23 de juliol

Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què que es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia. Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector. Compreu llibres ara que teniu temps per llegir!

El retrovisor (Segre, 17-4-20)

Ni palma, ni sabates noves

Primer divendres d’abril. De fet, un superdivendres. Ho hauria de ser, almenys. Dia de sentir aquella alegria incontrolada que et feia marxar de l’escola corrents, per no perdre ni un segon de llibertat primaveral. També passa quan sents la cantarella dels nens de San Ildefonso. Les xifres amb euros els han fet perdre ritme, però la lletania de números i premis que sembla no tenir fi és, en el meu record, sinònim de l’inici de les vacances de Nadal. Aquell primer matí de pijama fins a l’hora de dinar, la perspectiva d’un munt de dies de festa per estrenar plens de possibilitats. Estrenar. Si ets de poble i tens una edat sabràs que aquest cap de setmana tocaria conjugar aquest verb. Pasqua no té una data fixa al calendari, però encara que caigués al març i fes fred, el dia de la palma tocava vestir-se primaveral. “La mare que no fa estrenar el Diumenge de Rams és que no té mans”, deien. El pitjor eren les sabates, les tocadures que et farien. Gila –el gran Miguel Gila– deia que la millor definició de jaqueta era “peça de roba que es posa a una criatura quan la seua mare té fred”. Hi havia anys, però, que fins i tot la canalla la implorava, esborronada, però el protocol era estricte. I què s’ha de fer quan estrenes? Lluir-ho. I per això nostre Senyor va inventar les processons. No es podia fer xivarri, però era divertit. Recórrer el teu micromon sabent que al darrere de les persianes de fusta hi hauria ulls escrutadors. Les llànties serien severament reprovades si es produïen abans de la missa de dotze. I res d’arrossegar-se per terra. El món estava perfectament endreçat i hi havia un dia concret per fer el canvi d’armari, fes fred o calor. A l’hora de dinar n’estaves tipa de la palma que t’havia fet suar la mà. T’havies entestat que fos ben grossa i havies lamentat la decisió. Tenies vacances, però el programa d’actes era pitjor que el d’un viatge organitzat. Viacrucis, més processons, misses amb extra d’encens, dejuni... I un altre superdivendres. Un dels dies més avorrits de l’any, però. No ho podies dir, però ho pensaves. No tenies ni idea que al cap de molts anys viuries instal·lada en un etern Divendres Sant de recolliment forçós. Enguany a ningú li faran mal les sabates noves. Toca estar-se a casa. I lamentar-se del robatori del mes d’abril.

El retrovisor (Segre, 3-4-20)

Les històries de la història

Potser és perquè gairebé mai tenia febre, però quan el termòmetre s’enfilava, ni que només fos unes dècimes, entrava en mode psicodèlic. Segurament, el paper de l’habitació hi tenia alguna cosa a veure. Llargues fileres de flors arrapant-se en parets panxudes que no tenien cap angle recte. Tot s’accelerava i donava tombs. Era una sensació estranya, gairebé agradable. Envejava les amigues que cada dos per tres tenien angines. Jo, mai. Era tan injust! Aquella inesperada febrícula anunciada al ritme de Lucy in the Sky with Diamonds activaria un protocol no estrictament sanitari, però guaridor. Riiiiiiiiiiiiing! No era el telèfon, no en teníem. Era el timbre. El padrí pitjava el botó vermell fins que des de dalt de l’escala li responien amb una fórmula que s’ha perdut: “Qui (hi) ha?” Era una pregunta retòrica. Sabíem que era ell per la manera de trucar. El padrí venia a casa quan ens posàvem malalts i, invariablement, li demanàvem que ens expliqués històries de la guerra. “De quina?” Preguntava. I en lloc de plànyer-lo ens meravellava que pogués triar. “És que jo vaig lluitar amb Franco i contra Franco”, precisava. La boca oberta escoltant-lo. No era cap història rocambolesca d’espies. És que a ell l’havien enviat a l’Àfrica el 1921 i el van tornar a mobilitzar quan el seu antic general es va aixecar en armes contra la República. La guerra del Rif ja era remotíssima quan era petita. Per a mi era un apòcrif de Les mil i una nits. I malgrat les atrocitats que n’explicava, semblava una aventura tan fascinant com el viatge en llit volador de la Pippi Långstrump fins a l’illa dels pirates. “Encara me’n recordo de comptar fins a deu en àrab”. I potser s’ho inventava, però sentir-lo parlar en una llengua misteriosa resultava tan excitant com quan ens explicava l’arribada del primer cotxe al poble, que va mobilitzar tota la canalla. O la primera bombeta que va encendre, que li semblava cosa de màgia. Pensava que quan els meus hipotètics néts emmalaltissin no tindria res a explicar-los. La nostra era una vida massa insípida. No sabia que els podria parlar dels temps en què vam viure confinats i sortíem amb por al carrer, protegits amb mascaretes i guants de làtex. Uns temps que algun dia també seran exòtics i remots.

El retrovisor (Segre, 27-3-2020)

Primavera, malgrat tot

Va ser un himne generacional. El meu jo adolescent saludant des del retrovisor. De fons, la veu per sempre jove d’Eduardo Benavente cantant. “Encerrado en mi casa/ Todo me da igual/ Ya no necesito a nadie/ No saldré jamás.” Autosuficiencia, de Parálisis Pemanente, tornant com un bumerang venjatiu per riure’s de la nostra candidesa. Ara que estem tancats a casa per força ens sentim una mica ridículs recordant qui vam ser. Aquesta supèrbia (ofendosa, ja m’ho dic jo) no era més que una disfressa de rebels sense causa, com pertoca. Ara sabem que necessitem gent, potser perquè ja n’hem perdut massa en el llarg camí transcorregut des dels feliços dies d’institut. Som més vulnerables que no ens pensàvem. En som molt conscients en aquests dies estranys de pel·lícula apocalíptica però ben real. Mai no ens hauríem imaginat rebre la primavera amb guants de làtex i una mascareta profilàctica. Compartim l’estupefacció de Rubén Darío. La primavera ha vingut i no sabem ben bé com ha sigut. Ens han robat el mes d’abril abans, fins i tot, d’albirar-lo al calendari. Comença la primavera i se’ns glaça la sang encara que sigui el Dia Mundial de la Felicitat. La felicitat. El diccionari la defineix com “estat de l’ànim plenament satisfet”. Em meravella que es pugui resumir en tan poques paraules i tan òbvies una abstracció tan complicada. I em ve al cap una raresa animada que veia de petita, El senyor Rossi a la recerca de la felicitat. El senyor Rossi era un homenet que tenia una vida trista i monòtona. Un treballador insignificant a les ordres d’un cap que l’anul·la i l’aclapara. Bruno Bozzetto concep el personatge com una crítica mordaç a la Itàlia dels 60. A la bonança econòmica que fa creure als fills de la Segona Guerra Mundial, els nens de la dura postguerra, que pertanyen a la classe mitjana. Al senyor Rossi, el sistema li xucla la sang i ell es deixa fer, dòcil, però no renuncia als seus somnis. És un optimista militant. Un dia que és a punt de sucumbir a la depressió se li apareix la fada Sicura i li dóna un xiulet màgic que li permet viatjar per l’espai i el temps amb el gos Gastone. No han de salvar el món de cap malvat. La seua missió és més complexa: la recerca de la felicitat. I això no és temps perdut.

El retrovisor (Segre, 20-3-2020)

La pesta

Avui m’hauria agradat exercir de Lola Flores i convidar-vos a tots a la presentació de Batre records(Editorial Fonoll), prevista aquest dilluns a la Biblioteca Pública de Lleida. Ella va animar tota la seua legió de fans al casament de Lolita... i hi va anar tothom. Aquell 25 d’agost del 1983 pronunciaria la mítica frase de “si me queréis, irse”. No se’n va sortir i sa filla es va haver de casar a la sagristia. Jo, ni això. El recull de retrovisors no podrà ser presentat en societat fins a nova ordre. I si només fos això, rai. Som a les pàgines de La pesta de Camus. I no pots evitar de sentir un calfred, un déjà vu impossible que em transporta al que el padrí li’n va dir sempre l’any de la grip. La grippe, segons la premsa de l’època. Va ser el particular coronavirus del segle XX. Els primers malalts es van començar a diagnosticar la tardor del 1918, a la vegada que se certificaven les primeres defuncions. Gent jove, sobretot. El 72% dels morts que hi va haver a Lleida tenien menys de 40 anys, segons un estudi d’Antoni Artigues. Hi havia tanta psicosi que en alguns pobles es va optar per fer emmudir els campanars perquè el toc de difunts desmoralitzava la població. En una sola nit van morir set nens de la Inclusa a la capital del Segrià. El virus actuava amb una gran rapidesa. Des que es manifestaven els primers símptomes fins a la mort del pacient podien transcórrer dos o tres dies però, de vegades, era qüestió d’unes poques hores. Cervera tampoc no va escapar de la pandèmia. Josep Maria Llobet va incloure en el llibre Cent episodis de la Història de Cervera (Diputació de Lleida, 1992) un relat de com durant la festa major del 18, quan tot just es manifestaven els primers casos, la grip es va escampar per tota la comarca. L’aleshores alcalde, Francesc Xuclà, va publicar un ban en què obligava a desinfectar les habitacions dels malalts i anunciava fortes multes per qui no ho complís. Però semblava que no hi havia res capaç de parar el virus. Es va decidir a enterrar els morts de matinada, discretament. Fins i tot es va prohibir d’anar al cementiri el dia de Tots Sants. La grip va durar fins a la primavera del 1919. Nosaltres també sobreviurem. Em faria il·lusió presentar el llibre.

El retrovisor (Segre, 13-3-2020)

Trencar silencis

Volia trencar el silenci i ens ha trencat el cor. “Èm damb tu!”, Mireia. Aquest va ser el crit de guerra quan va anar a declarar al Suprem amb un parell de mudes i molta dignitat. “Si volen un judici polític, el tindran”, havia advertit. I durant una hora llarga va declarar allò que no volien sentir: Sí, l’1 d’octubre es va fer un referèndum malgrat la repressió policial. Sí, la declaració d’independència no va ser cosmètica, sinó que buscava una efectivitat real i si es va truncar va ser “pel cop d’estat” del 155 i la imposició d’eleccions. No, a Catalunya no hi ha hagut violència. El jutge Llarena la va deixar anar sense mesures cautelars i ella va sortir del Suprem amb un somriure i el puny alçat. Aquell dia en què Mireia Boya s’havia preparat mentalment per ingressar a la presó hi va haver unanimitat: l’exdiputada de la CUP era una valenta. Tenia a qui assemblar-se. És filla de Pilar Busquets, la primera síndica d’Aran, que va picar ferro molt abans que ella com a diputada en un Parlament on les dones eren una raresa. Per això les polítiques s’han de posar una cuirassa a prova de míssils. Han de ser millors, implicar-se més, dedicar tot el seu temps a la causa i encara hi haurà qui els retraurà si porten un jersei A o un pentinat B. I això va fer que Boya no fos capaç d’anul·lar un acte un dia en què la seua mare entrava al quiròfan. Ja no es va despertar d’aquella operació. Eren dies convulsos. La militància passava per sobre de tot, com una piconadora. I ella no estava bé, però no sabia què li passava perquè “les situacions d’abús de poder”, escriu, “no tenen un fet traumàtic concret en el temps, un moment determinat que calgui reparar. No hi ha bufetada ni violació”. Va ser assetjada per un company de partit. Li van dir que rentés la roba bruta a casa, però va deixar el secretariat nacional de la CUP fent públic el cas. Per sororitat, per responsabilitat. Poc després li van diagnosticar esclerosi múltiple. Trencar el silenci neix de la ràbia per la invisibilització de les preses polítiques, però ha acabat sent un llibre vitalista, feminista, escrit “a mode de reparació, de crit a la vida i al futur. I ho faig ara per si més tard no puc fer-ho”. Podrà, que és la Comandanta, però això només es pot llegir amb un nus a la gola.

El retrovisor (Segre, 6-3-2020)

Parlem-ne

Parlar està sobrevalorat. Nou de cada deu advocats matrimonialistes ho recomanen. El temut “hem de parlar” tots sabem com acaba. És allò del cada cop més tu i cada cop més jo sense rastre de nosaltres que cantava Sabina. Però de vegades s’obra el miracle de la comunicació i algú escolta. Perquè sentir i escoltar no són sinònims. Tinguem fe. La setmana passada s’obria solemnement l’any Benet al Palau de la Generalitat. Es compleixen cent anys del naixement d’aquest historiador i polític cerverí que de parlar (i escoltar) en sabia molt. En el seu llibre El President Companys, afusellat (Edicions 62, 2005) recull una declaració d’amor a Catalunya proferida per l’intel·lectual feixista Ernesto Giménez Caballero. Glaça la sang. Aquesta suposada carta apassionada la va llegir davant d’un micròfon de ràdio el 1939, poc després que les tropes franquistes entressin per la Diagonal. “Cataluña: Te habla un español que te quiere. Y te quiere, como los españoles de la meseta castellana desde siglos te aman: con pasión. Con la misma pasión que se quiere a una mujer.” El discurs polític és l’esperat. A mi el que m’ha fet por és que la metàfora no s’acaba aquí. Aquesta dona figurada ha de saber que serà estimada fins a “la ira terrible”, fins al crim, “que por eso se ha llamado pasional”. I recorda que “quien bien te quiere te hará llorar” i que, com rebla “otro hondo y apasionado decir de nuestro pueblo, la maté porque era mía”. I es va embalant de tant que li agrada la senyora. “Por eso nosotros, los castellanos, los españoles de tierra adentro –adustos, secos, ardientes, celosos, vehementes, donjuanescos– siempre te hemos deseado con fiebre en los labios y un delirio en las entrañas.” Ara en diríem relació tòxica, però nivell Txernòbil. “Porque tú, Cataluña, ¡nos pertenecías!, ¡y a nadie más! ¡Y sentíamos el derecho de hacerte llorar!” D’acord que un mal dia el pot tenir tothom, però Giménez Caballero es va sentir prou orgullós del text per publicar-lo el 1942. Negre sobre blanc. Molt negre. “¿Ves cómo nuestros labios se acercan? ¿Ves cómo a flores y a imperio huele el aire? ¿Ves cómo la sangre se ha hecho espuma blanca de mar? ¿Y la violencia abrazo?”. Abraçada violenta. Parlem-ne. Hi ha diàlegs impossibles.

El retrovisor (Segre, 28-2-2020)