"És tota teva"

Sense preliminars: “Destapa-la, és tota teva”. Una noia amb cara d’entomar el que calgués. Els ulls tancats i pintats d’un verd intens, a joc amb uns llavis del mateix color. Una bellesa irreal. Aquell malèfic Photoshop que converteix una persona en l’obscur objecte del desig. La campanya publicitària, que va costar prop de mig milió d’euros, es va presentar ara fa deu anys per promocionar el turisme a les comarques de Lleida. No es pot negar que de repercussió en va tenir. I molta. A la Diputació li van ploure les crítiques. Sexista és l’adjectiu més ponderat que se li va dedicar. Els creatius s’estimaven més parlar de provocació, però no va colar. Tres dies després, com si d’un truc d’il·lusionisme es tractés, la noia a la qual que es convidava a destapar va desaparèixer misteriosament dels cartells. Esperem que la model cobrés per la feina feta. L’eslògan es va mantenir, tot i perdre el sentit. Un pedaç. El femení grinyolant sense pietat en un paisatge de boscos i llacs.

Ha passat una dècada, però el món no ha canviat gaire. Una hostessa del torneig Comte de Godó ha fet revifar la polèmica sobre el paper de les dones en els esdeveniments esportius. La noia va denunciar que malgrat la pluja i les baixes temperatures, les obligaven a portar màniga curta i una faldilla de pam mentre sostenien els paraigües perquè no es mullessin els tennistes i que van acabar totes mig malaltes. Déjà vu. Als podis de ciclisme ara només s’hi veuen noies guapes si han guanyat una cursa, però sembla que els altres esports no s’han donat per al·ludits. Hostessa, segons el diccionari, és una “persona encarregada de l’acolliment en una fira, un congrés i especialment en les companyies aèries”. Ara bé, sembla que no totes les persones són aptes per desenvolupar aquesta feina. Entro al web d’una de les empreses d’hostesses que més treballen a Lleida. He d’omplir un formulari en el qual els estudis que tinc i l’experiència són –literalment– els darrers requisits que se’m demanen. Abans he de dir l’edat, l’alçada, la talla d’americana i de pantaló i contestar a una pregunta que m’ha intrigat: “saps patinar?” Les noies que responen el qüestionari no havien nascut quan Martini va convertir uns patins en mite eròtic i no poden saber què s’espera d’elles. I anar fent.

El retrovisor (Segre, 5-5-17)

La revolució dels clavells

Qui sap si seria un 25 d’abril quan van fer la seua particular revolució dels clavells. Ells no preparaven un cop d’estat, però també van orquestrar un assalt al poder. El seu objectiu era fer-se visibles als ulls de les noies del poble. Així, en plural. Demostrar que ja no eren nens. Aquella pressa de quan es té tota la vida per davant però encara no se n’és prou conscient. De quan s’està enamorat de l’amor.

El pla era impressionar-les amb un cop d’efecte que els convertiria en irresistibles cavallers armats. Però ser un gentleman rural és complicat. I més quan el pressupost no acompanya. ¿D’on traurien prou flors per regalar-ne una a cada noia que els feia el pes i vestir el trau de la jaqueta amb elegància primaveral? Van trobar la resposta als balcons. Quin goig feien les clavellines. I n’hi havia pràcticament a cada casa. A la nit van sortir de cacera. Van triar unes canyes prou llargues per arribar a totes les finestres. Un tall estratègic permetia pinçar la tija i arrencar les flors amb sorprenent precisió. No en van deixar ni una: la collita va ser espectacular. Ara calia pensar com mantenir els clavells ufanosos fins a l’hora del ball. El pom tenia unes dimensions colossals, no seria fàcil trobar un lloc prou gran per posar-les en aigua de manera discreta. Van optar per utilitzar un abeurador que hi havia a l’entrada d’un d’aquests latin lovers del Segrià.

L’endemà es van sentir uns crits esgarrifosos. “Sang! Han mort algú!” El noi va córrer escales avall perquè sa mare no espatllés la gran sorpresa. Al cap d’un moment, els escarafalls s’havien estès a tot el poble. No hi havia cadàver, cert, però les mestresses estaven indignades amb el robatori de plantes. “S’ha de ser molt poca vergonya!” Les noies per les quals sospiraven eren les primeres a qualificar de dropos i salvatges aquells lladres que havien actuat amb nocturnitat i premeditació. Es va imposar l’omertà. Cap d’ells no va confessar. Semblava més prudent deixar córrer la galanteria. Els clavells es van pansir sense que les destinatàries arribessin a saber aquesta història. Pocs anys després, la mare que es va espantar en veure la sang que no era sentia una esgarrifança cada cop que passava davant de l’abeurador. Aquell dia hauria matat el seu fill, però això és un dir. Als 21 anys el van matar de veritat, a la guerra.

El retrovisor (Segre, 28-4-17)

Les princeses no maten dracs

Les princeses no maten dracs, les princeses llegeixen. Les estadístiques són tossudes: si diumenge serà un (altre) dia extraordinari és perquè prop el 69% de dones del nostre país es declaren lectores. I això són deu punts (!!!) per sobre del percentatge de lectors. Inapel·lable. Si la venjança és un plat que se serveix fred, les padrines analfabetes de moltes de les escriptores que diumenge els dedicaran un llibre es demanarien un gelat de postres; però que J. K. Rowling hagués de recórrer a les inicials quan era una desconeguda perquè als nois no els feia el pes llegir literatura de dones fa que no gosem treure el cava de la nevera. Si mirem enrere potser les roses no punxen tant. Any 1927. Sona molt literari, però el congrés dedicat al tercer centenari de la mort de Góngora que donaria nom a una mítica generació no es faria fins al desembre. Aquell Sant Jordi d’ara fa noranta anys la revista Vida lleidatana publicava unes dades de l’Institut Geogràfic i Estadístic demolidores.

Felip Solé i Olivé signa un article en què ja de bon començament s’adverteix que “és un fet evident que a Lleida es llegeix poc”. No era desídia. De les 38.165 persones censades a la capital del Segrià el darrer dia de 1920 –molt actualitzat no ho tenien–, 14.930 eren analfabetes, un esgarrifós 39,11% del total. Eren mals temps per a la lírica a tot arreu, però a Girona, els que no sabien de lletra, com es deia aleshores, suposaven un 25,23% dels 17.691 habitants de la ciutat. Percentatge similar al de Terrassa (25,93%) o al de Barcelona (26,58%).

D’analfabets homes, però, no n’hi havia tants. A Lleida, 6.001. Treguin comptes de com de mal parades que quedaven elles. Això em porta a reincidir en un vici que tinc: perdre hores en els censos electorals antics que la Diputació té penjats on line, lectura poc ortodoxa però molt instructiva. Miro el de 1934, el primer que té en compte les dones.

Al meu poble n’hi ha 187 amb dret a vot i només en trobo 72 que sàpiguen llegir. D’aquestes, tan sols n’hi ha un parell que no constin com a “sus labores”: la mestra, Bienvenida Sorribes, i Maria Masiá, botiguera. Costa de creure, però vindrien temps pitjors. La primavera republicana va acabar abruptament l’estiu de 1936, però aquesta ja és una altra història.

El retrovisor (Segre, 21-04-17)

Ser jove

Podria citar Gil de Biedma i dir que t'adones massa tard que la vida anava de debò. Un bon dia et veus reflectit en el mirall d’algú a qui no veies des de fa massa temps i et costa reconèixer-te en aquell adult inesperat. Llei de vida. Però no és –només– una qüestió física. Ser jove no és el mateix que semblar jove. Que disfressar-se de jove. Ara podríem desplegar un repertori d’eslògans publicitaris. Que l’arruga és bella, que no pesen els anys, sinó els quilos. Però ens enganyem. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Ara fa poc vaig fer de jurat en un premi literari per a nois i noies d’institut. I em vaig sentir gran. Més enllà dels mèrits poètics, en aquelles composicions que em va tocar jutjar hi bategava la vida. Als autors potser els hi sap greu. A la seua edat toca ser nihilista. Però amb els anys aprens que és un dramatisme impostat. És fàcil renegar del futur quan se li acaba de treure el llaç a la vida i tot just la comences a desembolicar. Adrenalina a raig a cada vers. Com ha de ser. Si has d’empènyer el món perquè segueixi rodant, necessites de la fe de Locke per moure l’illa de Lost. Diuen que la joventut, divino tesoro que te vas para no volver, es va inventar als anys seixanta. Fins aleshores era una anècdota cronològica, gairebé una nosa. Aquesta força tel·lúrica que intuïa en els poemes s’emprava com a tracció animal. Ser jove no era tan divertit quan s’havia de donar la setmanada a casa i dir “sí senyor” o “no senyor” a tot allò que disposessin els adults propers. La llibertat no era un Erasmus o el caos d’un pis d’estudiants. Emancipar-te es pagava amb el preu de convertir-te tu en l’autoritat. Si tenies la sort de ser home, és clar. Les dones passaven del jou dels pares al dels marits. La història de qualsevol de les nostres àvies seria homologable com a novel·la de Dickens. I potser perquè no les van deixar esbravar ni quan se sentien bullir la sang als vint anys van conservar intacta per sempre més aquesta vitalitat. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra els va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que Ferran Adrià. Eren capaces de fer qualsevol cosa. Com superheroïnes endolades. Un dia van marxar sense fer soroll i ens vam preguntar si mai havien viscut.

El retrovisor (Segre, 7-4-17)

Incerta glòria

Tocaria escriure aquest article després de veure la pel·lícula. I me n’han parlat bé, consti. Però hi ha tan poques novel·les que queden afavorides quan les veus a la pantalla gran que no vull córrer riscos innecessaris. Sí que els recomanaré la versió epistolar d’Incerta glòria. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueres, en el paper de Mahalta, es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. “A nosaltres ens queda tota una vida per endavant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys”. Sales es refereix a la generació d’Humbert Torres. La carta data del 20 de novembre de 1941. Faltaven trenta-quatre anys exactes perquè arribés, i d’aquella manera, aquesta incerta glòria. Tenien tota la vida per endavant, però Màrius no tindria temps de viure-la. Gràcies a Sales, però, va ser etern. Ell el va fer poeta. Sabia de què parlava. El mateix Sales va escriure uns versos baudelairians d’una potència extraordinària. Amb Torres era implacable. Li feia uns comentaris de text que posaven a prova l’autoestima del jove metge malalt. De Retrat d’una vella dama li diu: “Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva. T’agrada fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem”. I aquesta sinceritat va fer créixer Torres. Tampoc no li va agradar en una primera lectura La ciutat llunyana. Però s’hi va reconciliar. Va saber veure que era “un poema noble”. “Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”. Màrius Torres va guardar totes les cartes que es van escriure. Les va lligar amb un cordill i abans de morir va deixar instruccions perquè fossin guardades al sanatori de Puig d’Olena fins que Sales tornés de l’exili. N’hi ha de brutals. Hi ha més tristor i desencant a les que li escrivia des del front que a les que s’impregnen de les misèries de la postguerra. Aquesta intensa, sincera, imprescindible relació epistolar la comença Mahalta, que es guanya Sales amb les seues faltes d’ortografia “artísticament escampades”. A l’autor d’Incerta glòria li transmetien “un no-sé-què d’humà i de convincent”.

El retrovisor (Segre, 31-3-17)

L'orfe d'Europa

El 26 de maig de 1828 un sabater es va trobar un adolescent en una plaça de Nuremberg que semblava perdut, desorientat. Caminava amb dificultat. En part, perquè duia unes sabates que li anaven petites. Tampoc la roba que vestia era de la seua talla. El noi pronunciava una única frase: “vull ser un genet com ho va ser el meu pare”. El bon samarità va portar el noi a la policia. No es comunicava, però li van donar una ploma i va escriure el seu nom de manera intel·ligible: Kaspar Hauser. Portava unes cartes adreçades al militar Friederich von Wessing que situaven el seu naixement el 30 d’abril de 1812 i donaven una explicació al seu anòmal comportament: havia viscut en captivitat. Aviat es va convertir en una atracció, en l’encarnació del bon salvatge de Rousseau. El seu tutor el va ensenyar a parlar i a comportar-se correctament en unes poques setmanes. Així va ser com el jove va poder explicar que havia viscut tancat en una petita cel·la de dimensions claustrofòbiques sense cap contacte amb éssers humans, sense veure la llum del dia i alimentant-se, exclusivament, de pa i aigua. La seua història va commoure el món. Se’l va batejar com l’orfe d’Europa i van començar a circular especulacions de tota mena sobre els seus orígens. Que si era el primogènit del gran duc Carles de Baden, nét de Napoleó I, nebot de la gran tsarina de Rússia, que havia estat reclòs per obscurs interessos dinàstics; que si era el fill il·legítim que l’esposa del gran duc, Stephanie de Beuharnais, va tenir amb el seu admirat Napoleó Bonaparte, al qual el jove s’assemblava molt. No seria l’únic secret que Kaspar Hauser, fos qui fos, s’emportaria a la tomba. El 14 de desembre de 1833 va ser assassinat misteriosament als jardins del palau d’Ansbach, a Baviera. “Jo no he sigut”, va dir quan el van trobar moribund. L’autòpsia va confirmar que les ferides d’arma blanca que presentava no se les havia pogut autoinfringir. L’assassí va deixar una nota que només podia llegir-se amb l’ajut d’un mirall: “jo sóc de la riba del riu... el meu nom és Milo”. Increïble, però cert. Una inscripció al lloc dels fets ho resumeix amb enigmàtica precisió: “Hic occultus occulto occisus est”. Aquí va ser assassinat un desconegut de forma desconeguda. I el món va seguir rodant.

El retrovisor (Segre, 24-3-17)

Plaques, escriptors i tornavisos

París no seria París sense els artistes que l’han convertit en un mite. Els francesos en són molt conscients i vetllen els seus cadàvers exquisits. Són molt de plaques. De les que no cal agafar una escala i un tornavís per retirar-les perquè són inqüestionables. Saben que sempre hi haurà algú que perdrà el temps rastrejant poemes de Baudelaire pels seus carrers, com en els versos de Pere Rovira. Aquí no. Aquí ve George Orwell i ens dedica unes quantes pàgines del seu Homenatge a Catalunya i li ho agraïm oblidant-lo. Seria bonic passejar pels jardins de l’Hospital de Santa Maria i llegir-hi en algun plafó que allí es va recuperar d’una ferida de guerra. És demanar massa. També va escriure sobre Lleida Antoine de Saint-Exupéry, el cèlebre autor d’El Petit Príncep, quan el 1936 s’hi va desplaçar com a corresponsal de guerra. Res. Nosaltres girem full. Metafòricament, val a dir. Perquè si ho féssim literalment voldria dir que llegim, que enguany celebraríem que fa vint anys que un noi va publicar una novel·la ambientada a Lleida. La primera. Si això no és un esdeveniment digne de recordar, pleguem. Traïdors i covards, d’Emili Bayo, va obrar el miracle. Estava ambienta a finals dels 60 i la protagonitzava el fill d’una família vinguda de fora.

Aquells altres catalans de Paco Candel, que no sols habitaven els suburbis de Barcelona. Aquí poblaven el barri de Balàfia quan les vies del tren eren una frontera que separava dos mons. Aquell any preparava un especial de llibres per Sant Jordi que em va portar a visitar les biblioteques de diversos personatges de Lleida que explicaven les seves manies a l’hora de llegir, les fílies i les fòbies. Tothom, no cal dir-ho, es feia l’interessant i parlava de clàssics incontestables. Però a Jaume Magre no li calia presumir de cultura i, potser per això, a l’hora de quedar-se amb un autor, de fer la seva particular recomanació de Sant Jordi, em va dir sense saber que era amic meu: “Acabo de llegir una primera novel·la d’un noi de Lleida que m’ha semblat realment bona però, sobretot, m’ha interessat el seu autor, tot el que encara no ha escrit. Intueixo que aquest és el començament d’una carrera literària que serà brillant”. No va viure prou per saber que tenia més raó que un sant.

El retrovisor (Segre, 17-3-17)