Miracle a l'andana

Fa cent anys justos, el juliol de 1917, Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. publicava anuncis per tal de reclutar 1.500 obrers per aixecar la presa de Camarasa. S’oferia un jornal de tres pessetes diàries i es pagava el bitllet de tornada a casa a aquells que s’hi estiguessin, almenys, 45 dies. Van ser unes obres faraòniques. Als anys trenta encara hi havia feina a fer, perquè calia resoldre unes filtracions d’aigua. I cap allà que va fer cap un militant del POUM de Fraga. Ja no tornaria a casa. La guerra el va sorprendre a Camarasa. Va sobreviure al front, però va haver d’anar a l’exili. El seu fill sempre l’enyoraria. Sisco Beltrán, futur alcalde, era un d’aquells estranys orfes amb pares que va crear el franquisme. Però sense pensió. Només els quedaven les cartes. Potser per això eren tan sinceres i sentides. “He descobert Jesús i m’he convertit a l’Església”, li va fer saber el noi. I el seu pare mai no ho va entendre. “Es va pensar que m’havia tornat feixista i em va deixar d’escriure”. El silenci feia mal, però no perdia l’esperança.

El 1957 es va celebrar a Roma el Congrés Mundial de Joves Treballadors i el Vaticà va pressionar Franco perquè Espanya hi enviés una representació. “Hi vam anar 3.000, que vam ser estretament vigilats”. Va tornar a escriure al pare, perquè el tren pararia unes hores a Lourdes, prop d’on vivia. Però a l’estació no l’esperava ningú.

Tots van anar a la gruta, mentre Sisco voltava com una ànima en pena per l’andana, esperant un miracle. “Quan ja havia sonat la campaneta que anunciava la sortida del tren, un noi de Barcelona em va dir que hi havia un home gran que preguntava per un de Lleida. Em feia por de no reconèixer-lo, però quan el vaig veure, tan semblant als meus oncles, vaig saber que era ell. Ens vam abraçar tan fort! No vam poder parlar; ens vam fer un tip de plorar i prou”. De vegades no calen paraules.

El pare moriria sis mesos després a Montalban, on va ser enterrat molt a prop de la tomba d’Azaña. El fill va començar a morir ara fa 25 anys, quan no va poder evitar una brutal agressió als centenars de temporers magrebins que malvivien al camp de futbol de Fraga. Els dies previs, la situació era insostenible, però “demanava ajut i m’enviaven guàrdies civils”. Va dimitir amb llàgrimes als ulls, completament sol.

El retrovisor (Segre, 15 de juny de 2017)

La cara B del 'leridanismo'

Tot estava en ordre. El 1967 el ministre d’Información y Turismo, don-Manuel-Fraga-Iribarne la-calle-es-mía, inaugurava el Parador Nacional de Vielha i l’atzar més escrupolós feia que la senyoreta Maghy, la turista 17 milions que posava els peus a Spain is Different decidís creuar la frontera justament per Les aquell mateix any. Mentrestant, a la capital del reino, com reiteradament se li deia a la premsa tot i no tenir rei, es preparava la Fiesta Mayor del Centro Catalán de Madrid. Lleida era la “provincia madrina”. Potser li tocava. Es dedueix que cada quatre anys era així, però aquell 1967 les comarques de Lleida van ser més catalanes que mai.

El globus sonda llençat pel franquisme el 1963 des de l’Instituto de Estudios Ilerdenses per separar Lleida de Catalunya i integrar-la a la Región del Ebro va generar un rebuig inesperat. I això que costava rebatre la teoria: “El dilema que plantean en su polémica es aclarar si Lérida debe ser considerada como aragonesa o como catalana y se olvidan de que la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana, ni aragonesa, Lérida es leridana”. Però, estigués al cantó del mapa que estigués, “Lérida y toda su región natural forman parte de esta comunidad de destino en lo universal que es España, y por encima de nuestra idiosincrasia particular, los leridanos nos sentimos españoles y siempre seguiremos dando fe de nuestra fidelidad y lealtad a los intereses supremos de la Patria”.

S’havia combregat amb moltes rodes de molí, però no hi havia prou aigua al Segre per fer baixar aquesta. Operació reculada en marxa. Autoritats del règim xiulant molt fort. A Girona, un Jordi Pujol acabat de sortir de la presó i desterrat de Barcelona li fa una proposta a Josep Vallverdú: escriure un llibre sobre Lleida. Vallverdú en parla amb Josep Lladonosa, Joan Gabernet, Simeó Miquel i Francesc Porta. El resultat, Lleida, problema i realitat, un llibre silenciat pels mitjans del règim que aquell estiu es convertiria en un best-seller. Una radiografia de la realitat lleidatana en què la catalanitat ni es reivindicava, ni es posava en dubte, perquè era òbvia. Cinquanta anys que han passat sense pena ni glòria, ni reedició.

El retrovisor (Segre, 7-7-17)

Col·lecciono mosques

El forrellat es despassava de bon matí, però la porta de fusta sempre havia de deixar-se ajustada. “Que no entrin mosques”. La calor. Durant segles s’havia obeït aquesta consigna i potser per això a l’entrada de les cases sempre hi feia fresca. Els vells s’hi passarien l’estiu. Sempre asseguts en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident. A mi se’m figuraven els guardians de la migdiada. Res ni ningú els destorbaria de la seua missió silenciosa i secreta. Un foraster hauria jurat que el carrer era desert, però uns ulls misteriosos l’escrutarien des de la penombra. A aquelles hores, el poble era tan inquietant com un quadre de Chirico. La letargia dels gossos contribuïa a crear una atmosfera irreal. El temps semblava deturar-se, com si la vida es concedís una treva. O potser és que a més de 37 graus només es pot sobreviure. “Un, dos, tres, pica paret”. Fins i tot la canalla jugava a càmera lenta. El nostre estiu tenia regust d’anís infernal.

El més semblant a una activitat extraescolar que coneixíem era el tedi. Orenetes que xisclen mentre planegen temeràriament. I mosques. Faltaven molts anys perquè Germán Coppini ens ensenyés a col·leccionar-ne però ja ho fèiem. Només calia obrir la porta una mica més del que era reglamentari. La fusta escalfada pel sol exercia d’imant sobre els insectes. Nosaltres hi apropàvem un pot de vidre sigil·losament i, amb un moviment ràpid de canell, aconseguíem un trofeu. Després de fer el recompte trèiem el tap. No fugien. Elles tampoc no tenien cap altre lloc on anar. Abandonaven aquella presó efímera molt lentament, com si els fes mandra emprendre el seu vol hipnòtic. Aviat se sentiria el primer motor de tractor que trencaria l’encanteri. La vida seguiria.

Són escenes remotes d’un món que ja no existeix. Los santos inocentes mirant-se perplexos l’anunci de Casa Tarradellas. L’adjectiu rural que res tenia a veure amb unes vacances de parc temàtic, sinó amb els drames més terribles concebuts per Caterina Albert. I, de sobte, algun crim atroç que ve al rescat del mite de la Catalunya profunda. La que avui respira alleujada perquè –per fi– s’ha baixat dels quaranta graus. L’estiu serà llarg i per més compte que parem, entraran mosques a casa.

El retrovisor. (Segre, 30-6-17)

'Querida Milagros'

La querida Milagros ja feia molt de temps que havia mort quan per fi han trobat la carta del soldado Adrián. Ni tan sols existeix El Último de la Fila, ja. Setanta-nou anys esperant que algú es recordés dels disset de Figuerola d’Orcau. Tremendo. Penélope hauria tingut temps d’obrir una botiga de manualitats fetes amb crochet. O de cobrir sencera l’illa d’Ítaca amb el seu tapís al més pur estil Christo. Perquè vuitanta anys –per arrodonir-ho– són molts anys. Massa. Aquells disset nois ja no són més que ossos afilerats. I tants com ells esperant que s’obri la seua fossa comuna abans no siguin terra, fum, pols, ombra, res. Els fills explicant als pares la guerra dels avis, en paraules de Manuel Cuyàs.

El mateix dia que la terra s’obria per mostrar l’horror, Luis Suárez-Carreño presentava una querella contra tres inspectors de la Brigada Politicosocial del règim de Franco. La primera individual. Em va semblar reviure un dia de la meua infància en què Franco va tornar a morir a l’hora del pati, però aquest cop sense el detall de deixar-nos en herència unes vacances inesperades.

“El señor Sancho Pan-za-za que mató a su mujer-jer-jer, porque no le dio dinero-ro-ro para irse para irse al café-fé-fé”... Era una d’aquelles cançonetes de picar de mans que incloïa una petita coreografia. Et posaves la mà a la panxa quan feies la repetició de Panza i el dit índex feia com que degollava amb infantil alegria la pobra dona. La lletra començava amb una esgarrifosa incorrecció política –en clara competència amb la d’Antón Carabina, que portava la difunta a moldre–, i anava derivant cap a l’absurd fins a l’apoteòsic clímax final, quan les dos xiquetes clavàvem un genoll al terra i ens posàvem la mà al front amb solemnitat militar per dir: “Viva Franco, viva Franco y su mujer tam-bién”. Algú va dir que hauríem de canviar el final de la cançó, perquè se’ns havia quedat anacrònic. I, forçant una mica la rima, vam seguir jugant a picar de mans, però ara ens agenollàvem cantant: “Viva Juan Carlos, viva Juan Carlos y su mujer tam-bién”. Era el que vèiem a la tele. Nosaltres només teníem sis anys, però és el que va fer tothom: passar pàgina i fingir amnèsia. I no n’hi havia prou.

El retrovisor (Segre, 23-6-17)

Un dimecres de fa 40 anys

Vam sortir d’estudi, com li dèiem aleshores, i vam esprintar fins al ball. No era festa major, però ho semblava. Aquell dimecres el padrí feia 77 anys, i ningú no semblava recordar l’aniversari, ni ell mateix. I això que sempre ens el feia tenir present: “Meitat de l’any, meitat del mes”, deia invariablement per referir-se a la data. Nosaltres vam trobar a faltar forasters voltant el poble amb cotxes empaperats amb fotos de gent ignota. Tampoc no se sentia cap de les cançons que ja ens sabíem de memòria després de 21 dies (vint-i-un!) de campanya electoral. Habla, pueblo, habla com a hit més destacat. Els homes van plegar de la mina 4 hores abans. Tot era diferent, però avorrit, així que vam seguir jugant al joc (de paraules) de moda entre la canalla: “botem?” I botàvem. El repte absurd i temerari acabaria amb uns genolls repelats i pintats amb mercromina. Parkour rural. Al ball hi feien sessió contínua, però ens n’havíem cansat. Sobretot després de la decepció de veure entrar un grup de nois i noies que feien exactament la mateixa fila que dies enrere però van ser rebuts amb grans escarafalls. “Arribar i moldre, majors d’edat i ja podeu votar”.

La colla del 1956, “todos poetas” segons Miguel Bosé, estrenava la democràcia. Però estaven més emocionats els que a ulls nostres sí que eren, indubtablement, majors d’edat. Alguns, fins i tot s’havien de treure l’enorme mocador de roba que sempre duien a la butxaca per eixugar-se les llàgrimes. Senties frases enigmàtiques. “L’ajudo?”. L’interventor de torn no rebia les previsibles gràcies. “He tingut quaranta anys per pensar-m’ho”. Aquests eren els que es plantaven davant la taula on se servia la sopa de lletres i agafaven la papereta amb determinació. La padrina, en canvi, tenia por. Tenia tanta por que el dia que un dels cotxes cridaners –amb altaveu incorporat– li va fer entrar a casa la música de La Internacional va tancar-se amb pany i clau i va estar dies sense posar els peus al carrer. “És que ella ja la va tastar, la presó”, deien en veu baixa les veïnes sense que quedés clar si era una justificació o un retret. I a mi em semblava increïble no tenir notícies d’aquest tèrbol passat de delinqüent.

Als anys setanta passaven coses increïbles. I Jiménez del Oso era a la tele per explicar-les.

El retrovisor (Segre, 16-6-17)

El professor

A Ana Izquierdo i Antonio Ibáñez, in memoriam

No s’hi assemblava, però compartia amb Glenn Close el color d’ulls i els rajos criogènics a la mirada. Tot era façana, però. Ens estimava gairebé tant com nosaltres a ella. “I això no creieu que jo ho hauria hagut de saber? Sóc la vostra tutora!” Ens vam sentir més petits del que érem. Un barrufet gegant presidia la classe, gentilesa de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de no sé quantes coses més. La Caixa dels bons temps en què es regalaven llibres, cassets i calendaris a dojo. Aquell gnom blau i un Michael Jackson de quan encara semblava humà eren els únics supervivents de la decoració que havíem fet a instàncies d’una professora d’ètica jove i motivada de la vida. Ara penso que ens explicava intimitats inapropiades, però aleshores era l’enrotllada oficial del Ramón J. Sender de Fraga. I si ella et deia d’alegrar el centre, l’institut quedava empaperat.

Algú va portar un pòster que no estava protagonitzat per cap cantant ni cap actor. S’hi veia una noia amb els ulls embenats amb un mocador de corets. “L’amor és cec, però tu cal que hi vegis clar”. I, a sota: “Cap embaràs no desitjat”. En un altre hi havia un pitet i, com si parlés el nadó, es demanava als hipotètics pares que no el carreguessin de germans. Recordem que érem als anys vuitanta, el regne de filluniquisme. El professor de Ciències Naturals ens va fer saber que aquells trossos de paper el feien sentir incòmode, que ell formava part d’una família nombrosa i que li havíem ferit els sentiments. Dòcilment, vam despenjar els pòsters. I aquesta submissió ens retreia la tutora.

En aquella època ja feia classes a Lleida el professor al qual van plantar aquest dilluns (*) els alumnes de quart d’ESO del Gili i Gaya. I, pel que diuen els meus coetanis, ja deia coses com les que han fet indignar aquests adolescents nascuts al segle XXI. Però callàvem. Entomàvem. Dissimulàvem. Ens crèiem molt rebels per desafiar la llei de la gravetat amb complexes estructures capil·lars, però assumíem amb naturalitat que no podríem canviar mai el món. Fóssim bornis o coixos, ens resignàvem amb la nostra sort. Aquesta setmana, els nostres fills ens han donat una lliçó. La humanitat avança perquè algú fa una passa endavant. Gràcies, nois. Nosaltres no en vam saber prou.

El retrovisor (Segre, 9-6-17)

(*) La notícia a Segre

Geografia humana

Tornar és un verb impossible. “Entrem i no entrem en els mateixos rius. Som i no som”. Heràclit li aplanava el terreny a Einstein fa cosa de 2.500 anys. Un aquí porta implícit un ara. Digui el que digui el GPS, no podem anar al lloc d’on venim perquè ja no existeix. Tant és que el carrer no hagi canviat de nom. Recorres els escenaris de la infància i sents aquella tristor entre incòmoda i esperpèntica que desprenen els espectacles de Fort Bravo, el fals poblat del fals oest d’Almeria. La pueril il·lusió de formar part d’una pel·lícula que ja s’ha acabat. El teu poble que ja no és el teu poble. Hi ha cases tancades que eren plenes de vida. Hi ha absències gairebé tangibles a cada rogle del carrer on tenien per costum trobar-se dones que prenien el sol o la fresca, segons l’època de l’any. La geografia humana que no es dibuixa als plànols. 

I, de sobte, els detalls més insignificants cobren un sentit que abans no tenien. I no saps si riure o plorar per haver-te commogut en veure una argolla obsoleta que un dia va servir per fermar un animal. Et sembla veure la galleda de plàstic curulla de brossa variada que s’hi penjava quan tu eres petita perquè els gossos no l’escampessin pel carrer. Que aquell tros de ferro que fa tants anys va ser un objecte d’ús quotidià pugui resultar tan evocador com la imatge icònica d’un monument és un dels misteris que ens reserva la memòria del nostre disc dur.

“El corazón tiene más cuartos que un hotel de putas”, va escriure García Márquez a El amor en los tiempos del cólera. I en cadascun hi ha una calaixera plena de records. Només cal obrir-ne un perquè s’escapin els fantasmes i tornin a poblar el teu món. Al teu davant tens el solar que ha deixat un enderroc, però tu hi veus la casa. I no amenaça ruïna. I t’atures a veure l’aparador de la botiga on convivien en promíscua harmonia petits electrodomèstics, llistes de casament i objectes de papereria. I ja no hi és però tu el veus. I la carnisseria de la qual sempre havies sentit a dir que no va tancar ni durant la guerra. Un ganxo que sobresurt a la façana és l’únic indici que hi trobes. Tu ja no hi havies vist cap canal de bestiar. Algun noi exhibint musculatura i prou. Tornes victoriosa de la recerca del temps perdut. Aquest cop, la magdalena ha sigut rica en ferro.

El retrovisor (Segre, 2-6-17)

Era màquina més sofisticada de la meua infància. Fa molts anys que ja no canvia duros per xiclets de bola.