Nascuda el 4 de juliol

És una it girl. No va a la moda, és la moda. Va nàixer “quan es collia el panís”, un 4 de juliol de fa 86 anys. I encara no he conegut ningú més jove que ella. Pepita Domingo es va passar moltes tardes a la Urriza devorant tots els llibres que li queien a les mans. Era una nena llesta, però li va tocar viure una època difícil i als onze anys ja despatxava al costat del seu pare. Ella també seria botiguera tota la vida, fins que ara fa deu anys va tancar la mítica Domingo’s. En aquest comerç del carrer Vila de Foix de Lleida es van vendre els primers vestits d’Agatha Ruiz de la Prada, aquells que incorporaven un cèrcol.

 

El juliol de 2008 va vendre tres anells i li va quedar la botiga buida. La Domingo’s es convertia en història

La dissenyadora no es podia creure que en una petita botiga de províncies, en mentalitat madrilenya, hi hagués clients reals per als seus dissenys excèntrics, que només havia aconseguit portar a les passarel·les. Pepita Domingo no havia pensat dedicar-se a la moda, però un dia, quan ja era mare de cinc fills, va veure una noia en una exposició que portava una faldilla “increïble”. Anava amb un amic. “Si sabés on trobar peces com aquesta obriria, sense dubtar-ho, una botiga de roba”, li va dir. Casualment, ell coneixia la dissenyadora d’aquella faldilla. “No m’ho vaig pensar dos vegades: la vaig anar a trobar i li vaig comprar set o vuit vestits, amb els quals vaig començar l’aventura de Domingo’s.

Ella no s’ho acabava de creure: vaig ser la seua primera clienta! Fins aleshores només cosia per als amics.” Parla de Sybilla. Però més enllà de tenir ull, o intuïció o aquell je ne sais quoi que diuen els francesos, Pepita Domingo és un espill en el qual mirar-se. “Sóc optimista”, em reconeixia en una entrevista. “Potser el pessimisme existencialista resulta més atractiu, però a mi m’agrada la vida.” I posava un exemple deliciós. “Avui, per exemple, m’he fixat que el 90% de cotxes amb què m’he creuat els conduïa una dona i m’ha fet molta il·lusió: quan jo era jove, que una dona conduís era excepcional. Passaves de dependre del pare a dependre del marit.”

L’ampolla sempre plena. Aspira a ser “una velleta alegre, simpàtica, una mica extravagant, d’aquestes que s’atreveixen amb un barret vermell”. Encara té temps. Potser fins i tot fa realitat el seu somni de tornar a obrir una llibreria, el primer negoci que va regentar.

El retrovisor (Segre, 6-7-18)