El moro i la llança

El patrimoni és molt més que pedres. És el llegat cultural que rebem dels que van trepitjar aquest món abans que nosaltres. És l’herència que hem de preservar per als que vindran. És Notre-Dame, per descomptat. Però també la mítica façana coberta de joguets del Baratillo Leridano. Qui hagi vist una fotografia antiga del carrer Major de Lleida maleirà la nostra insensibilitat pels segles dels segles amén. Hi pensava dimecres, quan es va presentar el cartell de la Festa Major. Indíbil i Mandoni –us lloem, Senyor– en versió street art. Sabem que no són ells. Que als cabdills ilergets els va posar sobre un pedestal un alcalde franquista. Però ens és igual. Víctor Hellín ens va colar un gol dels que donen una Champions. Medard Sanmartí (1855-1891) va titular aquesta escultura Crit d’independència. Sense llaços grocs ni res. L’artista es va inspirar en la història d’Istolaci i Indortes, uns guerrers celtes que van lluitar contra els cartaginesos a la Segona Guerra Púnica. El 1884 va portar la parella a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja feia nosa aleshores, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van tornar a Vilanova i la Geltrú i s’hi van estar fins al 1946. En plena reconstrucció d’una Lleida massacrada després de ser front de guerra durant nou mesos, es dignifica l’entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Al novembre va fer un any que els van robar la llança. I no passa res. Hauria de ser una tragèdia local, però no. Ni amb les eleccions municipals a l’horitzó s’hi posa remei. No sembla una prioritat. El patrimoni mai no és una prioritat. Ni ara ni adés. El 1971 el Diario de Lérida es preguntava què se n’havia fet, del moro de casa Guiu. “Se habló de que volvería a ser colocado pero vemos que no se hace.” Era un mascaró de proa que guarnia una façana del que ara és la plaça de Sant Joan. En els temps avorrits de la postguerra, anar “del moro a l’àngel” era una de les poques distraccions homologades pel nacionalcatolicisme. L’àngel era una figura de pedra que hi havia en un hostal a prop del Peu del Romeu. I anaven fent la nòria pel carrer Major sense saber que el moro i l’àngel un dia restarien en l’oblit. Ni una trista rèplica perquè no es perdi la llegenda ens mereixem?

El retrovisor (Segre, 26-4-19)