dijous, 9 de febrer de 2012

La primera casa del papa


Un diumenge de juny vam anar a fer córrer el gos al secà després de dinar. El pla de Lleida no és tan pla com sembla. Hi ha una subcomarca clara i diàfana presidida per la silueta de Montmaneu. Nosaltres, li diem Baix Segre. Més que res, perquè el Segrià no vam saber que existia fins als anys vuitantes. És un petit món encerclat per un horitzó de serres blaves. "Què hi ha a l'altre costat?" és una pregunta recorrent de la infantesa dels qui hi hem nascut. "L'Aragó". Per a mi, l'Aragó sempre va ser una terra mítica i abstracta. No la relacionava pas amb Mequinensa o Fraga. Qui s'havia de pensar que una frontera invisible ens separava dels nostres veïns. 
Al meu pare sempre li ha agradat molt de caminar i no cal ni dir que s'hi va apuntar. "Vols que anem a veure la primera casa del padrí?", li va proposar a la meua filla. La primera casa catalana, s'entén. Va ser una sensació estranya. Ja passava dels quaranta i mai no me n'havia parlat d'aquells temps difícils en plena postguerra. O potser és que jo mai no li havia preguntat com vivien, quan van arribar de Mazarrón. Havíem d'agafar el cotxe. El camí estava molt malament, però el meu pare insistia que no faltava gaire i se'l veia tan il·lusionat que vam seguir malgrat que el motor es calés cada dos per tres i que els clots i les pedres posessin a prova la suspensió. Vam aturar-nos en un lloc enmig del no res. Un racó apartat de tot arreu que es coneix com Vall-i-Vila. Feia molta calor, però al migdia, a la Granja, bufa la garbinada i vam començar a caminar enmig d'oliveres cremades a l'incendi del 2003, i una intensa olor de timó. Anàvem trobant algun mas mig enderrocat, però cap era la casa que buscàvem. 
De cop, el meu pare va dir: "aquí és" i semblava alegrar-se de tornar a veure aquelles quatre parets . "Fixa't, encara hi ha el forn que va construir el pare", deia tot orgullós. Era una mena de mitja cúpula de pedra envoltada de tota mena de matolls. A quatre passes d'aquell forn precari hi havia les restes d'una construcció de no més de quinze metres quadrats. Una única habitació, una única finestreta feta per algú que, del cert, no era fuster. 
Em vaig haver d'aguantar les ganes de plorar perquè ell no semblava voler impressionar-nos amb els seus orígens  humils, sinó que, més aviat, s'havia deixat portar per la nostàlgia i ens explicava anècdotes divertides del nen de quatre o cinc anys que era quan va arribar a aquell lloc esgarrifós perquè el seu pare treballés  en una boca de mina on tan sols hi havia un altre treballador, un tal Bienvenido de Tornabous. No podia fer de picador, que era com et podies guanyar bé el jornal, perquè des dels vuit treballava en una mina de plom de Mazarrón i tenia els pulmons destrossats. Tant, que va morir amb només 42 anys.  
De cop i volta, em vaig adonar que el meu pare havia estat el que avui entenem per immigrant. Sí, sempre he sabut  que va arribar de nen amb la seua família, que això va ser just en acabar la Guerra Civil, i bla,bla,bla... Sí, tot això ho sabia, però veure amb els teus ulls la misèria més absoluta és molt diferent. 



A casa, mai no hem tingut diners. El meu pare va començar a treballar als nou anys cuidant vaques. Als quinze va entrar (o enganxar, com diu ell) a la mina i, molt temps després, va poder fer de pagès, primer de mitger i al cap d'uns anys com a petit propietari de menys d'una hectàrea repartida entre quatre bancals. Sabia tot això però no sabia res. Sentir com el teu pare explica en un to fins i tot alegre com es penjava als baixos d'un camió carregat de carbó per no haver de caminar una hora llarga fins al poble t'apropa estranyament a un món suburbial que, ni remotament, imagines proper. I hi està. Com l'única possessió que va endur-se de Vall-i-Vila va ser un gat fer que havia domesticat. "Només el podia tocar jo", recordava amb un punt d'orgull. I ens assenyalava un altre mas força llunyà. "Allà hi havia una família que tenia dos xiquetes i de tant i tant hi anàvem a jugar amb ma germana". Li va confessar, amb rialles còmplices a la meua filla que se'n recordava molt perquè un dia va caure pel camí i se li van estripar els pantalons. "No volia que elles em veiessin, perquè semblava que anés amb faldilles". A mi se'm va trencar el cor, però a ell se'l veia feliç recordant. Les sotregades de la tornada em feien retornar als primers quaranta una i una altra vegada. 

Què ens ha passat? Em vaig sentir una estúpida nova rica. Una nena malcriada que ni en trenta reencarnacions podrà ser mai conscient del que havien passat els meus pares perquè jo pogués estudiar. Em sabia greu cada pila. Cada dijous malgastat de festa. Cada examen aprovat pels pèls. Em va durar poc, però vaig sentir la necessitat de fer grans coses. Em sentia amb el deute de donar-li sentit a aquella vida tan trista.  

17 comentaris:

  1. Una història entranyable molt ben escrita.

    ResponElimina
  2. Llàgrima furtiva amb les últimes línies

    ResponElimina
  3. Llàgrima furtiva a les últimes i tones d'emoció a les primeres i les del mig.

    ResponElimina
  4. Això dèiem: llàgrimes...

    ResponElimina
  5. a les primers i les del mig, genuflectori...

    ResponElimina
  6. Buff...esta última...ha sido impresionante Anna.No dejes de hacernos reír,llorar e identificarnos con tus historias. Tienes un talento que conmueve,gracias por compartirlo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sonia, muchas gracias, eres muy amable! Espero no decepcionarte.

      Elimina
  7. No soy un robot,no soy un robot,bip,bip,bip...

    ResponElimina
  8. Muy bueno, Sonia !!!!

    ResponElimina
  9. Potser fa més de quaranta anys que no veig el teu pare, però recordo que tenia els ulls més bonics de la Granja...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina il·lusió, Josep Maria, sé que eres bon amic del Ferran de petits!

      Elimina