El vestit de Salomé

Tinc mala consciència. He posat el títol amb traïdoria. Es passaran el cap de setmana repetint -mentalment, amb una mica de sort- “Desde que llegaste ya no vivo llorando (hey)/ vivo cantando, (hey)/ vivo soñando, (hey)”. Els catorze quilos de tubets de ceràmica blau cel amb què Pertegaz va carregar Salomé al festival d'Eurovisió del 1969 van fer història. Però no. Jo em referia a l'altra Salomé, la que va demanar el cap de Sant Joan Baptista en una safata, tal i com Bustos (cognom molt apropiat per al cas) voldria veure l'escó i l'acta de diputat d'Ernest Maragall. Salomé en versió segle XV, pintada per Pere Garcia de Benavarri. El Museu de Lleida acull una exposició d'aquelles que no es poden deixar escapar. I no tan sols pels meravellosos brocats dels estilismes. Fragments d'un passat, que així es titula la mostra, retorna temporalment a Lleida sis compartiments que van formar part del retaule de l'església de Sant Joan. Dit així, sembla que tampoc n'hi ha per a tant. Però creguin-me que quan sàpiguen la història entendran que és un miracle. La de Sant Joan era la parròquia més important de la Lleida medieval. Veient les dimensions i la qualitat dels compartiments del retaule conservats, te'n fas càrrec. Però ja ho diuen que la fama costa i que més difícil que arribar al número u és mantenir-s'hi. Així que el 1678, el temple es ven per 215 lliures barcelonines aquesta joia del gòtic que ja no estava à la page i s'encarrega un retaule nou i modern (o sigui, barroc) per més del triple. La Salomé demodée i companyia fan cap a Benavent de Segrià i s'hi queden poc més de dos-cents anys, fins que el retaule es torna a vendre i aquest cop s'escampa per tot el món. Encara rai de la feina feta per la Junta de Museus. Som al 1907. Recorden la magnífica església de Sant Joan a la qual fèiem referència unes ratlles més amunt? Doncs ja és història. El 1868, amb l'excusa que amenaçava ruïna, es va enderrocar per eixamplar la plaça. Se'n construiria una altra, insòlitament arraconada perquè no entorpís el mercat. Coses d'aquelles sense sentit ni sensibilitat que tant abundaven en altres èpoques. El 1975, les obres de construcció d'un pàrquing van fer emergir els fonaments del vell absis medieval, com un buc ancorat al fons del mar del temps, recordant el naufragi d'un patrimoni que fins al 21 d'octubre tornarà a ser a casa.

El retrovisor (diari Segre 3-8-12)

Aquesta joia del gòtic es conserva al MNAC.

Salomé donant-ho tot el 1969.