Un gener de fa trenta anys

Feia fred, però era el que tocava. Les estrelles semblaven brillar amb més intensitat. La màgia havia fet possible una nit rasa, sense rastre de boira. Feia molt de fred, però seguia arribant gent a la plaça. Els més petits amb prou feines veien res. Cada minut que passava els abaixaven més la gorra i els apujaven més la bufanda. Potser perquè eren els temps en què Arale triomfava a la televisió, feia l'efecte que aquella canalla no era del tot real. La mica de galtes que aguaitaven per sobre de la llana eren d'un color roig encès. I els ulls els feien les mateixes pampallugues que als dibuixos japonesos. T'acabaves de convèncer que t'envoltava un petit exèrcit d'androides quan observaves com es desplaçaven. És clar que després t'adonaves que els suposats robots estaven garratibats per l'emoció i, sobretot, per les moltes capes de roba que limitaven seriosament la seua mobilitat. Gila, el gran Gila, deia que la definició correcta de jaqueta és: “peça de roba que es posa a un nen quan sa mare té fred”. En aquest cas, però, l'excés de roba estava justificat. La temperatura queia en picat. Quan van arribar els Reis Mags ja devíem estar sota zero. Però tots vam aguantar estoicament. No sé si encara no es feia un seguiment histèric de la meteorologia o és que aquella onada de fred va arribar per sorpresa però, almenys a nosaltres, ens va agafar desprevinguts. Va nevar a pràcticament tot Catalunya. Però, sobretot, gelava. Molt. La nit de Reis va tenir una certa gràcia, però els termòmetres no es recuperaven i les vacances s'acabaven. Ens vam acostumar a viure sota zero. El 15 de gener d'ara fa trenta anys, a Lleida ciutat es va arribar a -14ºC. Però és que a Barcelona també glaçava (-5ºC) i, al Pirineu, es batien rècords (-21ºC a Arties). El balanç provisional del dia 17 era esgarrifós: hi havia una vintena de víctimes. A Barcelona, on no s'està tan preparat, va morir gent congelada a casa seua!  La venda de calefactors es va disparar un 300%. A la capital de Ponent, les rebaixes van ser una bogeria. Abrics i botes eren el producte estrella. Un divendres d'aquell gener ferotge érem a l'institut pendents del timbre que ens marcaria l'inici del cap de setmana. De sobte, vam veure passar algú per la finestra que semblava que fes patinatge al pati. Se sentia molt de xivarri. Tothom semblava més esvalotat del compte. Havia plovisquejat una mica i la ciutat sencera era una pista de gel. Els grans semblaven molt amoïnats. Van improvisar un caminet de cartrons fins a un cotxe que es va emportar una professora de català, que estava embarassada. Un de matemàtiques es va trencar la cama davant nostre. Al carrer, un padrí que semblava el doble de Valle Inclán ens va demanar ajut. S'agafava a nosaltres amb fe cega, i això que relliscàvem tant com ell. Per sort, no vivia massa lluny. Alliberats d'aquella responsabilitat inesperada, vam riure fins a la indecència de les caigudes pròpies i alienes -150 persones van acabar a l'Arnau-. Quan vam arribar a l'estació d'autobusos ens feia mal tot. I va començar un viatge que ara entenc que va ser temerari. Llavors no. Als quinze anys et sents immortal.

El retrovisor (Segre 9-1-15)

Un vals de cap d'any

Era guapa. Alta i prima, per a l'època. Aquell punt d'elegància sofisticada d'Audrey Hepburn. Els seus pares s'havien conegut a la Gran Guerra. A ell el van ferir. Ella feia d'infermera voluntària. Com un pròleg d'El pacient anglès. I no era anglès, però traduïa a Shakespeare i ensenyava la seua llengua. Qui sap quins somnis tenia reservats per a la seua filla. La nit de cap d'any de 1941 Raymonde tenia el futur per estrenar. El món tornava a estar en guerra, però va sortir amb unes amigues a celebrar que eren joves i se sentien vives. Va conèixer un noi. Van ballar un vals en un gran saló buit. Me'ls imagino com Alain Delon i Claudia Cardinale a Il Gattopardo. Era inevitable: es van enamorar. Ell tenia poc a oferir. Procedia d'una il·lustre família lleidatana, però a Montpeller només era un exiliat. Un de tants. El pare de la noia li recitava a Victor Hugo per fer-la rabiar: “C'était un espagnol de l'armée en déroute”. Però a ella la commovien més els versos d'un poeta que encara no podia llegir. Un poeta que havia quedat a l'altra banda de frontera, el germà de l'home que estimava. La nit de cap d'any de 1942 seria molt diferent. Feia dos dies que Màrius Torres havia mort sol i lluny dels seus. Però la vida seguia i el seu germà petit, Víctor, es va casar amb aquella dona i va decidir seguir lluitant pels seus ideals i mantenir viva la memòria del poeta. La resta, és història. Va ser secretari de la Generalitat a l'exili amb el president Josep Irla, estret col·laborador de Josep Tarradellas, diputat -anys després-, per Esquerra Republicana... El dia 19 de gener hagués fet cent anys. Sempre al costat de Raymonde, des d'aquell vals llunyà. Sempre fidel al record de Màrius Torres. Tenia un físic imponent i una oratòria brillant. Tenia molta memòria. Tanta, que va saber oblidar. Ara que sembla que dos polítics amb un mateix objectiu no es puguin entendre, està bé recordar que Víctor Torres no va perdre mai l'amistat amb Francisco Pons, que presumia de tenir el carnet número 1 de Falange a Lleida i que va arribar a ser alcalde de la ciutat. Els separava un abisme ideològic, però Víctor Torres no el va delatar quan en plena guerra, Pons tractava de fugir a territori nacional. I Pons mirava cap a una altra banda quan havien canviat les tornes i Torres retornava clandestinament a Lleida. Busquem generositat al diccionari?

El retrovisor (Segre 2-1-15)

La perdiueta

Tots els papers de l'auca estaven repartits. Reinventar-se encara no estava de moda i tothom assumia el seu personatge amb la professionalitat d'una companyia de teatre. A Pauet -li'n direm Pauet, encara que el diminutiu fos un altre- li havia tocat de fer de borratxo. I s'hi esforçava, perquè sempre anava begut. Era un secundari amb poc diàleg, però amb alguna escena memorable. “¿No ha visto usted el stop?” Que l'agent estigués esmolant el bolígraf per plantar-li una multa no va semblar impressionar-lo. De fet, Pauet sempre se les tenia amb la Guàrdia Civil, eren vells coneguts. Així que va optar per ser sincer: “L'stop rai com l'he vist… A valtros no us he vist!” Les nits de festa major la parella de la Benemèrita no s'allunyava gaire de la moto de poca cilindrada que conduïa Pauet, estratègicament aparcada a la porta d'un bar. Ell apartava una mica la cortina i treia el cap en direcció l'amotet. “Ja us en cansareu, ja!”. També tenia versionades algunes dites populars, si bé, en aquest cas, l'autoria estava més disputada. Una de les més celebrades: “on mengen tres, dos de primera”. Era d'un poble on es forjaven personalitats fetes amb una estranya barreja de realisme màgic i sornegueria de Jesús Moncada. Potser per això s'acceptava amb resignació que et traguessin un renom. “A mi no em batejaran, no, sempre passo ligero, ligero cap a la mina”. No puc dir com es deia aquest home, perquè van per la tercera o quarta generació de Ligeros. Una brodadora callada i discreta se'n feia creus. Sempre va semblar vella, perquè li van matar l'home a la guerra i portava dol des d'aleshores. Ella hi anava sovint, a aquest poble. Feia uns quants quilòmetres a peu per portar uns quartets a casa, que tenia un xiquet petit. “Sí que diuen que de seguida en treuen un malnom, però ja fa temps que hi vaig a cosir i no en tinc cap”. Il·lusa! Algú es va apiadar de la seua ignorància. “Que en fa d'anys que ets la Perdiueta!”. Perdiueta? No se'n sabia avenir. “Dona, tota negra amb les potes roges...”. La viuda feia el camí amb unes espardenyes d'anar per casa, per estalviar-se d'arribar amb les sabates negres plenes de pols. Quan ja era a punt d'arribar es canviava dissimuladament. O això es pensava. La intimitat és molt relativa quan vius en un poble. Però molt. La gent sap coses de tu que ni tu sabies.

El retrovisor (Segre, 19-12-14)

De quan teníem menjador formal

Ara que a canals com Divinity fan tants programes de decoració i reformes hem descobert que quan érem petits vam tenir un menjador formal. Sí, segurament, no li'n dèiem així. Era una de les habitacions més grans de la casa, però s'usava poc, però no dir gens. A l'hivern hi feia un fred que pelava, perquè la calefacció era cosa de rics i/o d'urbanites. L'estufa de llenya es posava on es feia vida. És bonica, aquesta expressió tan en desús: “fer vida”. Ara, en terminologia d'agència immobiliària, és el living. Coses de la globalització? Més aviat, estupidesa humana. En aquests antics menjadors formals hi havia una taula al mig -que, per norma general, es podia desplegar- i dos mobles a conjunt que per petita que fos la sala s'hi encabien: la vitrina i el trinxant. Si han hagut de buscar 'trinxant' al diccionari és que són molt joves o han nascut en una ciutat. És una mena de calaixera -potser més ampla i més baixa-. I, gairebé sempre, té un espill a sobre. Sona molt afrancesat. Però si pensem en la seua funció original (ai, quan els mobles tenien una funció!) ens adonem que, simplement, era on es trinxava la carn abans de servir-la. Etimologia diàfana. El que ara seria un buffet, que ens agrada molt dir-ho tot en llengües que no parlem. Totes les cases semblaven tenir un mateix decorador. Es repetia la Santa Cena a la paret. I els canelobres que mai no s'encenien. I una porta de doble fulla que, invariablement, donava accés a l'habitació principal. És un misteri per què es renunciava a ocupar una part de la casa tan gran. Però hi ha una edat en què no et fas preguntes. Les coses són com són. I ja et va bé. Aquella cambra tenia un punt de misteri. Al davant del trinxant de casa d'una amiga m'hi vaig passar moltes hores fent coreografies de Los Pecos i de Tequila. Érem així d'eclèctiques. De vegades enyoro aquest món perdut. No he ni d'olorar la magdalena per sentir-me lliure i feliç. Per recordar les tardes en què no existien els problemes i les relacions humanes eren rudimentàriament eficaces. Si quedaves amb algú era perquè us aveníeu. I quan et demanaven el parer, era perquè volien saber la teua opinió. Amb els anys es teixeix una absurda xarxa de convencionalismes que compliquen el món i el fan extraordinàriament inhòspit. Fals, encriptat. No sé si n'hi ha prou amb una llei de transparència.

El retrovisor (Segre, 12-12-14)

La dona que volia veure el mar

Ja l'havia fet sortir en un Retrovisor, però fent un paper secundari, gairebé de figurant. Així que aquest article és una mena d'spin-off que explica la història d'una dona valenta, amb caràcter. Res més trist que gestionar la misèria. “Què hi ha per a berenar, mama?” La canalla ja ha sortit d'estudi i ella encara és al safareig esbandint roba, amb les mans roges de tan gelades. Li surt de l'ànima un estirabot: “Fetge de feixista!” En algunes versions hi afegeix un “redéu!”. Tota la impotència condensada en un renec curt i sonor. Que més voldria que tindre pa, ni que fos negre, i xocolata terrosa de la que donen amb la cartilla de racionament. Però va enviudar prematurament i tot es va tòrcer. Encara més. Com si no n'hagués hagut prou amb la guerra. Va decidir conservar intacte un vell somni de joventut per sobreviure. Un anhel de llibertat que ni el franquisme ni la gana no li podrien arrabassar. Aquella dona volia veure el mar. Des de sempre. Des que era una joveneta que es va atipar del riu perquè cada dia hi havia d'anar a carregar uns quants càntirs d'aigua. Un el portaria al cap i dos més a cada mà. Eren una bona colla. Una escena de dura quotidianitat que repetien cada dia. El camí de tornada es feia llarg, però cantaven i s'explicaven alguna confidència. De vegades se li'n reien de la tossuderia, però ella mai no va renunciar a aquell blau infinit. Li dolia que la vida fos tan ingrata que no li concedís el desig d'intentar abastar amb la mirada aquella immensitat. Van passar els anys, i ja no era tan jove. Havia tingut tres fills. Havia perdut el marit. Havia patit molt. Però va mantenir-se fidel a aquell somni rebel amb regust de salabror. Era la seua petita venjança amb qui hagués gosat escriure-li un destí tan penós i desagraït. Va passar el temps i un dia, un dels nois va haver de fer les maletes perquè la feina el portava lluny d'aquell racó de món. Un gir argumental inesperat. Amb l'excusa d'anar a veure el fill, per fi, albiraria el mar. “Em pensava que em moriria sense veure'l”, li van sentir a dir. I el va veure. No sabem quina impressió li va causar, perquè ja no va tornar. Va morir, sobtadament, en un poble de pescadors del que mai abans no havia sentit a parlar. Imagino que feliç per aquesta victòria pírrica sobre l'època miserable que li va tocar viure.

El retrovisor (Segre 5-12-14)

Cauen les fulles i cauen els mites

Poca gent sap on és la plaça Agelet i Garriga de Lleida, tot i ser molt cèntrica. De fet, segur que hi han quedat un munt de vegades. Això sí, canviant-li el nom. L'il·lustre poeta ha tingut la mala sort d'acollir la parella més famosa de Ponent: Indíbil i Mandoni. L'escultura és, amb el permís de la Seu Vella, un símbol de la ciutat. Un referent del seu paisatge urbà. I això que els cabdills ilergets fa quatre dies que es miren el Segre de fit a fit. Els va posar literalment en un pedestal un alcalde que de cabdills d'entenia (bé, en sigular, que de Generalísimo no n'hi havia més que un, per sort), el recentment traspassat Víctor Hellín. S'ha de dir que va fer diana. Indíbil i Mandoni es van convertir en temps rècord en patrimoni sentimental de la ciutat de la boira. Però, ai, las! Tot era mentida. En el llibre 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya el periodista Jaume Clotet dedica un capítol als il·lustres ilergetes. I ens cau el primer mite: Mandoni pertanyia a la tribu dels ausetans, els ibers que poblaven l'actual plana de Vic. Més enllà de la boira i les aliances tribals, sembla ser que els unien llaços familiars i que serien cunyats. No vagin a buscar l'aigua del Carme, encara, que això no és el més greu. L'estàtua tenia nom i cognoms, però Hellín cola un gol dels que donen un mundial. Medard Sanmartí (1855-1891) és l'autor d'aquesta escultura, titulada Crit d'independència. No, no és que l'alcalde franquista fos indepe avant la lettre. És que l'artista es va inspirar en la història d'Istolaci i Indortes, uns guerrers cèltics que van lluitar contra els cartaginesos a la segona guerra púnica. El 1884 va portar la parella, originàriament feta en guix, a una exposició a Madrid. I es veu que això de la independència ja aleshores feia nosa, perquè no li van comprar. Els avui ignorats Istolaci i Indortes van fer cap a la Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú i s'hi van passar més de mig segle, fins que el 1946, en plena reconstrucció d'una Lleida massacrada després de nou mesos sent front de guerra, es dignifica l'antiga entrada de la ciutat instal·lant-hi els pobres celtes reconvertits en ilergets. Cauen els mites. Com aquelles enormes fulles de plataner, que la tardor empeny i el vent remou amb la impotència de qui només pot fer el simulacre de retornar-les a la vida.

El retrovisor (Segre, 28-11-14)

El vàter de la duquessa d'Alba

Que l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter morís la duquessa d'Alba ha estat com si Avon truqués a la meua porta. El destí ja les té aquestes coses. No saps si és molt bromista o molt cruel. Fa una colla d'anys Ava Gardner va publicar les seues memòries. Estava arruïnada. L'animal més bell del cine envellia. Llei de vida. El llibre, amb la previsible desfilada d'amants, li garantiria una bona jubilació. Tots vam anar directes al capítol que la porta a Tossa de Mar a rodar Pandora i l'holandès errant i s'enamora del torero català Mario Cabré. El primer d'una llarga llista. De Tossa va fer cap a Madrid, per a desesperació de Lucía Bosé, que es va acabar divorciant de Luis Miguel Dominguín tipa de portar banyes públiques i notòries. Era el moment de saber del cert si el Fary deia la veritat i abans d'apatrullar la ciutat amb Torrente havia seduït la bellíssima comtessa descalça. Ava Gardner no tenia massa bon record d'aquest país de pandereta que presumia de ser different i a les seues memòries assegura que als anys seixanta “a Espanya no funcionava bé ni el vàter de la duquessa d’Alba”. Una d'aquelles frases que per alguna estranya raó et queden gravades. Qui li havia de dir a la pobra -és un dir- Cayetana que vint-i-cinc anys després que es publiqués aquest llibre ella moriria l'endemà de commemorar-se el Dia Internacional del Vàter. També se l'ha perdut Camilo José Cela. I també li hagués agradat. L'agost de 1956 va arribar a l'estació de tren de la Pobla de Segur disposat a recórrer el Pirineu per escriure'n un llibre. Viaje al Pirineo de Lérida no es publicaria fins al 1965. No és, precisament, una guia turística. Tot i que amb els anys algunes de les ocurrències del Nobel s'han convertit en veritables reclams. A l'hotel Fonda Agustí d'Esterri d'Àneu se'n fan un tip de dir que ja no existeix el curiós vàter que va descriure l'autor de La Colmena. De fet, aquest inodor era, al seu parer, “allò més meritori i artístic” que havia trobat a Esterri. Costa de creure que envoltat del paisatge de les Valls d'Àneu i amb tants notables exemples de romànic fes aquesta afirmació, però els propietaris admeten que era una tassa singular. Que s'havien de pujar unes escales per seure-hi, com un insòlit tron des del qual “se domina, con el ojo ciego, buena parte del mundo”. 

El retrovisor (Segre 21-11-14)