Ser jove

Podria citar Gil de Biedma i dir que t'adones massa tard que la vida anava de debò. Un bon dia et veus reflectit en el mirall d’algú a qui no veies des de fa massa temps i et costa reconèixer-te en aquell adult inesperat. Llei de vida. Però no és –només– una qüestió física. Ser jove no és el mateix que semblar jove. Que disfressar-se de jove. Ara podríem desplegar un repertori d’eslògans publicitaris. Que l’arruga és bella, que no pesen els anys, sinó els quilos. Però ens enganyem. El temps no té pressa. Només en tenim nosaltres. Ara fa poc vaig fer de jurat en un premi literari per a nois i noies d’institut. I em vaig sentir gran. Més enllà dels mèrits poètics, en aquelles composicions que em va tocar jutjar hi bategava la vida. Als autors potser els hi sap greu. A la seua edat toca ser nihilista. Però amb els anys aprens que és un dramatisme impostat. És fàcil renegar del futur quan se li acaba de treure el llaç a la vida i tot just la comences a desembolicar. Adrenalina a raig a cada vers. Com ha de ser. Si has d’empènyer el món perquè segueixi rodant, necessites de la fe de Locke per moure l’illa de Lost. Diuen que la joventut, divino tesoro que te vas para no volver, es va inventar als anys seixanta. Fins aleshores era una anècdota cronològica, gairebé una nosa. Aquesta força tel·lúrica que intuïa en els poemes s’emprava com a tracció animal. Ser jove no era tan divertit quan s’havia de donar la setmanada a casa i dir “sí senyor” o “no senyor” a tot allò que disposessin els adults propers. La llibertat no era un Erasmus o el caos d’un pis d’estudiants. Emancipar-te es pagava amb el preu de convertir-te tu en l’autoritat. Si tenies la sort de ser home, és clar. Les dones passaven del jou dels pares al dels marits. La història de qualsevol de les nostres àvies seria homologable com a novel·la de Dickens. I potser perquè no les van deixar esbravar ni quan se sentien bullir la sang als vint anys van conservar intacta per sempre més aquesta vitalitat. Van aprendre a fer truites sense ou quan la misèria de la postguerra els va buidar el rebost. Deconstruïen plats molt abans que Ferran Adrià. Eren capaces de fer qualsevol cosa. Com superheroïnes endolades. Un dia van marxar sense fer soroll i ens vam preguntar si mai havien viscut.

El retrovisor (Segre, 7-4-17)