Punks d'abans de la guerra

Intuïa que la generació de la padrina era la precursora del punk. Tants imperdibles em feien sospitar. Agulles de ganxo, en deien elles, que no trepitjarien mai el Londres del 'no future'. 

I sí, ho he confirmat. Ara fa vuitanta anys un contemporani d'aquestes dones va publicar el número zero d'una revista que si avui encara ens ruboritza, el 1932 devia causar estralls. Al primer pis del número 37 del carrer Cavallers de Lleida hi havia el centre d'operacions de la revista Art, dirigida per Enric Crous. Dir-ne redacció és quedar-se curt. Aquí es coïa la modernitat “a despit dels imbècils de cultura rovellada”. I després d'unes quantes consignes tipus “la tradició és la negació de l'evolució”, Crous explica que la línia editorial d'Art anirà adreçada a “obtenir el baptisme d'anormals: la normalitat és l'ordinari”. Anaven forts. “Detestem un Miquel Àngel i elogiem la línia contundent d'una creació mural romànica”. Són contundents amb les “misèries que hi ha als museus” i qualifiquen de morts que encara badallen “els pintors que viuen en una altra època pictòrica”, als quals, en tant que cadàvers, es mostren partidaris d'aplicar “les normes de la profilaxi moderna”. És a dir: cremar-los amb les seues obres. No se n'escapa ni Leandre Cristòfol. Li fan una crítica el 1933 en què li destaquen una frase del catàleg: “crec trobar-me en el començament del començament”. I la destaquen perquè hi estan d'acord. Li auguren èxits si deixa de banda “les seves anteriors vacil·lacions”. De la sardana “tal i com nosaltres la coneixem” en diuen que és una música “buida, detestable i deplorable”. Fent amics. I sempre signant amb nom i cognom. De fet, ja en la presentació, avisen que consideren “d'ús apropiat entre els hipòcrites” els pseudònims. Tenint en compte que Lleida no arribava als 40.000 habitants, és fàcil deduir que la colla de Crous no despertava massa simpaties. Però no eren uns destroyers descerebrats. Fan uns articles exquisits. Unes crítiques valentes i rigoroses. Unes recomanacions que han passat la prova del cotó de la història. Van encertar en gairebé tot, encara que no tinguessin club de fans. “Enutja i és dolorós haver-ho de dir, però avui per avui, la realitat és aquesta: Lleida és una -canalla i prohoms de la ciutat no continueu llegint que prendreu mal- MERDA!”, en majúscules, perquè quedi clar.

(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre amb data 17-8-12)