divendres, 31 d’agost de 2012

Feliç any nou!


Per Sant Ramon no es fan curses, però també és el darrer dia de l'any. Sí, sí, encara que les vacances descol·loquen una mica, sóc conscient que demà encara serem al 2012 i encara tindrem l'amenaça maia planant sobre el calendari. Però l'any comença al setembre. S'acaben les vacances i es torna a la rutina, es canvia de curs, es passen els comptes de la collita, es presenten les novetats editorials que no va poder digerir Sant Jordi, els quioscos s'omplen de col·leccionables delirants... I fins i tot fem bons propòsits que ens porten al gimnàs i a l'acadèmia d'idiomes i ens omplen de pegats de nicotina. Una preciosa llum de setembre inundarà de calidesa aquest començament prometedor sabent -perquè farem trampa- que d'aquí a quatre mesos ens donarem una nova oportunitat. Com una pròrroga fictícia i pactada. Un assaig general del 2013. Sense el vestuari, però, que amb una vegada que fem el ridícul amb el cucurutxo al cap i els vestits de lluentors impossibles anem més que servits. Alguna cosa ens remourà la consciència. Ens semblarà que des d'algun racó de la nostra ànima ens arriba una remor esmorteïda. Si escoltem amb atenció sentirem la veu de la consciència, que ens empeny i ens demana canvis. A l'altra punta del quadrilàter, plantant cara, el venedor de les pastilles per a no somniar de Sabina, disposat a guanyar l'assalt, ens adverteix de com despentina el vent de la llibertat. De com n'és de confortable la seguretat. Si ho hagués de representar en versió dibuixos animats, no tinc clar qui seria l'àngel i qui el dimoni. En tot cas, jo ja he fet el meu particular ritual i m'he comprat una agenda nova de trinca -he de confessar que les papereries són la meua perdició-. Tinc una pila de deures per fer. Potser sí que hauré d'anar a la 'repesca' del gener... però igualment, feliç any nou a tothom! Que sigui un setembre de canvis, que puguem passar pàgina i avançar. En aquest estat de por immobilista que ens ha paralitzat col·lectivament no anem enlloc. Literalment. No cal ser cap expert en macroeconomia per veure-ho. Deixem-nos portar i gaudim del viatge. Impregnem-nos dels colors que dauraran l'horitzó d'aquí a quatre dies. Qui sap? Potser l'any tretze serà el de la bona sort. Creuo els dits. I això que no sóc gens supersticiosa. Confio més en les decisions valentes que en la carta astral. 


El retrovisor (Segre, 31-8-12)

divendres, 24 d’agost de 2012

Mequinensa la nuit


Acabem de passar el pont del Segre. Canvi. Entrem al pont de l'Ebre. Canvi. La conversa amb walkie talkie era una mica absurda, perquè un cotxe anava al darrera de l'altre. Però passant-nos el parte el viatge no es feia tan feixuc. Especialment emocionant era anunciar que s'entrava a la zona de guals que hi havia a prop de Faió, la nostra destinació. Pessigolles a la panxa només de pensar que el cotxe volaria durant una llarga mil·lèsima de segon. Una estranya sensació d'ingravidesa retransmesa en directe amb l'aparell que feia les delícies dels germans. Era el poble més bonic que havia vist mai. Cases blanques i enjardinades, fonts amb peixos de colors i una església tan moderna que em fascinava. De vegades anàvem a l'ermita del Pilar, a contemplar un paisatge que entristia als meus pares i a mi em feia una mica de por, amb aquella aigua verda i espessa que encerclaven les serres, i el sinistre campanar emergint prou per fer saber que el pantà era molt profund. No entenia perquè als grans els semblava un despropòsit haver ofegat aquell poble. El trosset que en veia em semblava d'una absoluta vulgaritat. Era una torre com una altra. El poble nou, en canvi... allò sí que feia goig, amb aquells carrers amples i rectes. Fèiem un berenar-sopar (abans que s'inventés el brunch, aquí ja fèiem berenars-sopars) a la Fonda i tornàvem cap a casa. Una carretera infernal de mil revolts i el premi de veure Mequinensa il·luminant el riu. Una imatge preciosa allargassant-se a l'horitzó amb uns llumets de colors que feien pampallugues a l'aigua per acomiadar un diumenge de senzilla felicitat. Un skyline més sofisticat que el de Manhattan, en el meu record. Invariablement, els adults s'exclamaven de les meravelles del poble vell, com si els seus ulls no veiessin el mateix que els meus. I així era. Si no tens memòria no pots estimar. Des de la meua innocència no podia concebre què representa que t'arrabassin el teu món. La casa on vas néixer, els carrers on vas jugar, els bancals que van plantar remots avantpassats...Tot. I que et facin un succedani artificial i a callar. Què terrible! Ara miro aquells paisatges i se'm fa un nus a la gola. Encara penso que Faió i Mequinensa són pobles amb molt encant, però em dol que aquesta personalitat que als anys setanta em semblava futurista hagués estat imposada per l'inefable Paco Rana.





El retrovisor (Segre 24-8-12)

divendres, 17 d’agost de 2012

Punks d'abans de la guerra


Intuïa que la generació de la padrina era la precursora del punk. Tants imperdibles em feien sospitar. Agulles de ganxo, en deien elles, que no trepitjarien mai el Londres del 'no future'. 
I sí, ho he confirmat. Ara fa vuitanta anys un contemporani d'aquestes dones va publicar el número zero d'una revista que si avui encara ens ruboritza, el 1932 devia causar estralls. Al primer pis del número 37 del carrer Cavallers de Lleida hi havia el centre d'operacions de la revista Art, dirigida per Enric Crous. Dir-ne redacció és quedar-se curt. Aquí es coïa la modernitat “a despit dels imbècils de cultura rovellada”. I després d'unes quantes consignes tipus “la tradició és la negació de l'evolució”, Crous explica que la línia editorial d'Art anirà adreçada a “obtenir el baptisme d'anormals: la normalitat és l'ordinari”. Anaven forts. “Detestem un Miquel Àngel i elogiem la línia contundent d'una creació mural romànica”. Són contundents amb les “misèries que hi ha als museus” i qualifiquen de morts que encara badallen “els pintors que viuen en una altra època pictòrica”, als quals, en tant que cadàvers, es mostren partidaris d'aplicar “les normes de la profilaxi moderna”. És a dir: cremar-los amb les seues obres. No se n'escapa ni Leandre Cristòfol. Li fan una crítica el 1933 en què li destaquen una frase del catàleg: “crec trobar-me en el començament del començament”. I la destaquen perquè hi estan d'acord. Li auguren èxits si deixa de banda “les seves anteriors vacil·lacions”. De la sardana “tal i com nosaltres la coneixem” en diuen que és una música “buida, detestable i deplorable”. Fent amics. I sempre signant amb nom i cognom. De fet, ja en la presentació, avisen que consideren “d'ús apropiat entre els hipòcrites” els pseudònims. Tenint en compte que Lleida no arribava als 40.000 habitants, és fàcil deduir que la colla de Crous no despertava massa simpaties. Però no eren uns destroyers descerebrats. Fan uns articles exquisits. Unes crítiques valentes i rigoroses. Unes recomanacions que han passat la prova del cotó de la història. Van encertar en gairebé tot, encara que no tinguessin club de fans. “Enutja i és dolorós haver-ho de dir, però avui per avui, la realitat és aquesta: Lleida és una -canalla i prohoms de la ciutat no continueu llegint que prendreu mal- MERDA!”, en majúscules, perquè quedi clar.




(El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre amb data 17-8-12)

divendres, 10 d’agost de 2012

El bisbe i les sirenes


L'any 1994 les tanques publicitàries de tot el món mostraven una noia rossa i guapíssima donant ordres en roba interior: “Mira'm als ulls. He dit als ulls!” El cert és que costava obeir-la. La model en qüestió era la txeca Eva Herzigova, i el producte que ens venia era un sostenidor revolucionari, ara arraconat per la silicona: el Wonderbra. Mai no s'havia parlat tant d'escots com en aquella època. O potser sí? Traslladem-nos a la Lleida de finals del XVIII.

Eva (Herzigova), la temptació dels 90.

Som a l'any 1784, en plena Il·lustració. El marquès de Blondel està immers en el procés de modernització de la ciutat. Poc es pot imaginar  que és a punt de protagonitzar una polèmica tan encesa amb el bisbe Torres que hi hauran d'acabar intervenint el rei Carles IV i el seu primer ministre, el comte de Floridablanca. Blondel endega el 1784 la que serà la seva gran obra: un dipòsit capaç d'abastir Lleida d'aigua potable procedent del canal de Pinyana que posaria punt final als problemes de salubritat medievals. És una obra molt complexa, molt ambiciosa, amb la qual la ciutat enceta una nova època. El dipòsit es construeix al que avui és el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit. Felip V ja ha fet tancar el vell Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó, així que al barri universitari d'espai en sobra. Amb nou-cents metres quadrats de planta, vint-i-cinc impressionants pilastres de pedra i una capacitat per a nou milions de litres d'aigua, el dipòsit es pot considerar una obra faraònica, una insòlita catedral submergida, manllevant-li el títol a Débussy.
Però no n'hi ha prou emmagatzemant aigua. Ha d'arribar a tothom, així que Blondel continua endavant amb el seu pla. I el següent pas serà crear una xarxa de fonts públiques. Se'n faran cinc: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan. És una època complicada per als ciutadans: carrers oberts per soterrar tubs, pols tanta com se'n vulgui i, per descomptat, retards en les obres. Un còctel explosiu que acaba generant un cert descontent de la població. Dit en plata: la gent ja en comença a estar tipa de la modernitat de Blondel. Potser per esgarrapar una mica més de paciència, es promet que la font de la plaça de Sant Joan, la més cèntrica de Lleida, serà de les que fa època . Una font monumental que comptarà amb el vist-i-plau de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Es fa un projecte ambiciós que preveu instal·lar a la font, presidida pel déu Neptú, dues sirenes i dos dofins. Mai no es durà a terme. No s'han conservat plànols, ni dibuixos ni documentació d'aquesta primera proposta, però sembla que les dimensions eren excessivament generoses. Les autoritats no veien amb massa bons ulls que la font entorpís tant el trànsit de la plaça, així que el lleidatà Josep Tarragó rep l'encàrrec de refer el projecte sense encarir-lo. El doctor Ferran Boneu, en el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, recull una acta de la Paeria de 1791, en què queda molt clar que “después de mirar con atención uno y otro plan y considerando que el último es mucho más hermoso y sencillo, que tendrá cuatro caras, sirviendo por lo mismo de mayor decoración a la principal plaza”, es queden amb el de Tarragó, que no preveia dues, sinó quatre sirenes. I quines sirenes! El 20 d'agost de 1791, quan s'instal·len aquests personatges mitològics a la font, el rector de l'església de Sant Joan, mossèn Manuel Bordalba, se'n fa creus. Aquelles figures que difícilment passaran desapercebudes, amb els seus dos metres ben bons, representaven “una mujer profana e indecente capaz de inspirar lascivia aún a los más cautos, siendo tales y tan abultados los pechos”, segons li escriu al bisbe Torres aquell mateix dia. Potser era un home que s'esverava massa, perquè el bisbe, abans “de quitarlas o desfigurarlas”, tal com li proposa Bordalba, envia un home de la seva confiança a veure si n'hi ha per a tant.
I sí, sembla que mossèn Bordalba no és que pequés de massa purità, sinó que la Font de les Sirenes esconverteix en un monumental escàndol des del mateix dia de la seua inauguració. De fet, només dos dies després de la carta del rector de Sant Joan, és el propi Bisbe Torres qui escriu a Blondel per estirar-li les orelles perquè “las estatuas de la fuente de San  Juan estaban sumamente lascivas y daban ocasión al escándalo”.

No hi ha cap imatge de la font, només aquesta recreació historicista de Garsaball.

El bisbe està més que enfadat. Una cosa són sirenes i l'altra “unas imágenes de una mujer provocativa y disoluta en una postura de lo más indecente”. A l'acurat treball que fa Boneu (i que pot consultar-se a la biblioteca-hemeroteca de l'IEI) es recull tota la correspondència que es van intercanviar aquell estiu Torres i Blondel. El bisbe no vol excuses i li deixa caure al corregidor que “el Santo Tribunal de la Inquisición prohíbe a los artífices que tallen o hagan estatuas lascivas bajo pena de Excomunión Mayor”. Blondel agafa aire. La referència a la Inquisició no sembla casual. Ni, per descomptat, innocent. Pren paciència i l'endemà (suposem que després de comptar fins a cent) li explica que el motiu del seu enuig “no son mujeres provocativas, sino sirenas, pescados de más de medio cuerpo”. Val a dir que l'excusa està poc elaborada, perquè queda clar que allò que havia provocat les ires de la diòcesi no és la meitat corresponent a la cua de peix, sinó la de més amunt del melic. Potser adonant-se que s'ho havia de treballar més, Blondel li afegeix que d'imatges com aquella se'n poden veure a Madrid, a Roma, a Florència o a Bellpuig. El magnífic mausoleu renaixentista del duc de Cardona que avui es pot veure a l'església parroquial d'aquesta població del pla de Lleida inclou sirenes que, en la versó de Blondel, “encima mismo del altar donde se dice la misa los pechos de las sirenas casi tocan el cáliz”. Val a dir que el marquès exagera una mica, perquè costa de trobar aquest pit provocador al marbre del mausoleu. I més si el busquem “a tocar del cáliz”.
El corregidor de Lleida ja no sabia què inventar-se per acabar amb aquell malson. Ni Ulisses havia patit tant amb les sirenes. No entén l'agre debat encetat i li fa saber al bisbe que se sent molt incòmode per la situació, i que li agradaria recuperar les bones relacions amb el bisbat. Però Torres no es deixa convèncer fàcilment i mou fils fins a aconseguir que el rei Carles IV hi digui la seva. A través del primer ministre Floridablanca, el monarca contesta que dubta que aquella obra que tant incomoda al bisbe hagi estat aprovada per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. I val a dir que Boneu assegura haver remenat cel i terra sense aconseguir cap prova de què un tribunal artístic hagués autoritzat l'obra.
El rei no volia posar-se a males amb l'Església, però tampoc no podia dir que a Lleida les sirenes havien de ser discretes i decents quan a San Ildefonso estava envoltant-se d'escultures i pintures que no n'eren. És a dir, toca nadar i guardar la roba. D'aquí aquesta sortida per la tangent qüestionant la qualitat artística de l'obra. O potser sí que Carles IV va ser sincer en jutjar el dibuix que li havia fet arribar Blondel. Com ja s'ha dit, no hi ha constància que la severa Acadèmia aprovés cap projecte similar al de la Font de les Sirenes de Lleida. I, d'altra banda, tampoc no està clar que Josep Tarragó, l'autor de la versió que finalment construeix la Paeria, fos arquitecte, tal com s'esmenta en l'acta de l'ajuntament. En d'altres documents de l'època consta com a paleta o mestre d'obres. Sigui com sigui, la font que tanta polseguera havia aixecat, es desmantella el 1841. El bisbe Jeroni Maria de Torres no pot assaborir el moment pel qual tant havia lluitat. Mor molts anys abans, el 1816. De tota manera, la font es treu de Sant Joan perquè fa nosa. La ciutat ja ha arribat als 16.000 habitants i s'ha d'alleugerir una mica el centre, perquè cada dia hi transiten més carros.
El 1848 l'arquitecte Agapito Lamarca guanya el concurs per instal·lar-la al que avui és l'avinguda Catalunya. Lleida ha crescut cap a l'antic portal de Sant Antoni, i en aquest nou eixample de fora les muralles, els carrers són prou amples per acollir la font de la discòrdia. Així és com “el cos petri de les mamelludes sirenes” en paraules de Vidal Vidal, es trasllada a aquesta Lleida moderna. No consta que hi hagués cap polèmica. Els ciutadans ja s'hi havien acostumat. Potser massa i tot. Les sirenes ja no són motiu de debat i, sense massa miraments, pocs anys després es trossegen sense pietat i s'aprofita la pedra per cimentar alguna casa nova de l'avinguda Catalunya. L'aleshores arquitecte tècnic de la Diputació, Ricard Calvet, indulta un rostre mutilat que ara formaria part d'una col·lecció privada. Ni una foto, ni una il·lustració. Ni un projecte. Res. No ha quedat cap document gràfic de l'escàndol monumental. Poc es podien imaginar els sacerdots que hi eren en contra que tot el que ens quedaria són les seves explícites descripcions. Ja ens podem deslligar del masteler, no corre cap perill la nostra ànima.


Versió ampliada del Retrovisor publicat a la contraportada de Segre (10-8-12)

divendres, 3 d’agost de 2012

El vestit de Salomé


Tinc mala consciència. He posat el títol amb traïdoria. Es passaran el cap de setmana repetint -mentalment, amb una mica de sort- “Desde que llegaste ya no vivo llorando (hey)/ vivo cantando, (hey)/ vivo soñando, (hey)”. Els catorze quilos de tubets de ceràmica blau cel amb què Pertegaz va carregar Salomé al festival d'Eurovisió del 1969 van fer història. Però no. Jo em referia a l'altra Salomé, la que va demanar el cap de Sant Joan Baptista en una safata, tal i com Bustos (cognom molt apropiat per al cas) voldria veure l'escó i l'acta de diputat d'Ernest Maragall. Salomé en versió segle XV, pintada per Pere Garcia de Benavarri. El Museu de Lleida acull una exposició d'aquelles que no es poden deixar escapar. I no tan sols pels meravellosos brocats dels estilismes. Fragments d'un passat, que així es titula la mostra, retorna temporalment a Lleida sis compartiments que van formar part del retaule de l'església de Sant Joan. Dit així, sembla que tampoc n'hi ha per a tant. Però creguin-me que quan sàpiguen la història entendran que és un miracle. La de Sant Joan era la parròquia més important de la Lleida medieval. Veient les dimensions i la qualitat dels compartiments del retaule conservats, te'n fas càrrec. Però ja ho diuen que la fama costa i que més difícil que arribar al número u és mantenir-s'hi. Així que el 1678, el temple es ven per 215 lliures barcelonines aquesta joia del gòtic que ja no estava à la page i s'encarrega un retaule nou i modern (o sigui, barroc) per més del triple. La Salomé demodée i companyia fan cap a Benavent de Segrià i s'hi queden poc més de dos-cents anys, fins que el retaule es torna a vendre i aquest cop s'escampa per tot el món. Encara rai de la feina feta per la Junta de Museus. Som al 1907. Recorden la magnífica església de Sant Joan a la qual fèiem referència unes ratlles més amunt? Doncs ja és història. El 1868, amb l'excusa que amenaçava ruïna, es va enderrocar per eixamplar la plaça. Se'n construiria una altra, insòlitament arraconada perquè no entorpís el mercat. Coses d'aquelles sense sentit ni sensibilitat que tant abundaven en altres èpoques. El 1975, les obres de construcció d'un pàrquing van fer emergir els fonaments del vell absis medieval, com un buc ancorat al fons del mar del temps, recordant el naufragi d'un patrimoni que fins al 21 d'octubre tornarà a ser a casa.


El retrovisor (diari Segre 3-8-12)

Aquesta joia del gòtic es conserva al MNAC.
Salomé donant-ho tot el 1969.