa. Sense acritud. Quan li van concedir la Creu de Sant Jordi vam fer balanç: “Tinc assignatures pendents, però em sento orgullós, sense falses modèsties, d’haver apostat per l’assaig en català creant el Premi Vallverdú i d’haver posat en funcionament l’Escola de Belles Arts i l’Aula de Teatre. No han de ser fàbriques d’artistes, sinó centres per formar públic.” La mirada posada en un futur que ja no veuria. Em pregunto a qui votaria diumenge.

El retrovisor (Segre, 24-5-2019)

L'article que no havia d'escriure

No hauríeu d’estar llegint aquest article perquè jo no l’hauria d’haver escrit. Dissabte ens vam despertar amb la notícia tan brutal com absurda que l’Òscar Mirón havia mort. Òscar i mort, res no tenia sentit. Com s’ha de morir algú sa de 43 anys? El missatge especificava que havia patit un accident de trànsit, però no t’ho acabes de creure. Fa més de vint anys que l’Òscar forma part del paisatge de la teua quotidianitat. Ell i la seua càmera. El corb de Poe planant sobre els nostres caps. “Mai més”, et repeteixes com una lletania. I et sorprens amb la rotunditat de dos paraules tan inofensives i, a la vegada, tan devastadores. A la nostra societat, la mort és tan abstracta i asèptica que només es fa tangible en forma d’absència. Aquell cop de puny inesperat que et propina una cadira buida, un llibre a mig llegir, unes espardenyes a la vora del llit. L’Òscar ja no hi és. Una frase curta per a un dolor immens. I no pots evitar de mirar cap amunt. El cel es mostra insípid i te n’alegres. A ell li agradava d’exercir de caçador de tempestes. De perdre’s en l’horitzó encès de les postes de sol. De comptar estrelles en les nits infinites. Hauria estat obscè que se li hagués escapat aquesta darrera foto. L’Òscar ja no hi és. Per donar sentit a aquesta irrealitat he de recórrer a una nena de cabells blancs que em va fer entendre la mort ja fa molts anys. Ana María Matute s’indentificaria amb aquells mítics versos de Gil de Biedma sobre la Guerra Civil: “Fueron, posiblemente, los años más felices de mi vida.”

Anys de llibertat salvatge. Un dia que s’havia despertat “amb aquell cel d’alumini que se li posa als hiverns de Barcelona”, el seu germà la va portar a veure un mort. “Bé, matat”, precisaria. Un home amb barba que tenia la boca mig oberta i a la mà, un tros de pa amb xocolate. “Això em va donar la sensació de mort, més que el cadàver. Vaig entendre la fugacitat de la vida. En teoria, ja sabia què era la mort. M’havien dit que els avis eren al cel i totes aquestes coses... però la mort –la Mort–, no sabia què era, no la podia concebre. Amb la gana que passàvem, constatar que aquell home no s’havia menjat el pa amb xocolate va ser més colpidor que veure el seu cos inert.” Una descripció de la mort commovedora, precisa, esgarrifosa.

El retrovisor (Segre, 17-5-2019)

Flors, cambreres i altars

Tradició: “Costum que ha prevalgut de generació en generació.” El diccionari no precisa quants anys hem de remuntar per trobar el moment precís en què algú va tatxar un meló i el va trobar prou bo per guardar-ne la llavor, però donava per fet que serien molts. I no. Demà a Lleida es farà l’ofrena floral a Sant Anastasi. Una munió de criatures amb vestits folklòrics desfilaran per la plaça Sant Joan. Sempre m’havia pensat que era una herència cultural que es remuntava, pel cap baix, a la Renaixença. El cotó no enganya, però les aparences sí. Abril del 1967: “En la tarde de ayer y en los salones de la Sección Femenina, en la calle Mayor, tuvo lugar un vino de honor organizado por las damas camareras del altar de San Anastasio y el Círculo Medina de la Sección Femenina.” En aquella reunió de dames cambreres que servien vins d’honor es va plantejar la idea. “Para ello solicitan a todas las familias leridanas que deseen participar en tan singular y atractivo acto, tengan a bien vestir con los trajes típicos de Cataluña a sus hijos, y, los mismos, en la solemne ofrenda que se hace cada año ante el Palacio de la Pahería, depositen, ataviados con dichos trajes; su ofrenda floral a los pies del Santo Patrono de la ciudad.” I així va ser com aquella festa major de fa poc més de cinquanta anys es va treure de la màniga una tradició que no ho era. En la florida retòrica de l’època s’explicava que “desde hace algo más que un mes, en numerosos hogares leridanos, las madres de nuestra ciudad se han desvivido en confeccionar, para sus hijos o hijas, los trajes típicos de las provincias de Lérida, a fin de que los luzcan el próximo día 11 en la magnífica y extraordinaria ofrenda floral que todos los niños leridanos tributarán al Santo Patrono de la ciudad, San Anastasio”. Això de les províncies en plural desconcerta una mica. Al final resulta que fan una mena de vegueries perquè les cambreres proposen a “las modistillas” que facin “con exquisito primor y gran esmero” vestits de catalans per als nens “y el de Pubilla o de la montaña o la huerta leridana las niñas”. Poden triar. La idea va quallar i aquella festa major ja es va haver d’anar a la “espaciosa plaza de España”. I fins ara. Bé, ara es diu plaça de Sant Joan.

El retrovisor (Segre, 10-5-2019)

L'oncle Juanito

A Joan Pau Salvadó se li trencava la veu i a nosaltres l’ànima. “Mai oblidaré el soroll de les porres quan obrien els caps”. Ell havia de votar a la Ràpita, l’1 d’octubre del 2017, però ho va haver de fer a Alcanar. Més d’un centenar de policies armats van impedir que pogués fer-ho al Pavelló Firal del seu poble. Per primera vegada posàvem rostre a la massa. I hi vèiem un bon home. Jo no el conec de res, però el que explica s’assembla tant al que tots hem vist, que és obscè plantejar un acarament entre ell i qualsevol dels testimonis uniformats que han desfilat pel Tribunal Suprem dies enrere. N’hi hauria prou fent callar les mentides amb vídeos i fotos, que n’hi ha per avorrir la sala. Però no procedeix, ja ho sabem. I Joan Pau Salvadó va seguir explicant el que va viure. I veure. Més o menys va ser igual a tot arreu on hi va haver càrregues, però ell va explicar el qui. I això era el que ens emocionava. Ens vam indignar en saber que al tío Juanito el van llençar pels aires. Aquest home que va sortir disparat tenia uns setanta anys i era perfectament identificable perquè sempre va amb barretina i una samarreta del Barça, va precisar. A Lleida, tothom li va posar el rostre d’un altre Joan, un drapaire conegut com el Barretina perquè la portava hivern i estiu. Ell també era gran o, almenys, ens ho semblava. Ballar era la seua fal·lera. Hi havia una norma no escrita que feia que totes li diguéssim que sí. Hagués estat una descortesia inacceptable rebutjar un ball amb aquell padrí minúscul tocat amb barretina encara que, com jo, no sabessis què fer amb els peus quan la trompeta anunciava un pasdoble. La Sala Europa va canviar de nom, i de música. Nosaltres també vam canviar. Ens vam fer grans, suposo. Un dia feia un reportatge sobre un programa d’assistència de Creu Roja que es deia Menjar sobre rodes. A mi em fascinava perquè em recordava una trama de Twin Peaks. Vaig fer tot el recorregut amb els voluntaris. No vaig trobar cap noi que es dediqués a conrear orquídies, com a la mítica sèrie de David Lynch, només avis que vivien sols i se’n sentien encara més. Aquell dia vaig retrobar el Barretina i em vaig sentir tan impotent com Joan Pau Salvadó veient com volava el pobre oncle Juanito.

El retrovisor (Segre, 3-5-2019)