dilluns, 13 de febrer del 2012

A Josep Pernau, el mestre que em va emocionar

El terrible bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 té un rostre, el d'una dona agenollada plorant amargament la pèrdua del seu marit. És una foto magnífica d'Agustí Centelles. L'home mort i mal farjat, la cara desencaixada de la viuda, i una mà desenfocada que fracassa en el seu intent de donar consol, conformen un retrat sinistrament precís del que va significar aquell dia. "Són els meus pares, però no ho posis". Així ho vaig fer. Josep Pernau va respectar sempre la voluntat de la seva mare. I no es va saber la història d'aquella imatge històrica fins que ella va morir. A mi, però, em va commoure més la d'ell. La del mestre Josep Pernau, que em va regalar una de les escenes més colpidores que algú m'hagi explicat mai en el transcurs d'una entrevista.

Poc abans d'aquell fatídic 2 de novembre, el futur periodista va començar a aprendre de lletra, que es deia aleshores. Li feia de mestra una senyora que, malgrat no tenir títol, es dedicava a l'ensenyament en una casa de la plaça Sant Francesc de Lleida. Va ser un dels edificis que van ensorrar els 12.600 quilos de bombes que van caure sobre la ciutat, però els xiquets d'aquella classe no van prendre mal. Tots es van espavilar per saltar la runa i sortir al carrer. Tots menys un. Josep Pernau no va gosar (o no va poder, aterrit com estava) moure's d'un racó on se sentia protegit i va passar tota la nit arrupit entre la desfeta. L'endemà, la mare d'aquell nen espantat el va poder tornar a abraçar. Havia estat una nit molt llarga per a tots dos. A les llàgrimes de l'emoció s'afegirien les del dolor, la ràbia i la impotència pel marit mort en el bombardeig. Josep Pernau no entenia gran cosa, però des dels seus sis anys intuïa que la vida havia canviat. Faltava poc per Nadal. Però la desesperació dels adults en aquells carrers que no reconeixia semblava incompatible amb el tren elèctric que tant havia demanat. Mai no seria seu. "Encara se'm remou alguna cosa quan en veig un en un aparador". A mi em passa el mateix. Pocs dies després de publicar aquest relat en un extens reportatge al dominical de Segre, una senyora  me'l comentava amablement a l'autobús. "Que terrible això del tren elèctric". Hi vaig estar d'acord. Es va posar a plorar. No la coneixia, però segur que ella també posava rostre al bombardeig. En aquell moment se'n commemorava el seixantè aniversari. Encara hi havia molts testimonis vius. 


Icònica imatge d'Agustí Centelles.



(*) Aquest article el vaig escriure el 14 de novembre de 2011, el dia que vaig saber que havia mort Josep Pernau. 
Descansi en pau

5 comentaris:

  1. mestre de mestres i periodistes

    ResponElimina
  2. Em va impactar molt quan m'ho va explicar. Al cap de pots dies de publicar el reportatge -crec que sobre el 60 aniversari del bombardeig!- una senyora que em coneixia m'anava a felicitar a l'autobús i no va poder, se li va fer un nus a la gola. No era mèrit meu, sinó del terrible record del Pernau.

    ResponElimina
  3. És un record impressionant.

    ResponElimina