La noia que no recordava res

Ho sento, Rousseau, però no puc comprar-te allò que l’ésser humà és bo per naturalesa, que és la societat la que el corromp. No. Hi ha gent que no mereix viure, encara que em carregui tots els manaments de la correcció política en afirmar-ho. Posem que tens 21 anys i aprofites el pont del primer de maig per anar a la festa major del poble del costat. Uns nois si fa no fa de la teua edat amb qui has estat parlant i prenent copes et diuen que et poden portar a casa, que ells ja marxen i hi ha lloc al cotxe. Et despertes despullada al seient del darrere. La roba que portaves i les mitges estan trencades. No entens res. Els altres nois de la festa no hi són i el conductor et demana que li facis una fel·lació, com qui pregunta l’hora. T’hi negues. Et fa sortir del vehicle de males maneres. T’empeny, t’insulta i et deixa nua i desconcertada en un descampat. No recordes absolutament res del que ha passat. Dónes per fet que aquell desgraciat que conduïa el cotxe, un guàrdia civil del teu poble, ha abusat de tu. Però dubtes. L’endemà et surten blaus a les cuixes i et fa mal tot el cos. Ho expliques a poca gent. Cares de pòquer. Com pot ser que no recordis res? El maleït sentiment de culpa assenyalant-te. Que com te n’has anat amb uns nois que no coneixies massa, que si has begut més del compte. Autoflagel·lació i silenci. Dos mesos després, una noia de 18 anys és violada salvatgement durant els Sanfermines de Pamplona. Tu vius a l’altra punta de la península Ibèrica. T’esgarrifes, com tothom, amb el que va haver de passar aquella pobra noia. I potser penses que qui sap si tu també ets una víctima, encara que ningú et cregui. A aquests indesitjables se’ls coneix com La Manada perquè aquest és el nom d’un grup de WhatsApp on comparteixen proeses sexuals. La Policia Foral de Navarra, que porta el cas, analitza els vídeos i les converses i t’hi troba. Apareixes inconscient en unes imatges en què et grapegen i et passen la llengua per la cara. “¿Le echasteis burundanga o qué?”, pregunta un milhomes que es va perdre la festa. “¿Está muerta?” I se’n riuen. Se’n riuen de tots. De tu i de nosaltres. Se’n riuen en ple judici. I en tenen motius: a ells els ha caigut un any i mig i a nosaltres, l’ànima als peus. El retrovisor (Segre 5-6-2020)

Passat festes

Si algú et diu de quedar “passat festes” saps del cert que no et cal reservar cap dia a l’agenda de l’any que està per estrenar. És una d’aquelles estranyes fórmules de cortesia que emissor i receptor saben que es pot traduir com “en una altra època m’hauria alegrat molt de veure’t, però ara no sé ben bé què dir”, i això no significa que ja no apreciem aquella persona. Encara hem de sobreviure a l’estiu per començar a emprar aquest comodí social, però a Lleida, literalment, no podem quedar amb ningú fins passat festes. Festes d’aniversari, en concret. Festes que acaben malament. Era fantàstica la de la Raffaella Carrà, però les que celebren amb la inconsciència com a convidada sorpresa que surt del pastís deixen ressaca. Aquestes vint persones que van pensar que el bé i el mal els quedaven un pam per sota ens han condemnat a tots a seguir a la fase 1 una setmana més. Segurament hi han intervingut d’altres factors, però aquest brot era del tot evitable.

És la gran metàfora de com de necessària és la solidaritat per parar aquest virus. Algú em va dir que no n’hi havia per tant, que tampoc no ha mort ningú. “Segur?”, vaig respondre. Ells potser són joves i forts i el passaran a simptomàtics, però hauran soltat llast entre el seu cercle. I tant de bo mai no els hagi de pesar a la consciència haver fet emmalaltir una persona vulnerable. Dimecres es decretaven deu dies de dol oficial per les víctimes del coronavirus.

Malgrat la deshumanització de l’esperpèntic ball de xifres de morts de conselleria i ministeri, són molta gent, massa. Tots en tenim casos a prop. I són tristos. El Live Together, Die Alone de la sèrie Lost portat a l’extrem. Viure junts, morir sols, molt sols. La impotència de no poder-se acomiadar. No se n’ha parlat prou del dolor d’enterrar algú proper des de la distància. Pura contradicció semàntica.

Un dia o altre farem net de la Covid-19, però les seqüeles no les arrossegaran només els supervivents. Tindrem moltes cicatrius a l’ànima. Potser passaran anys fins que ens tornem a tocar sense por. A abraçar-nos. A sentir-nos humans. La desconfiança ens ha tornat mesquins i mirem tothom amb recel. Assenyalem amb el dit. Aquella brossa a l’ull del veí que ens fa més nosa que la nostra pròpia biga.

El retrovisor (Segre, 29-5-20)

El temps de les cireres

El temps de les cireres arriba inesperadament. Els arbres es posen vistoses arracades per rebre l’estiu molt abans que la calor ens el faci avorrir i ens deixem seduir per aquell roig sensual i turgent. La fruita primerenca té una dolçor àcida. O potser és perquè cada any l’assaborim amb la mala consciència de tenir gent dormint al carrer. Els diem temporers, però no ho són. Dormen al carrer perquè no poden treballar al camp. I no poden treballar al camp perquè no tenen papers. Un bucle pervers, un cercle viciós. Els pagesos fa molts anys que han fet els deures i s’han de fer càrrec de l’allotjament dels treballadors que contracten. Que algú actuï malament no ens pot fer criminalitzar tot un sector. El problema és un altre. El problema és que les llàgrimes de l’exalcalde de Fraga després del covard apallissament a magribins que dormien al ras a la seua ciutat l’estiu del 1992 encara no les ha eixugat cap administració. “Demanava ajuda i m’enviaven guàrdies civils en comptes de recursos per donar menjar, dutxes i un lloc per dormir a aquells pobres nois”, deia amb recança quan ja feia anys que vivia apartat de la política. El primer ajuntament que es va posar les piles va ser el d’Alcarràs amb la creació, fa més de 20 anys, d’un alberg gestionat per Unió de Pagesos. Allí vaig conèixer el Simon, un camerunès que havia arribat als primers noranta a Europa a bord d’una pastera. “Que els polítics tinguin el coratge de fer-nos fora. El que no pot ser és que ens oblidin, que eternitzin el tràmit de legalitzar papers i ens aboquin al món de la droga. Cap país ha pogut tirar endavant sense immigrants, ni els totpoderosos Estats Units, però s’ha de ser valent i prendre decisions. No amagar el cap sota l’ala”. Passen els anys i res no canvia. Petits municipis sense recursos s’han de fer càrrec de problemes de país. I així mai no farem net. “Si algú de per aquí patís la meitat del que jo he patit, sabria que no hi ha res que em faci por”. El Simon tenia fama de rebel, però només volia justícia. I posava el dit a la llaga: “A l’Àfrica hi ha molta pobresa, però jo mai havia dormit al carrer fins que no vaig ser a Catalunya”. Potser que ens ho replantegem. “Som aquí, agradi o no. Ens haurien de donar una oportunitat”. I no els la donem.

El retrovisor (Segre, 22-5-20)

Un mes de maig de fa 30 anys

Potser no ho vam verbalitzar, però fa pocs mesos ens va envair una estranya sensació de felicitat. Ens endinsàvem als anys vint i visualitzàvem festes amb xampany i faldilles amb serrells que es mourien a ritme de xarleston. I no, els nostres anys vint comencen, directament, amb el crac del 29. Tant que vigilàvem de no deixar-nos robar el mes d’abril i ens han pres la primavera sencera. No es recorda un mes de maig més trist. O, potser sí, i no em cal remuntar a la Guerra Civil. Ara no estem bé, però fa trenta anys estàvem pitjor. El 21 de maig del 1990, l’Audiència Provincial va absoldre de violació un jove de vint anys malgrat que el tribunal considerava provat que havia mantingut relacions sexuals amb una menor de només setze sense el seu consentiment. La noia se’n va anar a fer un tomb amb ell i, quan ja havia pujat a la moto i, com reconeix la sentència, no hi podia fer res, se la va emportar a un descampat on “conscient de la llunyania i la solitud del lloc, i de l’ansietat de [nom], que havia d’arribar aviat al seu domicili”, va proposar-li mantenir relacions. Ella s’hi va negar. Ell li va dir que si no hi accedia hauria de tornar caminant “i la va tirar a terra, la va agafar pels braços i va realitzar el coit davant la passivitat de la jove”, que s’hi va oposar “verbalment” però no “físicament”. Si va ser condemnat a un any pels abusos és perquè la víctima era menor. Que si no, ni això. De fet, el fiscal demanava l’absolució. L’endemà (!!!), el Suprem va rebutjar el recurs de cassació i confirmava la que ja es coneixia com a “sentència de la minifaldilla”, dictada el 17 de febrer del 1989. És prou coneguda. Un empresari va fer pujar al seu despatx una treballadora de 16 anys. Li va oferir prorrogar el contracte a canvi de sexe i ella va dir que no. L’home, segons considerava provat el tribunal, la va grapejar després d’arraconar-la contra la paret. Si només va ser condemnat a pagar 40.000 pessetes (240 €) per “abusos deshonestos” és perquè el jutge creia que “si acaso inocentemente”, ella el va provocar per portar una minifaldilla. Un dia després, el president de l’Audiència Provincial justificava aquesta barbaritat als micròfons de Radio Nacional. “Al 99% de les dones honestes, quan se’ls proposa tenir una relació sexual, no hi accedeixen de seguida”. Mateu-me.

El retrovisor (Segre, 15-5-20)

Redescobrir el món

Sempre ens havíem preguntat com seria el món si ens el poguéssim mirar amb els ulls nous de Proust. Ara ho sabem. Vam sortir de casa i ens vam meravellar amb la hipnòtica insignificança d’una rosella en un marge. La resta sembla desdibuixar-se quan veus com el paisatge s’ha tacat d’alegria. Camines vorejant una sèquia on s’emmirallen uns núvols de color rosa. És l’hora màgica en què “el sol se’n va a la posta, les gallines a joquer”. Mentalment taral·leges Les cobles de la canya, un antic fandango recollit a Aitona per Artur Blasco. “Les mossetes a retiro i els fadrinets al carrer.” Avui ha sortit tot déu. Les mossetes i els fadrins. A ningú sembla importar-li l’estol de mosquits que vetlla el passeig. Som a cinc minuts mal comptats del centre de la ciutat però, a la vegada, molt lluny de tot. Els camins de l’horta em connecten amb la infància rural, quan una figuera et marcava el trencall que havies d’agafar i en tenies prou per no perdre’t. Fosqueja i penso que els del Baix Segre, amb la normalització del català, vam perdre molts llençols a la bugada. M’he quedat sense la paraula que feia servir per denominar aquest moment del dia: el tardet. I no entenc perquè ens van proscriure el lèxic. Em creuo amb gent que porta sofisticats equipaments de colors llampants, com si sortir a caminar, a peu pla, pels voltants de Lleida, fos algun tipus d’esport de risc. O potser és perquè ja no es passeja. Era un verb dominical. En sortir de missa s’anava a mirar els quadros del cine. Eren uns quants fotogrames de les pel·lícules (sessió doble) que es projectarien a la tarda al Cine Avenida i, acte seguit, com si d’un ritual es tractés, s’enfilava una carretera per on gairebé no hi passaven cotxes. Caminàvem a ritme pausat, però un foraster s’hauria pensat que grans i petits fugíem del poble en grups generacionals. Per més que fessis el romancer, hi havia un moment en què apareixien uns arbres hiperbòlics que anunciaven la fi de la civilització. Una frontera invisible que només desafiaven algunes parelles de nuvis que s’endinsaven en els perills del més enllà. Aquells arbres gegantins encara guarden el secret del seu amor. No sé quan els tornaré a veure, però me’ls miraré amb els ulls nous de qui ha redescobert el món.

El retrovisor  (Segre, 8-5-20)

Primer de maig

Potser és perquè les tenim tancades i les trobem a faltar que hem rescatat de l’oblit el vers de Joan Margarit “la llibertat és una llibreria”. Però les llibreries rai que tard o d’hora reobriran. Tornarem a ser lliures si és que mai n’hem estat? Juristes i filòsofs no les tenen totes. Jo, tampoc. Segurament, la visió d’un horitzó tan negre que combina amb tot té alguna cosa a veure amb les moltes setmanes que portem engabiats. Però la reflexió és més profunda que la mirada de Bette Davis. Avui és primer de maig, Dia Internacional dels Treballadors. I teletreballadors. Si el món no s’ha aturat del tot malgrat la pandèmia ha sigut per ells. Pels confinats en oficines casolanes o en cases despatx, que tant és. El teletreball, a més, permet una certa conciliació familiar. A favor, és clar. Però sempre hi ha un però. El dia que ens vam posar un smartphone a la butxaca ens vam carregar els drets adquirits a la revolució industrial. Vuit hores per treballar, vuit hores per descansar i vuit per viure. Amb l’iPhone no hi comptàvem. Si el 600 va obrar el miracle que la classe treballadora es considerés classe mitjana perquè podia fer una escapada familiar al poble dels avis o a la platja, els mòbils ens han convertit en dòcils esclaus geolocalitzats. Hem deixat de tenir horaris. Rebem missatges d’Hisenda, notícies familiars, informes de feina, notificacions mèdiques i acudits sense filtre. I perdem hores, perdem dies. El temps és etern, però nosaltres, no. Que hi hagi aplicacions per silenciar aplicacions ens dóna una pista de com de difícil és ser amo del teu propi mòbil. O que hi hagi hotels digital detox on pagues perquè et guardin la teua joguina, conscients que no tenim voluntat pròpia. I quan encara havíem de celebrar el funeral per la jornada laboral, descobrim que ens podem connectar en remot i que sempre podem estar disponibles. I ara no sé si el teletreball em sembla un avenç o una gran passa enrere. Em deia un amic que l’esclavitud no es va abolir perquè Lincoln guanyés la guerra, sinó perquè els amos es van adonar que era més barat alliberar-los. Ja no calia comprar-los, ni alimentar-los. Ara el sistema aspira a fer-nos tan lliures que ens vol a tots autònoms, empreses unicel·lulars desmembrades de tota solidaritat.

El retrovisor (Segre, 1-5-20)

El dia després

Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes –el desè vetllava pel negoci–. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins ahir. Ahir va costar. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una. Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?” Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida.” Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.  

El retrovisor (Segre, 24-4-20)