Un 11 de setembre tràgic

A mig camí entre la irresponsabilitat extrema i la temeritat més absoluta n’hi ha que fa temps que invoquen el fantasma de la violència, però no aconsegueixen que el got que han posat sobre la ouija es mogui. Gairebé una dècada de mobilitzacions multitudinàries coincidint amb l’Onze de Setembre i ni un trist incident. Potser per això en els darrers mesos han fet seua la frase atribuïda a Joseph Goebbels segons la qual una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Recórrer a tàctiques del ministre de propaganda nazi, aquell que va posar als seus sis fills noms que començaven amb la lletra hac per homenatjar Hitler, em sembla tota una declaració d’intencions, però ni així se’n surten. L’única fractura constatada a la societat catalana ha estat la del nas del fotoperiodista Jordi Borràs. Significatiu. No menystinc la feina (bruta) feta, però. Acomiadar l’agost a cops de puny, amb encaputxats campant pels carrers de matinada, no augura res de bo. Se m’acut calmar aquesta estranya set de sang amb el record d’un 11 de setembre tràgic –aquest sí– encara que llunyà, de 1921. Era diumenge i coincidia amb el tradicional Aplec de Butsènit, que va omplir de jovent aquesta partida de l’Horta de Lleida. Missa, cucanyes i ball, segons el programa previst. Bojos anys vint en versió rural. A l’hora de retirar semblava que tothom s’hagués posat d’acord. O potser és que ningú no volia marxar mentre sonés una cançó. Ramon Forcat Domingo portava una de les barques del Tòfol que creuaven el Segre a Rufea, a prop d’on ara hi ha el Camp Escolar.

“Tots no hi cabem, ja faré un altre viatge.” Però fosquejava i ningú no va voler arriscar-se. Més de seixanta persones van pujar a l’embarcació, que va bolcar al mig del riu. La meitat dels passatgers van morir ofegats. Terra endins, poca gent sabia nedar, en aquella època. Aquella mateixa nit ja es van treure 21 cossos de l’aigua. Els diaris ho van titular “catàstrofe”, i ho va ser. El balanç que se’n feia a la premsa el dia 15 era de 31 morts i dos desapareguts. Setze eren de Sudanell, que aleshores no arribava als 850 habitants. Deu, de Montoliu, un cinc per cent del total de la població. La resta, d’Albatàrrec, Alcanó i Alfés. El barquer va sobreviure i va ser exculpat de qualsevol responsabilitat.

El retrovisor (Segre, 3-8-18)