L'orfe d'Europa

El 26 de maig de 1828 un sabater es va trobar un adolescent en una plaça de Nuremberg que semblava perdut, desorientat. Caminava amb dificultat. En part, perquè duia unes sabates que li anaven petites. Tampoc la roba que vestia era de la seua talla. El noi pronunciava una única frase: “vull ser un genet com ho va ser el meu pare”. El bon samarità va portar el noi a la policia. No es comunicava, però li van donar una ploma i va escriure el seu nom de manera intel·ligible: Kaspar Hauser. Portava unes cartes adreçades al militar Friederich von Wessing que situaven el seu naixement el 30 d’abril de 1812 i donaven una explicació al seu anòmal comportament: havia viscut en captivitat. Aviat es va convertir en una atracció, en l’encarnació del bon salvatge de Rousseau. El seu tutor el va ensenyar a parlar i a comportar-se correctament en unes poques setmanes. Així va ser com el jove va poder explicar que havia viscut tancat en una petita cel·la de dimensions claustrofòbiques sense cap contacte amb éssers humans, sense veure la llum del dia i alimentant-se, exclusivament, de pa i aigua. La seua història va commoure el món. Se’l va batejar com l’orfe d’Europa i van començar a circular especulacions de tota mena sobre els seus orígens. Que si era el primogènit del gran duc Carles de Baden, nét de Napoleó I, nebot de la gran tsarina de Rússia, que havia estat reclòs per obscurs interessos dinàstics; que si era el fill il·legítim que l’esposa del gran duc, Stephanie de Beuharnais, va tenir amb el seu admirat Napoleó Bonaparte, al qual el jove s’assemblava molt. No seria l’únic secret que Kaspar Hauser, fos qui fos, s’emportaria a la tomba. El 14 de desembre de 1833 va ser assassinat misteriosament als jardins del palau d’Ansbach, a Baviera. “Jo no he sigut”, va dir quan el van trobar moribund. L’autòpsia va confirmar que les ferides d’arma blanca que presentava no se les havia pogut autoinfringir. L’assassí va deixar una nota que només podia llegir-se amb l’ajut d’un mirall: “jo sóc de la riba del riu... el meu nom és Milo”. Increïble, però cert. Una inscripció al lloc dels fets ho resumeix amb enigmàtica precisió: “Hic occultus occulto occisus est”. Aquí va ser assassinat un desconegut de forma desconeguda. I el món va seguir rodant.

El retrovisor (Segre, 24-3-17)