Per a Tomás Cano
Va
ser una setmana plujosa, però aquell dijous a València hi lluïa un
sol esplèndid. A l'IVAM s'hi acabava d'inaugurar l'exposició Tierra
sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes.
Hi havia una preciosa llum de tardor. No semblava un bon dia per
deprimir-se viatjant a les terribles Hurdes de 1933. Però hi vaig
anar. Una exposició magnífica, encara que no vingui al cas. Hi
havia moltes fotos de la Generació del 27. Però jo només tenia
ulls per a María Teresa León, la que va ser la dona de Rafael
Alberti. L'havia descobert deu anys abans, en un curs d'estiu de la
Universidad Complutense de Madrid a l'Escorial. Confesso que m'hi
vaig matricular només perquè hi seria ell, el poeta que va marxar
amb el puny tancat i va tornar de l'exili amb la mà estesa. Un mite.
Ja era molt gran i feia poc que havia patit un accident de cotxe,
però quan li va tocar intervenir ens va posar la pell de gallina. La
mort de María Teresa León era molt recent. Però el dol ja feia molt
que l'havia passat, des que l'Alzheimer li va prendre la companya de
la seua vida. Potser per això en parlava amb prou llunyania per
emocionar. “Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es
giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de
les obres del Prado a la Guerra Civil. Va ser una poeta eclipsada pel
seu amor per Alberti. Aquells dies de l'Escorial també vaig poder-lo
sentir recitar amb Paco Rabal. Un luxe. Encara el tornaria a veure a
Còrdova el 1991. Ell sol omplint l'escenari amb 89 anys. Pensava tot
això sense apartar els ulls d'aquella foto. M'impressionava saber
que d'aquells joves que desprenien una estranya aurèola de talent ja
només en quedava un de viu. El veia amb aquella presència tan
pertorbadorament viril i em semblava impossible que fos el mateix
padrí de melena blanca que el feien fotografiar amb Aznar sense cap
mena d'escrúpol. Vaig tornar a l'hotel una mica trista pensant en
Alberti. En el dibuix que em va fer quan el vaig conèixer i que vaig
perdre en alguna de les moltes mudances que he fet. En la vergonya
que vaig passar quan l'absurda ploma de plàstic rosa que li vaig
deixar va decidir tacar una glòria nacional sense miraments. A la
tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti.
L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.
El retrovisor. Diari Segre (21-12-12)
Rafael Alberti i María Teresa León. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada