Tot esperant Salomó

Eren unes fotos diminutes, amb les vores treballades, com si s'intentés compensar la garreperia de paper amb un acabat primorós i delicat. Com si s'embolcallés el record. De fet, era un petit tresor. Fins a l'any que ve, segurament, no se'n farien cap altra. Abans les fotos eren cosa de professionals. Potser sí que quedaves més rígid i encarcarat, però passaves a la posteritat mudat i amb la clenxa ben recta. La festa major era una bona ocasió per fer lluir la canalla. Amb els músics i les paradetes de fira arribaven els fotògrafs, que improvisaven un estudi a la plaça amb uns decorats pintats amb més bona intenció que traça. Famílies senceres hi desfilarien. Entre les quals, la del meu pare. A totes surt seriós i amb el cap cot. Un dia em va explicar el perquè. “Eren temps de passar gana, i no acabàvem d'entendre perquè els murcians ens havíem de gastar uns diners que no teníem per fer-nos una foto si ningú més del poble ho feia. Em sentia diferent”. Amb els anys va entendre que enviar-se fotos era la manera de no perdre del tot el contacte amb els de casa. De posar cara als néts que ja no es coneixerien, de comprovar que malgrat la distància i la misèria, tots estaven bé. Els grans s'esforcen a somriure. Es nota que volen tranquil·litzar el destinatari. Però els xiquets, encara que també hagin nascut tan lluny d'aquell poble, ja hi formen part i no tenen ganes de fer el paperina, conscients que seran la riota dels amics. Són i se senten murcians. Però, a la vegada, ja són catalans. La primera generació es queda en una inhòspita terra de ningú que gestiona com pot, més que no pas com vol. Però la segona? I ara resulta que Guillermo Fernández Vara, que no és un senyor que passa pel carrer i li planten un micròfon, sinó l'expresident d'Extremadura, secretari general del PSOE en aquest territori, diu que si Catalunya assoleix la independència s'han de “tornar” els 150.000 extremenys que hi van emigrar, així com els seus fills i néts. Potser es pensa que les persones són bestiar. Potser no sap que aquests 150.000 extremenys s'han barrejat amb gent d'altres procedències. Que uns tindran ganes de retrobar-se amb els orígens i d'altres es voldran quedar a casa seua. No perdem el nord. Ni el sud. O jo i tants com jo haurem d'esperar que Salomó ens parteixi per la meitat. Ridícul. Trist i ridícul.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (28-9-12)

Què va passar amb Julie Andrews?

Dissabte al vespre ens vam quedar sense llum. Dilluns, matí i nit. Dimarts, altre cop. Quan era petita això era molt freqüent. Tothom tenia espelmes a mà, perquè es necessitaven. Em vénen a la memòria unes de molt primes de colors vius que es portaven a beneir no sé quin dia. Un parell de trons i ja hi érem. “Sant Just, Sant Marc, Sant Mateu, Santa Bàrbara no ens deixeu” i a encendre espelmes. Em queixava, però secretament trobava màgiques aquelles nits sense llum en què, invariablement, demanàvem a la mama que ens expliqués històries de quan era petita. Tot era tan remot! Potser era per la calidesa de la minsa il·luminació, però aquelles anècdotes eren millor que qualsevol programa que poguessin estar fent a la tele. T'esgarrifaves de la cruesa de la postguerra i, suposo, et senties afortunat malgrat no ser-ne, objectivament parlant. Quan vaig deixar el poble per anar a viure a Lleida, els talls de llum van passar a ser més excepcionals. Però en el doble sentit de la paraula. El 14 d'octubre de 1987 era dimecres. El curs acabava de començar i encara hi havia un cert relax al nostre pis d'estudiants. A TV3 feien una pel·lícula que pintava bé: Víctor o Victòria? Vint-i-cinc anys i encara me'n recordo. Més que un sofà, teníem un instrument de tortura concebut per garantir el futur dels fills de traumatòlegs i fisioterapeutes, i la tele era un model vintage, tot i que en aquella època se'n deia vella i tots ens enteníem. Però vam sopar d'hora per no perdre'ns el començament. No la veuríem acabar. A les 22,45 ens vam quedar a les fosques. Nosaltres, i vuit milions de persones més a tot l'Estat. Feia impressió, mai no havia vist (o no vist) res de semblant. Sorties al balcó i tot era negre. De cop, un crit angoixat: “algú em pot dir on sóc?” Una noia sanglotava totalment desorientada. L'apagada la va sorprendre al carrer. A Barcelona, centenars de persones van haver de ser rescatades dels túnels del metro. Però no ho vam saber fins a l'endemà, quan va tornar el llum i ens vam tornar a sentir moderns. I això sí que té mèrit. Una setmana després, es presentava la Lotto 6/49 amb una gala retransmesa en directe per televisió. Conductors: Mary Santpere i Manolo Escobar. Convidats: Bertín Osborne i Norma Duval. No hi havia prou HS als prestatges dels supermercats per fer marxar tota la caspa que arrossegàvem.

El retrovisor. Diari Segre 21-9-12

La pel·lícula tenia pintes de ser de les que acaben bé, però ens vam quedar amb les ganes de comprovar-ho.

La finestra indiscreta

És estranya la mort urbana. No s'anuncia amb el plany d'unes campanes severes, de tan greus. No és visible. Fa uns mesos va traspassar la veïna del darrere de casa. Ho vam saber per l'esquela. Aparentment, el món va seguir girant aliè a aquell fet previsible, inevitable. Però era un miratge. En pocs dies tot va canviar. No he tornat a veure la noia que molts migdies parlava per telèfon des de la finestra. No la coneixia de res, però era evident que havia nascut molt lluny de Lleida, segurament sota el sol caribeny. I que havia deixat moltes coses enrere. Molta gent. Això ho dedueixo per l'estona que es quedava aguaitant callada i pensativa un cop havia penjat. Una concessió a la nostàlgia, suposo. Sabies quan havia tingut festa perquè l'endemà l'estenedor era ple de roba alegre. Potser és perquè el vent la feia ballar, però em semblava que encara podia sentir una remor de salsa. Tampoc no he sabut res més de la gosseta que de tant en tant sortia a prendre el sol, caminant amb una certa dificultat. Era vella i s'havia quedat cega. Una altra víctima col·lateral. El dia de cap d'any es van abaixar les persianes. Ja no hi va tornar a haver roba estesa. Ni converses transatlàntiques. La cuidadora començava el 2012 sense casa i sense feina. Pobra noia. Les plantes sobrevivien. En passat. Ahir vaig sentir un soroll que fa molts anys m'anunciava l'arribada del fred. El d'una motoserra que fa llenya. El jardiner no semblava de Texas, ni portava cap màscara de cuir. Però també resultava sinistre. No apilava troncs, com tantes vegades li havia vist fer al meu pare. Tenia l'encàrrec de no deixar ni rastre del que un dia va ser un lloc verd i amable. La parra que s'enfilava per una teuladeta que feia de porxo, l'heura que durant tants anys havia teixit un laberint de branques, fulles i arrels, la figuera borda i exuberant... res. Tot pelat. Feia impressió. Mai no vaig creuar una paraula amb la difunta, però me la imaginava com una Gloria Swanson a Sunset Boulevard. Ella també havia conegut temps millors. Tenia un nom. Una carrera. L'estrella es va anar apagant, lentament. Amb agònica crueltat. El jardí despullat resulta ara una visió grotesca. Una metàfora trista. Com aquella cadira buida que ens colpeja amb una violència inesperada per recordar-nos que hi falta algú. Aquella absència tangible i dolorosa.

El retrovisor (publicat al diari Segre 14-9-12)

He estat al futur

Era una extraterrestre bona. Quan els humans de la base lunar Alpha eren atacats per la bestiola més despietada de l'espai, ella es concentrava i aconseguia transformar-se en un monstre bessó que garantia que triomfés el bé per després recuperar l' aparença de dona sofisticada amb unes celles que no eren d'aquest món. Maya, es deia el personatge. Abans d'escriure aquest text, he buscat escenes d'Space:1999 al Youtube i m'he esgarrifat amb la crueltat del pas del temps. Quan la veia a la tele en blanc i negre de la meua infància, però, no hi havia cartró pedra. Era tot tan real, que ja sabies com seria el futur. 1999. Faltaven tants anys! Jo en tindria trenta. Ho calculava cada tarda que feien la sèrie. El canvi de mil·lenni no m'impressionava tant com l'arribada al 1999. Però el futur no existeix quan treballes a la redacció d'un diari. Bé, sí, però és l'endemà. Un futur a curt termini. Mai no vaig veure cap company pujant a sobre de la taula al crit de Carpe diem! Però tots vivíem el present amb tanta intensitat que no tenies temps de mirar enrere i sentir el vertigen d'haver explicat des de l'avui que el món havia canviat. Que la totpoderosa URSS era un caos de repúbliques que ja mai ens aprendríem. Que Barcelona havia acollit uns Jocs Olímpics perquè ja érem moderns i europeus. Un vespre d'abril de 1999 va sonar el telèfon. “Saps aquelles pintures rupestres de l'Albi que van ruixar dos cops amb un esprai?”. Sí, sé quines són, perquè les agressions havien obligat l'IEI a aixecar una insòlita fortalesa en aquella balma recòndita que s'havia presentat no feia massa. “Doncs les han tornat a tacar. Aquesta vegada, de color taronja”. Pot estar content l'informador de que el futur no fos com ens el van ensenyar, perquè si hagués tingut els poders de Maya, ves a saber en què m'hagués transformat, que no eren hores. L'endemà de bon matí, cap a l'Albi. Vam passar el poble i vam recórrer un laberint de camins fins arribar a la vall de la Coma. Aquell cas aixecaria polseguera, literalment. Mai no m'hagués esperat celebrar els trenta anys en aquell racó de món amb dos guàrdies civils que recollien empremtes dactilars i amb la visió grotesca d'un patrimoni de la humanitat guixat per tercera vegada en deu anys. Això sí, amb aquella felicitat de qui ha passat abans pel quiosc i ha comprovat que l'exclusiva és seua.

El Retrovisor (Segre 7-9-12)

Qui li havia de dir a Maya que les 'chonis' del futur li copiarien les celles?

Feliç any nou!

Per Sant Ramon no es fan curses, però també és el darrer dia de l'any. Sí, sí, encara que les vacances descol·loquen una mica, sóc conscient que demà encara serem al 2012 i encara tindrem l'amenaça maia planant sobre el calendari. Però l'any comença al setembre. S'acaben les vacances i es torna a la rutina, es canvia de curs, es passen els comptes de la collita, es presenten les novetats editorials que no va poder digerir Sant Jordi, els quioscos s'omplen de col·leccionables delirants... I fins i tot fem bons propòsits que ens porten al gimnàs i a l'acadèmia d'idiomes i ens omplen de pegats de nicotina. Una preciosa llum de setembre inundarà de calidesa aquest començament prometedor sabent -perquè farem trampa- que d'aquí a quatre mesos ens donarem una nova oportunitat. Com una pròrroga fictícia i pactada. Un assaig general del 2013. Sense el vestuari, però, que amb una vegada que fem el ridícul amb el cucurutxo al cap i els vestits de lluentors impossibles anem més que servits. Alguna cosa ens remourà la consciència. Ens semblarà que des d'algun racó de la nostra ànima ens arriba una remor esmorteïda. Si escoltem amb atenció sentirem la veu de la consciència, que ens empeny i ens demana canvis. A l'altra punta del quadrilàter, plantant cara, el venedor de les pastilles per a no somniar de Sabina, disposat a guanyar l'assalt, ens adverteix de com despentina el vent de la llibertat. De com n'és de confortable la seguretat. Si ho hagués de representar en versió dibuixos animats, no tinc clar qui seria l'àngel i qui el dimoni. En tot cas, jo ja he fet el meu particular ritual i m'he comprat una agenda nova de trinca -he de confessar que les papereries són la meua perdició-. Tinc una pila de deures per fer. Potser sí que hauré d'anar a la 'repesca' del gener... però igualment, feliç any nou a tothom! Que sigui un setembre de canvis, que puguem passar pàgina i avançar. En aquest estat de por immobilista que ens ha paralitzat col·lectivament no anem enlloc. Literalment. No cal ser cap expert en macroeconomia per veure-ho. Deixem-nos portar i gaudim del viatge. Impregnem-nos dels colors que dauraran l'horitzó d'aquí a quatre dies. Qui sap? Potser l'any tretze serà el de la bona sort. Creuo els dits. I això que no sóc gens supersticiosa. Confio més en les decisions valentes que en la carta astral. 

El retrovisor (Segre, 31-8-12)

Mequinensa la nuit

Acabem de passar el pont del Segre. Canvi. Entrem al pont de l'Ebre. Canvi. La conversa amb walkie talkie era una mica absurda, perquè un cotxe anava al darrera de l'altre. Però passant-nos el parte el viatge no es feia tan feixuc. Especialment emocionant era anunciar que s'entrava a la zona de guals que hi havia a prop de Faió, la nostra destinació. Pessigolles a la panxa només de pensar que el cotxe volaria durant una llarga mil·lèsima de segon. Una estranya sensació d'ingravidesa retransmesa en directe amb l'aparell que feia les delícies dels germans. Era el poble més bonic que havia vist mai. Cases blanques i enjardinades, fonts amb peixos de colors i una església tan moderna que em fascinava. De vegades anàvem a l'ermita del Pilar, a contemplar un paisatge que entristia als meus pares i a mi em feia una mica de por, amb aquella aigua verda i espessa que encerclaven les serres, i el sinistre campanar emergint prou per fer saber que el pantà era molt profund. No entenia perquè als grans els semblava un despropòsit haver ofegat aquell poble. El trosset que en veia em semblava d'una absoluta vulgaritat. Era una torre com una altra. El poble nou, en canvi... allò sí que feia goig, amb aquells carrers amples i rectes. Fèiem un berenar-sopar (abans que s'inventés el brunch, aquí ja fèiem berenars-sopars) a la Fonda i tornàvem cap a casa. Una carretera infernal de mil revolts i el premi de veure Mequinensa il·luminant el riu. Una imatge preciosa allargassant-se a l'horitzó amb uns llumets de colors que feien pampallugues a l'aigua per acomiadar un diumenge de senzilla felicitat. Un skyline més sofisticat que el de Manhattan, en el meu record. Invariablement, els adults s'exclamaven de les meravelles del poble vell, com si els seus ulls no veiessin el mateix que els meus. I així era. Si no tens memòria no pots estimar. Des de la meua innocència no podia concebre què representa que t'arrabassin el teu món. La casa on vas néixer, els carrers on vas jugar, els bancals que van plantar remots avantpassats...Tot. I que et facin un succedani artificial i a callar. Què terrible! Ara miro aquells paisatges i se'm fa un nus a la gola. Encara penso que Faió i Mequinensa són pobles amb molt encant, però em dol que aquesta personalitat que als anys setanta em semblava futurista hagués estat imposada per l'inefable Paco Rana.

El retrovisor (Segre 24-8-12)

Punks d'abans de la guerra

Intuïa que la generació de la padrina era la precursora del punk. Tants imperdibles em feien sospitar. Agulles de ganxo, en deien elles, que no trepitjarien mai el Londres del 'no future'. 

I sí, ho he confirmat. Ara fa vuitanta anys un contemporani d'aquestes dones va publicar el número zero d'una revista que si avui encara ens ruboritza, el 1932 devia causar estralls. Al primer pis del número 37 del carrer Cavallers de Lleida hi havia el centre d'operacions de la revista Art, dirigida per Enric Crous. Dir-ne redacció és quedar-se curt. Aquí es coïa la modernitat “a despit dels imbècils de cultura rovellada”. I després d'unes quantes consignes tipus “la tradició és la negació de l'evolució”, Crous explica que la línia editorial d'Art anirà adreçada a “obtenir el baptisme d'anormals: la normalitat és l'ordinari”. Anaven forts. “Detestem un Miquel Àngel i elogiem la línia contundent d'una creació mural romànica”. Són contundents amb les “misèries que hi ha als museus” i qualifiquen de morts que encara badallen “els pintors que viuen en una altra època pictòrica”, als quals, en tant que cadàvers, es mostren partidaris d'aplicar “les normes de la profilaxi moderna”. És a dir: cremar-los amb les seues obres. No se n'escapa ni Leandre Cristòfol. Li fan una crítica el 1933 en què li destaquen una frase del catàleg: “crec trobar-me en el començament del començament”. I la destaquen perquè hi estan d'acord. Li auguren èxits si deixa de banda “les seves anteriors vacil·lacions”. De la sardana “tal i com nosaltres la coneixem” en diuen que és una música “buida, detestable i deplorable”. Fent amics. I sempre signant amb nom i cognom. De fet, ja en la presentació, avisen que consideren “d'ús apropiat entre els hipòcrites” els pseudònims. Tenint en compte que Lleida no arribava als 40.000 habitants, és fàcil deduir que la colla de Crous no despertava massa simpaties. Però no eren uns destroyers descerebrats. Fan uns articles exquisits. Unes crítiques valentes i rigoroses. Unes recomanacions que han passat la prova del cotó de la història. Van encertar en gairebé tot, encara que no tinguessin club de fans. “Enutja i és dolorós haver-ho de dir, però avui per avui, la realitat és aquesta: Lleida és una -canalla i prohoms de la ciutat no continueu llegint que prendreu mal- MERDA!”, en majúscules, perquè quedi clar.

(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre amb data 17-8-12)