Quan
tenia tres anys ens vam canviar de casa. “Me n'he fet un tip de
pujar aquestes escales”, deien enigmàticament les dones grans en
donar l'enhorabona per l'adquisició immobiliària. Mal assumpte: a
l'antiga ca la Xolladora s'hi anava a buscar els quartos que no es
tenien. Vam
fer la mudança a finals d'estiu, després de la collita. Res de
capses amb etiquetes i aquestes coses que es veuen a les pel·lícules.
Veure els mobles al remolc del tractor és una escena que em va
impactar. Per impúdica. Era com passejar la nostra intimitat pe
poble. Una preciosa llum de setembre il·luminava aquest futur
prometedor. Mai no vaig tornar a trepitjar a l'altra casa -sempre li
vam dir així-. En el meu record distorsionat era estranya i
laberíntica. Em veig a mi mateixa jugant a ser carnissera. A
l'hivern, amb les peles de taronja que quedaven a la taula després
de dinar. En tallava trossets i els venia a clients imaginaris que es
presentaven amb tota mena d'exigències. A l'estiu, a les llargues
migdiades d'estiu, quan s'havia d'estar molt callat perquè els grans
dormien, era una silenciosa carnissera del futur que oferia un
producte revolucionari sense greixos ni tendrums. Sense ossos. Una
deliciosa carn roja que quan deixava d'estar sola es tornava a
convertir en síndria. Meló de moro, en deien els més vells. A
aquella hora es tancaven els finestrons perquè no entrés la calor,
però el sol sempre trobava una escletxa per envair la penombra. Com
si clavés una llança. Si t'hi fixaves bé, veies com s'obria pas
amb un exèrcit de brosses minúscules que desapareixien quan les
intentaves agafar. “És pols en suspensió”, m'informaven. Però
sempre em va semblar una resposta insuficient per desxifrar aquella
estranya dansa. L'avorriment és sa. Jo el reivindico com a part
important de l'educació sentimental. T'ajuda a pensar. Et fa llegir.
T'estimula la imaginació. Algun dia s'estudiarà el desfici amb què
una societat tan decadent i hedonista com la nostra ha decidit que
les criatures no poden estar ocioses. Que s'han de divertir
perennement. Primer dia de juliol. Queda oficialment inaugurada la
temporada de fer coses. Moltes coses. Predico en el desert, però jo
us dic: Avorriu-vos com jo m'he avorrit, nostre serà el regne de la
solitud.
El retrovisor (Segre, 1-7-16)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada