Bogart als peus del Sant Crist

Estem malalts. Infectats, segons ens van precisar. Ens hem begut l’enteniment nivell hardcore. I no se’ns passa. De fet, la nostra dèria malsana rebrota a la tardor. No hi ha vacuna per a aquesta febre groga. I tampoc no funciona el xarop de bastó administrat a grans dosis l’1 d’octubre passat. Som uns indòmits cowboys sense llei. I ens ve de lluny. A l’oest, fins i tot tenim buscadors d’or. El nostre tresor de Sierra Madre es troba submergit a les aigües del Segre. I no és cap metàfora. En el nostre imaginari, els buscadors d’or tenen la cara de Glenn Ford o de Humphrey Bogart, però molts anys abans que la febre de l’or fes embogir els rudes pobladors del Far West, a l’oest català ja es pescava alguna cosa més que peixos.Ibn Abd-al-Múnim al-Himyarí escriu cap al segle XIII: “Larida és una ciutat antiga que fou edificada al costat d’un curs d’aigua que ve del país de Gillikia i que es diu Shikar (...) és el riu d’on s’extreuen partícules d’or pur”. Gillikia és la Gàl·lia i Shikar, el nom que rebia el Segre en època andalusina.

El Segre és un riu aurífer que arrossega or des del Pirineu fins a l’Ebre. Se’n pot trobar al llarg de tot el seu recorregut, diuen, però a John Huston li hauria sortit una pel·lícula llarga. Com advertia Heràclit, s’ha de saber on mullar-se. Aquest metall pesant es diposita de manera natural en determinades zones del curs fluvial anomenades placers. I Balaguer és especialment rica en placers. Davant per davant del Sant Crist, però a l’altre costat de riu, a l’antic molí fariner de l’Esquerrà, hi ha un espai únic a Catalunya: el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre. Botes d’aigua, àbac i paciència. Molta paciència. Cal extreure deu litres de grava i arena per trobar entre quatre i vuit partícules d’or. Això, traduït, vol dir que per aconseguir un gram d’or s’han de remoure mil tones de sorra. Però no defallim. Bé, de vegades. Anselm Turmeda explicava el 1420: “Vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana”. Una “ciutat de la ciència per als cristians en aquell país” que té “un grau riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per obtenir-lo no satisfan el seu benefici i per això és deixat de banda”. No volem molles, volem el pa sencer. Ni les palletes d’or del Segre ens satisfan, ja.

El retrovisor (Segre, 7-9-18)