Un rar florimonjo

De petit, Leandre Cristòfol podia passar-se hores als Picons, mirant-se de fit a fit el Montsec. Necessitava agafar aire. Era el seu particular intent de vol. Ell encara no ho sabia, però el 1962 faria una escultura que portaria aquest títol, Intent de vol. Abans no fosquegés, se’n tornava a la minúscula casa del carrer Avall d’Os de Balaguer on va néixer el 1908. Baixar dels Picons era davallar a l’infern. Cristòfol no encaixava al seu món. I ho sabia. Era el tercer fill, però estava destinat a ser l’hereu, perquè el gran no estava bé i amb la germana no s’hi comptava. Coses de ser dona al primer terç del segle XX. Però encara que aquell xiquet va establir un lligam atàvic amb la terra, mai no seria pagès. Era fràgil i humil, com una rosella (florimonjo, en diuen a la Noguera) que esquitxa de primavera el paisatge. Quan ja tenia vuitanta anys i havia entrat per mèrits propis a la història de l’art, li confessaria a Josep Varela en una llarga entrevista recollida al llibre Converses a Lleida que se sentia afortunat. “...[els pares] em varen deixar fer de fuster en comptes de pagès, i mai acabaré d’agrair-los-hi del tot”.

Cristòfol va fer un viatge que, sobre el mapa, no arribava als quaranta-quatre quilòmetres, però el món se li va obrir, com si fos un meló que el sucre esberla. A Lleida es va convertir en un artista intuïtiu i autodidacte. Mai no es treia la bata d’ebenista, potser per recordar d’on venia, però va formar part de l’anomenada avantguarda dels anys trenta, juntament amb els seus amics Garcia Lamolla, Enric Crous i Josep (després Manuel) Viola. L’ascens va ser meteòric. Amb 23 anys, quan només en portava vuit a Lleida, Cristòfol ja va participar en una exposició col·lectiva que va ser tota una declaració d’intencions. Els artistes que hi van participar s’autoproclamaven “Uns altres”, marcant distàncies amb la tradició. Ja no hi havia marxa enrere. Cristòfol havia aconseguit volar després de molts intents. Com una metàfora, De l’aire a l’aire (1933) serà una de les obres més reconegudes d’aquesta època. L’agost de 1998, ara fa vint anys, moria amansit per l’implacable pas del temps. Aquell mateix estiu es va enderrocar la Casa Nadal, l’edifici modernista que durant mitja vida va acollir el seu estudi. La fi d’un món.

El retrovisor (Segre, 24-8-18)