De gairebé tot fa vint anys

Era el meu poeta de capçalera. No el podia entendre, perquè no havia viscut prou, però era el meu poeta de capçalera. He estat molts anys sense llegir-lo, però ara els seus versos em retornen com un boomerang per recordar-me que m'he fet gran, que de gairebé tot fa vint anys. Vint? Més i tot. Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde. Gil de Biedma tenia raó. El 14 de desembre de 1988 jo no era conscient de viure un dia històric. Potser perquè als dinou anys no ets ben bé conscient de res. Hi havia convocada una vaga general que va paralitzar el país. Però de veritat. Era un dimecres gèlid. La ciutat sense ombres per gentilesa de la boira va acabar de donar un aire fantasmagòric al dia. No hi havia res obert. Fins i tot es va tallar el senyal de Televisió Espanyola -i compte que això reduïa l'oferta al 50%, que aleshores només es podia triar entre TVE i TV3-. Però ens vam proposar de trobar algun bar on acabar la tarda sense passar fred. Va costar. Només en vam veure un d'obert, amagat en un carreró de la mítica zona dels vins. L'endemà no perdonaríem que era dijous i sortiríem. Tant era. Podíem amb tot. Érem joves i ens volíem menjar el món. “Llevarnos la vida por delante”, en paraules de Gil de Biedma. La vaga va servir per aturar la reforma laboral que preparava el govern de Felipe González. Suposo que aquest hauria de ser el sentit d'una vaga general: fer un pols al poder. Però des d'aleshores s'ha abusat tant de la fórmula que ja ben bé sembla que vaga i general són paraules que no poden anar soles, sinó que formen un tàndem indissoluble. I és clar, s'ha descafeïnat el concepte. S'ha normalitzat el seu caràcter excepcional. Enguany, sense anar més lluny, se n'ha convocat dos (dos!). Potser per això ara ens sembla inconcebible paralitzar (de veritat, insisteixo, no en versió dels sindicats) un país. I no serà que de raons no ens en falten. La cultura del no que amb tanta alegria hem incorporat a les nostres vides ens ha fet perdre credibilitat. Oposar-nos per sistema a tot té conseqüències i no sé si en som massa conscients. La del 'no' és una etapa que dura pocs mesos en un nadó. Després ve la del 'per què?', i quan ens començarem a fer preguntes potser no en tindrem prou abaixant la persiana en senyal de protesta. Llavors comprendrem que la vida iba en serio.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (14-12-12)

Jaime Gil de Biedma presumint de 'buena línea de cabeza'.