divendres, 15 de novembre de 2013

Una immensa ruïna

Fa vint-i-cinc anys compartia un pis d'estudiants al carrer Camp de Mart de Lleida. No m'estendré en la previsible nostàlgia d'aquells temps de feliç despreocupació, quan teníem tota la vida per davant. En aquell moment, l'histerisme encara no s'havia apoderat de les accions polítiques. Les cartes al director fan més mandra amb una Olivetti. Això és traduïa en unes tardors amb catifa de fulles al terra. Aquella música secreta en trepitjar-les. Aquella gamma d'ocres vençuts. La valentia de les que es quedaven en solitari als arbres, exhibint un verd altiu. El vent arremolinant-les. I, de tant en tant, un escombraire amb un cabàs de goma i una granera que xiulava per fer-se passar l'avorriment. Per poc que entonés, aquella melodia distreta no es pot comparar al so infernal dels aspiradors (bé, en realitat, bufadors) que fan anar ara. Hi pensava l'altre dia, caminant pel mateix punt exacte on fa un quart de segle li deia a algú que Camp de Mart era el carrer de Lleida que més seriosament es prenia la tardor. Un record llunyà i insòlitament precís que em va entristir profundament. A la meua esquerra, una finestra amb els vidres trencats, seguida d'una altra finestra amb els vidres trencats. No goso mirar endins. Fa vint-i-cinc anys, aquell gran edifici d'estètica racionalista era la facultat de Magisteri. Jo no hi estudiava, però hi vaig anar moltes vegades. En aquella època, els professors amb empenta organitzaven actes que no donaven cap crèdit i tot i així omplien l'aula. A Magisteri vaig sentir per primera vegada la paraula de jazz de Joan Margarit, convidat per Celina Alegre. Aquella veu de saxo ressonant a la classe, que pocs dies després acolliria el rostre impertorbable de José Agustín Goytisolo. Ara només hi ha coloms i brutícia. A la porta, enganxades a la reixa, tota mena de deixalles: bosses rebregades de patates, llaunes de refresc... Un esclat de color irreal. Fora de context, aquella porta sembla una instal·lació d'art contemporani. Una metàfora de la buidor sinistra del que va ser un edifici ple de vida. De la deixadesa de les administracions que porten no sé quants anys culpant-se de l'abandó. De les modes periodístiques, que un dia van descobrir l'aluminosi i un altre van decidir que ja no era notícia. La perversa ironia que aquell edifici malalt l'associï a la poesia d'un dels grans experts en formigó.


El retrovisor (Segre, 15-11-13)


2 comentaris:

  1. En cada nou escrit ens obsequies amb un grapat d'imatges. Imatges poètiques que destil·len un segell propi i personal. Una voluntat d'estil. Buscant sempre el detall, el matís, el mot just i precís. L’experiència posada en paraules, paraules que ens transporten a l'experiència. Cal deixar-ne constància.
    Toni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Un comentari preciós, aclaparador.

      Elimina