Un gener d'excepció

El gener del 1969, Nixon prenia possessió com a president dels Estats Units, però tothom estava massa pendent de la Lluna per fer-li gaire cas. Aquells dies es va saber el nom dels tres astronautes escollits per a la glòria. Aquí, el més semblant a la carrera espacial que es va viure fa mig segle van ser les obres de la central nuclear de Vandellòs. La Lluna podia esperar, hi havia coses més urgents. El maig francès arribava en ple hivern, amb l’habitual retard amb què la història creuava els Pirineus. El 17 de gener, els estudiants de la Universitat de Barcelona van ocupar el rectorat i van defenestrar la bandera de l’àguila i l’omnipresent imatge de Franco que presidia tots els espais públics. Aquell mateix dia va ser detingut a Madrid un estudiant de Dret de 21 anys, Enrique Ruano, militant del Front d’Alliberament Popular. Tres dies després, es va suïcidar, segons la versió oficial, llençant-se al buit des d’un setè pis quan era custodiat per la policia.

Madrid també bull d’indignació. Franco ni s’immuta. El Diario de Lérida del dia 25 de gener recull la solució del règim a aquell tímid intent de revolta: estat d’excepció de tres mesos, universitats tancades i premsa sota censura. A Catalunya, la policia va elaborar una llista negra amb més de 400 noms. Entre els sospitosos de no ser afectes al règim hi havia destacats lluitadors antifranquistes i intel·lectuals d’esquerres. Jordi Pujol, Antoni Tàpies, Jordi Soler Tura, Ernest Lluch, Manuel de Pedrolo, Josep Benet... Però també persones que no eren a primera línia política, com els economistes Ramon Gorrabou (Sedó) i Joan Tarrida (Lleida), el capellà de Cervera Josep Breu, l’advocat lleidatà Àngel Carmona o el metge, també de Lleida, Joan Serra. El dia 27 de gener tothom va passar per l’adreçador. Coincidint amb el trentè aniversari de “la liberación de Barcelona” es va fer un homenatge a la bandera i a l’exèrcit. “No queremos mudar colores tan queridos por rojos oscuros que saben a checa”, va dir el governador civil de Barcelona. I el rector va hissar la bandera del pollastre a l’asta d’honor. “Seguidamente se entonó el Cara al Sol. Con ello finalizó el acto.” Mig segle després tornem a viure un gener d’excepció i no es descarta que acabi igual.

El retrovisor (Segre, 11-1-19)