divendres, 24 d’agost del 2012

Mequinensa la nuit


Acabem de passar el pont del Segre. Canvi. Entrem al pont de l'Ebre. Canvi. La conversa amb walkie talkie era una mica absurda, perquè un cotxe anava al darrera de l'altre. Però passant-nos el parte el viatge no es feia tan feixuc. Especialment emocionant era anunciar que s'entrava a la zona de guals que hi havia a prop de Faió, la nostra destinació. Pessigolles a la panxa només de pensar que el cotxe volaria durant una llarga mil·lèsima de segon. Una estranya sensació d'ingravidesa retransmesa en directe amb l'aparell que feia les delícies dels germans. Era el poble més bonic que havia vist mai. Cases blanques i enjardinades, fonts amb peixos de colors i una església tan moderna que em fascinava. De vegades anàvem a l'ermita del Pilar, a contemplar un paisatge que entristia als meus pares i a mi em feia una mica de por, amb aquella aigua verda i espessa que encerclaven les serres, i el sinistre campanar emergint prou per fer saber que el pantà era molt profund. No entenia perquè als grans els semblava un despropòsit haver ofegat aquell poble. El trosset que en veia em semblava d'una absoluta vulgaritat. Era una torre com una altra. El poble nou, en canvi... allò sí que feia goig, amb aquells carrers amples i rectes. Fèiem un berenar-sopar (abans que s'inventés el brunch, aquí ja fèiem berenars-sopars) a la Fonda i tornàvem cap a casa. Una carretera infernal de mil revolts i el premi de veure Mequinensa il·luminant el riu. Una imatge preciosa allargassant-se a l'horitzó amb uns llumets de colors que feien pampallugues a l'aigua per acomiadar un diumenge de senzilla felicitat. Un skyline més sofisticat que el de Manhattan, en el meu record. Invariablement, els adults s'exclamaven de les meravelles del poble vell, com si els seus ulls no veiessin el mateix que els meus. I així era. Si no tens memòria no pots estimar. Des de la meua innocència no podia concebre què representa que t'arrabassin el teu món. La casa on vas néixer, els carrers on vas jugar, els bancals que van plantar remots avantpassats...Tot. I que et facin un succedani artificial i a callar. Què terrible! Ara miro aquells paisatges i se'm fa un nus a la gola. Encara penso que Faió i Mequinensa són pobles amb molt encant, però em dol que aquesta personalitat que als anys setanta em semblava futurista hagués estat imposada per l'inefable Paco Rana.





El retrovisor (Segre 24-8-12)

3 comentaris:

  1. M'ha escrit una noia originària ed Faió explicant-me com ho van viure els seus padrins i m'ha emocionat. Mare meua!!!

    ResponElimina
  2. 22/8/12

    SINDROME POSTVACACIONAL

    A voltes amb el món o donant’hi la volta a tot.
    I és que aquest tot canvia tant, I tan de pressa
    que a la mínima que et distreus ja ets en fora de joc.
    I més que hi serem. Què equivocat que va
    aquell que vol saber-ho, tenir-ho, desitjar-ho tot!
    Dins del nostre atzar, potser la nostra ocupació principal
    consistiria en re-situar-nos, administrar de nou el temps,
    quina escala llençar una vegada l’hem pujada,
    descartar les cartes que no ens serveixen,
    afinar la precisió del tir i retirar-se a poc a poc,
    tot donant pas a la generació que vindrà.
    Ens hem capbussat, submergit en el món
    de les experiències, dels ideals. Tal vegada
    ha arribat l’hora de fugir del cercle viciós i viciat,
    de superar-nos i d’establir-nos en un cert quadrat
    arrodonit, virtuós, d’una estètica amb certa ètica,
    o a l’indrevés. Qui sap.
    Jo observo, associo, dubto i no callo, però somric.
    I ara que encara estic a temps, lluito per ressucitar
    com Titànic reflotat. No sóc el mateix, no ho sóc pas,
    però tampoc sóc ell. I pretenc que ni la vista ni l’oida,
    ni la memòria ni la vida m’enganyin novament.

    Ramon

    ResponElimina
  3. 17-23/8/12
    CALOR I NERVIS A TOT ARREU

    Onada de calor africà gairebé insuportable
    (37°-40°), i nervis afegits en cossos no avesats.
    Una nova crisi, o derivada d’una altra,
    (del 2007) fins avui. D’una no li vindrà.
    No sóc cronista oficial, com en Vidal Vidal,
    però per aproximació prou ho podria semblar,
    quan a la vida real, atenc consultes i preguntes
    d’immigrants com dels propis del país.
    Curt i ras: la gent no escolta. Però tampoc se sap explicar.
    No n’hem aprés, ni tampoc se’ls ha ensenyat.
    Escenifiquem l’escena: jo tinc un dubte, un problema,
    i algú o altre me l’ha de resoldre, així de senzill.
    Dins de tota complexitat, només veig que me l’han d’arreglar.
    Tot és molt simple a primera vista, molt clar,
    encara que per a res entra en el conflicte el factor humà.
    Però mirat fredament i des de la distància, ara comprenc
    la feina bruta de l’antic i en altres temps confessor/confident,
    cosa que no podia fer qualsevol, perquè els episodis i gestes
    eren tan grans i monstruoses que no es podien contar a ningú mes,
    quan el realment important era el remei que et donaran.
    La resta…la resta va a compte teu.
    I això és tot. El punt negre o calent s’ha fos.
    O sigui, gairebé res.
    Ramon

    ResponElimina