La vita sota l'anticicló

Diuen, diuen, diuen que quan aquest article sortirà publicat s’haurà aixecat la boira. Des del dia de Nadal ens ha estat fidel com l’esperit de Màrius Torres. La darrera setmana hi ha hagut alguna ullada de sol, que mai ha durat més d’una hora, com si des de l’altra banda de l’anticicló algú ens comprovés les constants vitals. La boira m’agrada. (Pausa dramàtica per facilitar el linxament). Només em sembla depriment quan és alta i es disfressa de núvol etern i improductiu. Quan ens condemna a viure sota una cúpula gris, claustrofòbica, que aixafa els ànims sense compassió. La boira baixa és una altra cosa. És el misteri dels dies sense ombres. És l’acte de fe que suposa avançar amb determinació cap al no-res. Aquell fred humit que ens travessa per instal·lar-se en la profunditat del moll dels nostres ossos. Només quan t’has impregnat d’hivern pots sentir l’alegria de la primavera. Has d’haver enyorat el sol per apreciar els matisos del blau del cel. Que no és blau cel, sinó un color més intens, més profund. Un blau radiant que ens gradua la vista amb més precisió que un optometrista. És el cerç disparant a matar des de l’indòmit oest. La boira imprimeix caràcter, suposo. És omnipresent i fugissera. És com les roselles, tan humils però tan altives que mai no les podràs posseir. Se’t pansiran a la mà si goses arrancar-les. A la boira tampoc no la podràs tocar mai. Pots córrer per enxampar-la fins a quedar-te sense alè, però sempre serà més ràpida. Aquil·les perseguint la tortuga en la paradoxa de Zenó. La frustració de qui empaita el preuat falcó maltès de John Huston. Quan el rasca amb una navalla desespera perquè no hi troba or ni pedres precioses. Aquell ocell està fet amb el material amb què es fabriquen els somnis. Sempre he pensat que és per aquesta mateixa raó que la boira es recorda amb tanta nostàlgia quan es viu lluny de la seua àrea d’influència. En la boira hi veiem la irrealitat dels dies que no tornaran. Ens veiem a nosaltres, de fet, en un hivern llunyà i ens sentim abrigats. La llenya que cruix al foc. La mà que ens apuja la bufanda i ens abaixa la gorra. L’olor del pa calent. El fred també és això. És tapar-se amb una flassada i dormir plàcidament perquè, com en el tango, mentre siguem petits, algú ens vetllarà el son.

El retrovisor (Segre, 17-1-20)

Les 999 d'Auschwitz

Hi ha llibres que es mostren hermètics. Saps que amb un dit n’hi ha prou perquè cedeixi la coberta i s’alliberin les paraules que desvetllaran el secret que amaguen, però no et sents capaç d’aixecar la tapa. En canvi, de vegades t’interpel·len i, malgrat ser muts, diuen el teu nom en veu alta. Aquesta setmana m’ha passat. Un “999” de color groc reclamant atenció. Un estrany calfred, la marca de la bèstia en versió dislèxica. I, en certa manera, aquesta primera intuïció era certa. En aquest llibre hi ha el mal. Heather Dune Macadam ha reconstruït la història de les primeres dones que van arribar a Auschwitz. “Tinc la sensació d’haver fet una cosa bona, un petit servei a la humanitat, i em sembla que això no m’havia passat mai en aquesta feina.” Ho diu l’escriptor Jordi Cussà, que ha estat l’encarregat de traduir el llibre per a Comanegra. L’autora no ho va tenir fàcil. Amb 92 anys, Ruzena Gräber Knieza va etzibar-li: “No vull tornar a pensar en abans de morir.” S’enganyava a ella mateixa, perquè cap d’elles no en va poder sortir mai del tot, però hi tenia tot el dret. Era una de les gairebé mil noies solteres d’entre setze i trenta-sis anys que van pujar a un tren a l’est d’Eslovàquia convençudes que viurien una aventura de tres mesos fent tasques governamentals per al seu país des de Polònia. Moltes no havien sortit mai de casa. Encara que hi anessin obligades per ser jueves, tenia alguna cosa d’excitant aquella mesura arbitrària. Impecablement vestides i pentinades, amb maletes plenes de roba i menjar, aquestes oblidades de la història van anar dòcilment a l’escorxador. Es van sorprendre que hi hagués oficials de les SS al lloc on s’havien de registrar, però res no feia sospitar que, literalment, serien venudes als nazis per 500 reichsmarks. Les van fer despullar i van passar una revisió mèdica matussera. Tot i així no van perdre la fe i van cantar al tren camí de Poprad. D’aquesta estació va sortir el comboi que arribaria a Auschwitz el 26 de març del 1942. Al camp les van obligar a escriure postals a les famílies amb dates a l’avançada perquè periòdicament rebessin notícies tranquil·litzadores. Molts pares no van saber quin havia estat el destí de les noies fins que ells mateixos no van ser deportats i es van retrobar a l’infern.

El retrovisor (Segre, 10-1-20)

Els bojos anys vint

Viure els anys vint té el seu què. Difícilment rebrem una invitació per assistir a una festa de Jay Gatsby, però ens imaginem assistint-hi amb el vestuari de Mary Crawley als sopars de Downton Abbey. I ens agradem. Ens sentim poderoses amb el tall de cabells estil garçon i la cotilla desterrada. De fons, música jazz. Però em retrobo amb les poques fotos familiars que tinc dels anys vint i la carrossa es transforma en carabassa. La misèria trucant a la porta, com si fos Avon. L’àvia que no he conegut mira a la càmera convençuda que no passarà a la posteritat. És en un carrer sense asfaltar, a la vora d’unes escales irregulars rosegades pel pas del temps. Sembla gran. Sé que és impossible, perquè va morir molt jove. És una curiosa foto de grup en què comparteix protagonisme amb una altra dona d’edat indeterminada i un parell de criatures que els donen la mà. Podrien ser els seus fills, però són els seus germans petits. Encara no ho saben, però aquests xiquets desenfocats formaran part de la lleva del biberó. Els bojos anys vint s’estrenen amb una (altra) guerra que porta els supervivents de la terrible grip del 18 a un ignot desert africà. També tinc una foto del padrí d’aquesta època amb l’uniforme militar que estrenaria al Rif. Va ser un infern. A nosaltres, de petits, ens fascinaven les històries d’aquesta guerra exòtica. Detalls gore que, amb els anys, vam pensar que havia creat a base de manxa, d’inflar els records per al gaudi del seu públic entregat, però el 1996 Manuel Leguineche va publicar Annual 1921: el desastre de España en el Rif i, de sobte, vam entendre la impotència del replicant de Blade Runner, conscient que ningú no creuria que havia vist atacar naus en flames més enllà d’Orió, brillar raigs-C en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Ni tan sols hi hauria pluja perquè les llàgrimes s’hi perdessin, com els records. No sé com seran aquests anys vint. Bojos, segur. Sempre m’ha resultat commovedor que acomiadem els anys convençuts que el proper serà millor. Que serem millors. I fem propòsits que no complirem i mirem el calendari amb una barreja de desig i esperança. Viure deu ser això, creure que tenim futur. Que en algun moment l’orquestra tocarà un xarleston.

El retrovisor (Segre, 3-1-20)

Conte de Nadal

Nadal no és un dia festiu, és un estat d’ànim. Tots portem un Ebenezer Scrooge a dins que ens el fa odiar a temporades. Em recordo maleint amb desesperació la cavalcada de reis un dia que feia tard i no havia previst que em creuaria amb la comitiva de Ses Majestats d’Orient. Si no tens una família molt extensa, hi ha una època en què no hi ha canalla a casa i aquestes festes són una nosa absurda. Es deixa de fer el pessebre perquè ningú no s’hi vol entretindre i la frontera entre l’esmorzar i el dinar de Nadal la delimita l’Alka Seltzer. Però arriba una altra criatura al món i la boira engolint-se les pampallugues de les llums ja no et sembla la definició gràfica de la tristesa. I et deixes portar a la fi del món pel fantasma del Nadal del passat, perquè vols tornar-hi. No crec que sigui nostàlgia, és enyor. La màgia que un dia es va esvair obrint-se pas entre els records. Això és Nadal, però n’hi ha més versions. Nadal és una taula plena de gent que no és eterna. Hi ha un triomf en el retrobament anual. Una victòria sobre la mort. Sabem del cert que la guerra la tenim perduda, però no estem disposats a desplegar la bandera blanca. Pànic escènic a enfrontar-nos al primer Nadal sense algun dels actors principals que ens donava la rèplica al gran teatre del món. Són dies en què les absències tenen arestes punxegudes, com aquells canelobres de gel que es fan a les teulades. És un perill metafòric, que no talla, però fa mal, molt de mal. Nadal és sentir-se sol, també. Trobar a faltar gent que donava sentit a aquesta bogeria d’àpats excessius i regals desmesurats. Potser per això hi ha qui fa viatges exòtics aquests dies, perquè només lluny del corral al qual retornem com dòcils ovelles esmorteïm la sinistra lletania del corb d’Edgar Allan Poe. I farem una festa per donar la benvinguda a l’any nou, malgrat ser conscients que va començar al setembre, quan la llum daurada de les darreres tardes d’estiu ens anunciava el nou curs. Per santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal i per Sant Esteve, un pas de llebre. Érem Prometeus que sempre tindríem una primavera a l’horitzó. No ens adonàvem que el temps sempre serà més ràpid que nosaltres i que un dia s’apagarà la llum que anem a cercar.

El retrovisor (Segre, 27-12-19)

Fucking Money Man

Era de les que no es tocaven a les festes majors, però tot i així, tothom se les sabia. Si yo fuera rico era una cançó d’El violinista en el tejado. La pel·lícula, basada en un musical de Broadway, data del 1971, però vés a saber quan es devia haver estrenat al país providencialment situat al centre de l’univers. Per aquelles dates també triomfava Cabaret, i un dels hits més recordats va ser Money, money. Sí, definitivament, sembla que la crisi del petroli dels primers setanta ens va fer materialistes deu o quinze anys abans que se’n tornés Madonna a Like a Virgin. A la televisió, Hombre rico, hombre pobre arrasava i tothom odiava Falconetti. Jo no tenia edat de veure la sèrie, però quan molts anys després vaig saber que al conserge malcarat de l’institut li deien Falconetti no vaig necessitar manual d’instruccions per entendre el missatge: lluny de la roba. Els diners no fan la felicitat, però malament rai quan falten. Fucking Money Man. I si el baròmetre el marca Pilar Rahola, tots a plorar, perquè si cobrar sis mil euros al mes és ser “classe mitjana apurada” quedem enfonsats a les profunditats de la classe baixa. Diumenge pot canviar la nostra sort. Malgrat el tímid boicot, la cantarella dels nens de San Ildefonso marcarà l’inici de les vacances de Nadal (per a qui en faci). I això que la síl·laba perduda al canvi de pessetes a euros ha fet molt mal a l’espectacle. Qui més qui menys juga a la loteria de Nadal, ni que només sigui per si toca a la feina i dilluns només t’hi presentes tu. És poc probable, cert. Però és possible, en dono fe. Un matí de fred ras vaig anar a Figuerola d’Orcau a conèixer una dona que era milionària (en pessetes) després d’haver guanyat el primer premi del sorteig del Nen tres vegades en quatre anys. La llegenda va començar el 1994. En aquella ocasió va comprar la loteria al bar del poble, que la portava de Sort. Mil milions de pessetes a repartir entre poc més de dos-cents habitants. Josefina Codina n’era l’alcaldessa pedània. Dos anys després, la sort va tornar a Sort i ella en portava un parell de números. Lluny d’embogir amb la llegenda de la falsa etimologia de la fortuna, l’any següent va comprar loteria a Tremp, més a prop i menys cues. La va tornar a encertar. Alea iacta est.

El retrovisor (Segre, 20-12-19)

Ulleres per a Santa Llúcia

El cosidor era l’habitació més lluminosa de la casa. I la més neta, malgrat els fils de colors que es camuflaven a l’estampat de les rajoles. S’hi sentien cançons, de vegades. Abans la gent cantava. Cantaven els pintors, els paletes, els escombriaires, els pagesos... Els més tímids només xiulaven. El cosidor era una cambra amable, femenina, gairebé lorquiana. Poques dones hi havia que no sabessin cosir, que no fossin capaces de transformar un retall de roba comprat per quatre rals en un vestit de festa major. Durant la guerra havien obrat miracles com fer truites sense ous, però els prodigis de l’enginyeria financera domèstica mai no han cotitzat a l’alça. Avui és Santa Llúcia, patrona de les modistes, els informàtics (Santa Tecla va badar) i els oculistes. Patrona dels mercats de Nadal, ara mateix. No fa tants anys, era festa grossa. Les dones sortien dels cosidors per celebrar el seu dia. “Lo llenan todo con la policromía de sus tocas de papel y con sus risas frescas.” El subjecte de la frase són modistes, però se’ls deia modistilles. Diminutiu pejoratiu. L’he tret d’una crònica de Santa Llúcia del 1934. Pensava que si reculava més enllà del franquisme m’estalviaria la ferum de Sección Femenina, però en plena república s’escrivia això. I es rematava que després d’aquesta passejada d’ufanosa joventut se celebrarien “los inevitables concursos de belleza”. Inevitables. Tant era que aquestes pobres noies (pobres, literalment) fossin unes virtuoses de l’agulla. Se les avaluava per com de bé lluïen “las redecillas de papel”. Eren modistilles i només podien aspirar a casar-se. Amb aquests precedents no és estrany que el 13 de desembre del 1960, primera Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural amb premi Sant Jordi, una novel·la escrita per una dona passés sense pena ni glòria. Un jurat presidit per Josep Pla i format íntegrament per homes: Jesús Ernest Martínez Ferrando, Jordi Rubió, Agustí Calvet Gaziel, Joan Pons, Joan Fuster i Joan Petit, va descartar La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Només Fuster i Petit la van votar. Es va imposar Viure no és fàcil, d’Enric Massó. A banda de Rodoreda, van marxar amb les mans buides Pere Calders, Manuel de Pedrolo i Xavier Benguerel. Que santa Llúcia ens conservi la vista.

El retrovisor (Segre, 13-12-2019)

Els joves d'avui

Alerta, spoiler: aquests joves del titular tenien 12 anys quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Es reivindicaven, precisament, amb la novel·la d’Ernst Glaeser Els que teníem 12 anys. Així es titulava també un article publicat ara fa noranta anys a la revista Lleida. I ho reblaven: “Dedicat als que en tenien més de quaranta.” El subtítol que disparava a matar. Lleida era una publicació sorprenent. Esquerrana, en català, anticlerical, es publicava en plena dictadura de Primo de Rivera. “Ja fa sis anys que l’aguantem”, lamentaven. S’ensumaven temps de canvis. Aquell novembre es queixaven de la cendrosa. Així es refereixen a la boira, que ja era fidel a Lleida com l’esperit de Màrius Torres. Però encara que no escampés, s’albirava un horitzó d’esperança. De república. A cada número es parla d’algun gran projecte de ciutat. El meu preferit és el que convidava a recuperar una escalinata que baixava de la porta dels Fillols de la Seu Vella fins al riu. Calia enderrocar algunes cases per enfilar aquell Everest d’esglaons, però era l’as a la màniga que es reservaven per sorprendre el turisme que havia de portar la nova estació de ferrocarril al centre de la ciutat. “Els portarem al cel.” I gairebé era literal. Eren els bojos anys vint, però “no tot el jovent d’avui té el cervell airofat pels esports, pels cabarets i pels convents”. Aquesta generació que es volia menjar el món quan Primo de Rivera fos història també fa una enquesta entre els lectors sobre què fer “amb les serres del Castell i de Gardeny”. L’exalcalde Humbert Torres proposava convertir en “una taca verda de fàcil accés” el que avui coneixem com el turó de la Seu Vella. Res de fonts, pèrgoles i flors, concretava. Per a Gardeny, que aleshores quedava apartat, pensava en un “bosc ciutadà” amb una “immensa pineda”. Cap d’aquests projectes s’arribaria a fer. La república va arribar, com aquella primavera inesperada de Machado. Però va durar poc. I aquells joves es van fer grans, de cop. La ciutat d’ideals amb què somiaven es va convertir en un lloc tan inhòspit que la Seu Vella seria una presó i Gardeny, un camp de treballs forçats. Un anunci es repeteix a la revista. És d’un advocat. “Lluís Companys i Jover. Rambla de Catalunya, 15 1er. Barcelona.”

El retrovisor (Segre, 29-11-2019)