Incerta glòria

Tocaria escriure aquest article després de veure la pel·lícula. I me n’han parlat bé, consti. Però hi ha tan poques novel·les que queden afavorides quan les veus a la pantalla gran que no vull córrer riscos innecessaris. Sí que els recomanaré la versió epistolar d’Incerta glòria. A les cartes que es van escriure Joan Sales, Màrius Torres i Mercè Figueres, en el paper de Mahalta, es va gestar la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. “A nosaltres ens queda tota una vida per endavant. ¿Què els queda a ells? [...] A ells ja no els queda sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys”. Sales es refereix a la generació d’Humbert Torres. La carta data del 20 de novembre de 1941. Faltaven trenta-quatre anys exactes perquè arribés, i d’aquella manera, aquesta incerta glòria. Tenien tota la vida per endavant, però Màrius no tindria temps de viure-la. Gràcies a Sales, però, va ser etern. Ell el va fer poeta. Sabia de què parlava. El mateix Sales va escriure uns versos baudelairians d’una potència extraordinària. Amb Torres era implacable. Li feia uns comentaris de text que posaven a prova l’autoestima del jove metge malalt. De Retrat d’una vella dama li diu: “Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva. T’agrada fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem”. I aquesta sinceritat va fer créixer Torres. Tampoc no li va agradar en una primera lectura La ciutat llunyana. Però s’hi va reconciliar. Va saber veure que era “un poema noble”. “Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència”. Màrius Torres va guardar totes les cartes que es van escriure. Les va lligar amb un cordill i abans de morir va deixar instruccions perquè fossin guardades al sanatori de Puig d’Olena fins que Sales tornés de l’exili. N’hi ha de brutals. Hi ha més tristor i desencant a les que li escrivia des del front que a les que s’impregnen de les misèries de la postguerra. Aquesta intensa, sincera, imprescindible relació epistolar la comença Mahalta, que es guanya Sales amb les seues faltes d’ortografia “artísticament escampades”. A l’autor d’Incerta glòria li transmetien “un no-sé-què d’humà i de convincent”.

El retrovisor (Segre, 31-3-17)