dilluns, 25 d’abril de 2016

La gata mansa

Quan jo era petita, la vida es mesurava en primaveres. Herència de la retòrica tronada dels temps del NO-DO, suposo. Aquelles veus nasals i impostades descrivien un món amable en què tot estava en ordre. Penso en Elvira Jofre, capaç d'amansir a la indomable Elizabeth Taylor amb un doblatge que feia de la gata una fràgil damisel·la digna de vestir l'uniforme de la Secció Femenina. Com han fet envellir les pel·lícules aquestes veus antigues! Pertanyien a grans actrius, però eren altres temps i tocava aflautar els diàlegs amb un dramatisme desesperant. Amb una cantarella que avui resulta un punt còmica. Grace Kelly fent de llesta de la classe a Atrapa un ladrón. Insofrible. Repel·lent. Potser era aquest embolcall sonor artificiós allò que empenyia els redactors de notícies frívoles a celebrar les primaveres de l'estrella de torn. El càlcul mental mai no ha estat el meu fort i donava gràcies per ser de l'abril i poder portar el compte dels aniversaris amb facilitat. Planyia aquells que havien nascut al gener, i sempre anaven una primavera per sota dels anys que tenien. He canviat de parer: És bonic mesurar la vida comptant les vegades que t'ha fascinat la hipnòtica insignificança d'una rosella imposant la seua llei. La resta del món es desdibuixa quan veus com el paisatge s'ha tacat d'alegria. I res no té sentit. Per més diners que hagis portat a Panamá, per més caps de cavalls que facis enviar, mai no tindràs prou poder per deturar una primavera. Em pregunto si en som conscients. Si la nostra societat decadent està preparada per al sotrac que, inevitablement, arribarà. Els esquelets d'època tardoantiga que aquesta setmana han aparegut arran de carrer a Guissona em semblen una bona metàfora. Aquesta pobra gent va passar a millor vida quan l'esplendor del seu gran imperi s'apagava. Segur que l'agonia també va ser llarga. Que ningú no va fer cas a les trompetes apocalíptiques. Però Roma va caure. I el món va seguir rodant. Perquè cada any, puntuals a la cita, van tornar a esclatar unes flors que ningú no havia plantat. Ells ja no les van veure. Una nova ciutat es va aixecar a sobre dels seus óssos i, avançant-se a Góngora, es van convertir en terra, en fum, en ombra, en res. Així de tossuda és la llei de vida, encara que ens n'adonem massa tard.


El retrovisor (Segre 15-4-16)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada