Febre del divendres nit

Quan el vent fa ballar els paperets amb serrells de colors que guarneixen els carrers del poble se sent una melodia discreta i sensual, una remor de felicitat. La festa major és una assignatura troncal per completar l’educació sentimental del món rural. Perdona’ls, Flaubert, no saben què fan. Ara és el temps d’anar a apujar nota i recórrer-se allò que enigmàticament s’anomena territori des de Barcelona. Arriben senyals de fum des del salvatge oest. Semblem poc cosmopolites i gens sofisticats, en sóc conscient. però nosaltres també teníem el nostre particular Studio 54.

De fet, es va inaugurar abans la Big Ben de Mollerussa –que no se s’enfadin els de Golmés, és per entendre’ns– que la mítica discoteca del carrer 54 oest de Manhattan. Febre de dissabte nit per un tub. Els Bee Gees deixant-se les cordes vocals amb els seus mítics falsets. Eren els temps d’Stayin’n alive, però també de Rivers of Babylon de Boney M; It’s a heartache, de Bonnie Tyler, o Vete, de Los Amaya.Una tria eclèctica. Res comparable, però, a les combinacions impossibles que faria l’orquestra de torn a l’envelat. Arribaria a bord d’un camió amb unes lletres llampants, deliciosament kitsch. “Hi ha xica?” Poques vegades hi havia vocalista, en llenguatge de 1978, però quan això passava era un gran esdeveniment. Fos com fos, nosaltres com un clau a un pam de l’escenari mitja hora abans que es fessin les proves de so. “Sííí....sííí.... un, dos.... sííí, sííí”.

La panxa et ressonava. Amb una mica de sort acabaríem rebentades a cops de maluc seguint la coreografia del Bimbó de Georgie Dann i ens quedaríem afòniques amb l’èxit de Cherry Lane Catch the cat, traduït sense compassió: “Coge al gato que a la abuela asustó...” Divendres els rellotges s’endarreriran quaranta anys a l’Hostal Nou i la Codosa, a Vallfogona de Balaguer. La festa major proposa fer un viatge en el temps des del 1978 fins al 2018. Poca broma, que els encarregats d’engegar el DeLorean seran els DJ de l’Eclipse de Balaguer, un altre mite de la nit de Ponent. “Au, fins l’any que ve”, dirà alguna padrina quan es faci el silenci. I alguna criatura pensarà que és impossible sobreviure a aquesta mesura de temps inabastable. Quan ets petit, l’any que ve és el futur llunyà.

El retrovisor (Segre, 20-7-18)

L'estiu en un pot

Hi havia un temps en què el cotxe només sortia del garatge quan s’havia d’anar a Lleida a renovar l’armari. O quan tocava visita a l’especialista. Ara els especialistes treballen en grans produccions de cinema, però abans eren metges. Normalment, del Seguro. El cotxe no es tocava perquè es comprava al poble i s’hi anava a peu. A l’estiu les senalles pesaven més del compte. I no, no era només perquè la calor fa que tot sigui més feixuc. Tothom carregava sucre. Molt sucre. La DEA hauria embogit. Era sospitós, cert. Però legal. Aquest curiós tràfic de sucre indicava que s’apropava el temps de la conserva. Calia ser previsor, perquè cada any s’esgotava. Veia l’exèrcit de pots de vidre preparats i comptava que no hi hauria prou fruita als arbres per a omplir-los, perquè cada vespre passaven els tractors amb el remolc carregat fins al capdamunt. Com podia ser que no s’acabés mai? I tant que s’acabava. Per això se seleccionaven préssecs grocs, madurs i gustosos, però de carn dura i ferma per atresorar l’estiu al rebost. Hi havia molta feina a fer i poc temps per fer-la. Cadires de bova, davantals ben lligats, gibrells nets i galledes plenes de fruita serenya. No calia gran cosa més. Les padrines seien formant una rotllana i, parlant de qualsevol cosa, es posava en marxa una operació que semblava assajada de tan precisa: armades amb unes navalles gastades però efectives, agafaven un préssec amb delicadesa i, sense perdre el fil de la conversa, el pelaven a la velocitat de la llum. A mi em fascinava seguir tot el procés, però havies de vigilar de no fer nosa. Sabies que no et deixarien agafar el ganivet. La versió oficial era que podies prendre mal, però en el fons eres conscient que tu mai no aconseguiries convertir la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Mai no he tastat fruita més gustosa que aquella. Però era un berenar furtiu. S’havia de guardar per a la conserva, perquè “vindrà el fred, i no hi haurà préssecs”. L’inexorable pas del temps. I anaven encabint préssecs esquarterats als pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’estiu que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. El sabor de la metafísica.

El retrovisor (Segre, 13-7-18)

Nascuda el 4 de juliol

És una it girl. No va a la moda, és la moda. Va nàixer “quan es collia el panís”, un 4 de juliol de fa 86 anys. I encara no he conegut ningú més jove que ella. Pepita Domingo es va passar moltes tardes a la Urriza devorant tots els llibres que li queien a les mans. Era una nena llesta, però li va tocar viure una època difícil i als onze anys ja despatxava al costat del seu pare. Ella també seria botiguera tota la vida, fins que ara fa deu anys va tancar la mítica Domingo’s. En aquest comerç del carrer Vila de Foix de Lleida es van vendre els primers vestits d’Agatha Ruiz de la Prada, aquells que incorporaven un cèrcol.

 

El juliol de 2008 va vendre tres anells i li va quedar la botiga buida. La Domingo’s es convertia en història

La dissenyadora no es podia creure que en una petita botiga de províncies, en mentalitat madrilenya, hi hagués clients reals per als seus dissenys excèntrics, que només havia aconseguit portar a les passarel·les. Pepita Domingo no havia pensat dedicar-se a la moda, però un dia, quan ja era mare de cinc fills, va veure una noia en una exposició que portava una faldilla “increïble”. Anava amb un amic. “Si sabés on trobar peces com aquesta obriria, sense dubtar-ho, una botiga de roba”, li va dir. Casualment, ell coneixia la dissenyadora d’aquella faldilla. “No m’ho vaig pensar dos vegades: la vaig anar a trobar i li vaig comprar set o vuit vestits, amb els quals vaig començar l’aventura de Domingo’s.

Ella no s’ho acabava de creure: vaig ser la seua primera clienta! Fins aleshores només cosia per als amics.” Parla de Sybilla. Però més enllà de tenir ull, o intuïció o aquell je ne sais quoi que diuen els francesos, Pepita Domingo és un espill en el qual mirar-se. “Sóc optimista”, em reconeixia en una entrevista. “Potser el pessimisme existencialista resulta més atractiu, però a mi m’agrada la vida.” I posava un exemple deliciós. “Avui, per exemple, m’he fixat que el 90% de cotxes amb què m’he creuat els conduïa una dona i m’ha fet molta il·lusió: quan jo era jove, que una dona conduís era excepcional. Passaves de dependre del pare a dependre del marit.”

L’ampolla sempre plena. Aspira a ser “una velleta alegre, simpàtica, una mica extravagant, d’aquestes que s’atreveixen amb un barret vermell”. Encara té temps. Potser fins i tot fa realitat el seu somni de tornar a obrir una llibreria, el primer negoci que va regentar.

El retrovisor (Segre, 6-7-18)

La llosa

No sabia què era una llosa, només tenia sis anys. I em va fer molta impressió veure aquella pedra tan grossa. Un munt de mans la mouen, en el meu record, com si tapessin algú amb una flassada molt pesant. “Potser es pensen que s’aixecarà”, va dir algú. Vaig sentir un calfred. A mi Franco em feia por. Encara que fos a través d’una pantalla i en blanc i negre, va ser el primer mort que vaig veure, i això marca. Ara em sembla una caricatura grotesca de la transició, però durant molts dies em va costar de dormir. Jo col·leccionava malsons, aleshores. Aquesta frase irònica d’un adult el dia del funeral del Caudillo de España por la gracia de Dios em va retornar una conversa d’aquelles que la xiqueta que era va fer veure que no sentia però que em va glaçar l’ànima.

 

Pedro Sánchez diu que aquest juliol s’exhumaran les restes de Franco. Potser, per fi, s’acabarà la guerra 

La protagonista del relat era una veïna i potser per això vaig parar l’orella. Explicaven que molts anys enrere havia perdut una filla. La va enterrar amb la incredulitat de si, realment, era morta. Suposo que la pobra dona s’ho va negar cada minut dels anys que la va sobreviure. Un dia no va poder més i va demanar formalment l’exhumació del cos. Necessitava comprovar-ho per ella mateixa. “Quan la va veure, encara amb el vestit de comunió, i va comprovar que no hi havia cap marca a la caixa, va plorar com si se li acabés de morir, però a la vegada va quedar en pau amb ella mateixa”. Ho escric i em sembla esgarrifós, monstruós. Aleshores el monstre era Franco, que esgarrapava la làpida des del més enllà en els meus somnis. Quedo com una rareta sinistra, en sóc conscient. De bola de vidre no en tenia. Si en aquella època hagués pogut saber que, finalment, aquest juliol s’aixecaria la llosa m’hauria mort jo. De por. Ara em sembla necessari. Per més que la presidenta andalusa digui que la memòria històrica no ens ha de fer mirar enrere, costa imaginar-se un futur en el qual el dictador que es va alçar en armes contra el govern legítim de la república regni pels segles dels segles al parc temàtic del nacionalcatolicisme més tronat. El Valle de los Caídos és una de les raons per les quals mai no han pogut cicatritzar les ferides que va deixar obertes la Guerra Civil. O potser és que tots tenim morts sense làpida. Encara.

El retrovisor (Segre, 29-6-18)

Un cop de puny a la cara

A les pel·lícules, l’inspector del cas es presenta a casa de la víctima. Li ho vol dir en persona. No cal. Ella en té prou mirant-lo als ulls. Se sent terriblement sola i desprotegida. No hi ha consol possible. Acaba de saber que el monstre que vetlla els seus malsons campa lliure i sense morrió. I, de sobte, la por. Una por tan espessa que es pot mastegar. No sé com funciona a la vida real. Si hi ha una veu amiga que intenti, sense èxit, parar el cop. O reps la notícia amb la mateixa fredor amb què la fulla de la navalla s’enfonsa en l’escalfor d’un ventre desprevingut. Del que no tinc cap dubte és de com es van sentir elles ahir. En plural. Una noia de Madrid i una de Pozoblanco (Còrdova). Molt joves, massa. Les víctimes conegudes del ramat de bèsties que es fan dir La Manada.

Encara no se’ns havia esfilagarsat el llaç de color lila amb el qual vam sortir al carrer a dir “No és abús, és violació” quan vam saber que aquests miserables sortirien en quatre dies de la presó. Els fets són de sobres coneguts. Cinc homes van obligar una noia de 18 anys a entrar en un portal de Pamplona. No va tenir cap oportunitat. Un tribunal va considerar provat l’infern que va viure aquella nit dels Sanfermines però, a la vegada, sentenciava que allò no era una violació. La roda de molí era d’unes dimensions tan indigestes que ningú no va anar a combregar. Nou anys de presó eren un insult. Què podia esperar l’altra víctima? Ella es va despertar nua dins d’un cotxe i no va saber què li havia passat fins que la policia foral de Navarra va trobar un vídeo al xat de La Manada en el qual apareixia inconscient, mentre era grapejada i vexada.

Ella encara no ha declarat en cap judici. No l’han escarnit. I de nou la por. Aquesta por tan espessa que fa l’aire irrespirable. El cor que s’accelera i batega tan fort que ensordeix les teues passes en un carrer solitari, de nit. Quan les ombres són tan punxegudes que fan sang. Perquè ella ara sap que qualsevol dia pot tornar a sentir l’udol d’aquests aspirants a llop. Els nou anys de condemna ens van omplir de ràbia. I això que llavors no sabíem que al cap de dos mesos podrien sortir en llibertat sota fiança. Encara que hi hagi anat l’inspector de les pel·lícules, s’hauran trencat. Altre cop.

El retrovisor (Segre, 22-6-18)

Es pot matar una morta?

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Ho confesso: més de vint-i-cinc anys fent de periodista i fa quatre dies que vaig descobrir Carmen de Burgos. Ella també n’era. De fet, va ser la primera dona de l’Estat que va treballar a la redacció d’un diari, i la primera que va exercir de corresponsal de guerra. També va bastir una sòlida carrera literària. I tot això sense perdre de vista l’activisme polític i social. Utilitzava el pseudònim de Colombine, però també se la coneixia amb el malnom de “la divorciadora”, perquè va ser una defensora dels drets de les dones i això, a començaments del segle XX, costava de pair. Havia nascut a Almeria el 1867. Es va casar amb 16 anys i va ser profundament infeliç. L’agost de 1901 va fer les maletes i se’n va anar a Madrid amb la seua filla. Tenia un títol de mestra que s’havia tret mig d’amagat de l’home, però ella volia ser periodista. I ho va aconseguir.

 

Va morir el 1932, molt abans que
esclatés la Guerra Civil. Però Franco no

en va tenir prou i la va fer desaparèixer

Val a dir que el seu pare feminista avant la lettre li deia: “Mira, filla, els homes som molt egoistes, i si et diuen alguna vegada que hi ha coses que un home pot fer però una dona no, digues que és mentida, perquè no hi pot haver dos morals per als dos sexes”. Amén. I ella li va fer cas, i escrivia articles sobre el sufragi femení o la necessitat de fer inspeccions a les fàbriques. Augusto Suárez de Figueroa, fundador del Diario Universal, la va contractar. Però aquest cop no es tractava d’una col·laboració: la va posar en nòmina. Havia nascut Colombine. L’escriptora va predicar anys en el desert clamant a favor del divorci i el vot de la dona. Tenia 64 anys i la salut molt malmesa quan es va proclamar la Segona República. Va morir un any més tard, sense haver pogut votar mai. Dir que va ser una dona avançada al seu temps és quedar-se molt curt.

Però la seua memòria es va esborrar. Va ser parella de Gómez de la Serna i es va relacionar amb Galdós, Juan Ramón Jiménez, Julio Romero de Torres o Joaquim Sorolla. A ells, la història els ha fet un lloc. A ella, no. Franco l’hi tenia jurada des que va cobrir la guerra del Rif. L’odiava tant que la va matar després de morta. Va prohibir els més de 200 llibres que va escriure i la va incloure a la llista d’autors censurats pel règim feixista. La va fer desaparèixer.

El retrovisor (Segre, 15-6-18)

El nen que volia ser metge

Es deia Emiliano Astudillo. Als lectors de fora de Lleida ni tan sols els sonarà. Era un self-made man, però que ningú no s’esperi trobar un empresari d’èxit que crea un imperi del no-res. No és tan fàcil com fer diners el que va aconseguir aquest home. De ben petit volia ser metge, però ni tan sols va poder estudiar batxillerat. Només tenia deu anys quan se li va enfonsar el món en adonar-se que malgrat les bones notes, l’actitud, la intel·ligència i tot el que s’hi vulgui afegir, el fill d’un guàrdia civil dels anys quaranta només podia aspirar a fer Comerç. I gràcies. Encara no havia fet els 15 i ja treballava d’administratiu a Autotractor. Però Astudillo no es va resignar i va seguir estudiant. Plegava de la feina i se n’anava a classe. No va parar fins a treure’s el títol de pèrit mercantil.

Tenia 10 anys quan se li va enfonsar el món en saber
que no seria metge perquè no podia estudiar batxillerat

Més endavant, l’empresa per a la qual treballava va obrir un hotel que faria època, el Condes de Urgel, i ell va ser l’encarregat de dirigir-lo i amb molt d’èxit. El 30 de setembre de 1977 va ser el seu darrer dia al Condes. L’endemà es va incorporar a l’Hospital Clínic de Barcelona. De metge. No, no ens hem saltat cap capítol de la seua biografia. Quan tenia 36 anys es va crear l’examen d’accés a la universitat per a més grans de 25 anys. “Se’m va obrir una porta inesperada i la vaig aprofitar”, em va dir en una entrevista. Ningú a l’hotel ho va saber mai. De fet, no va faltar ni un sol dia a la feina. Ni per fer exàmens. Es va treure la carrera en sis anys, com tocava. I això que només va anar a cinc classes. Les justes per conèixer-ne la dinàmica. Les pràctiques les feia totes seguides, una rere l’altra, dimecres, quan lliurava. Un dia de festa que començava, invariablement, a les sis del matí. Amb 42 anys i pare de tres fills, va fer realitat el seu somni de ser metge.

Però ell no volia un diploma, sinó exercir. I va decidir començar de zero. Es va especialitzar en endocrinologia, es va doctorar, va ocupar llocs de responsabilitat en diferents hospitals catalans... I encara va tenir temps de fundar l’associació Shalom, dedicada a la integració social i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, com la seua filla gran, i de presidir Creu Roja a Lleida quan es va jubilar. Poques persones m’han impressionat tant com ell. Descansi en pau, s’ho ha guanyat.

El retrovisor (Segre, 08-06-18)