'El Patufet' i la pistola

Em costa molt digerir la història sense ulleres de prop. Necessito posar rostres a les dates. Encara no fa una setmana es commemorava el vuitantè aniversari de la caiguda de Barcelona. Com sempre que hi ha una efemèride relacionada amb la Guerra Civil vaig retornar a Pilar Duaygües. Ella em mostra aquests anys foscos sense intermediaris. És una nena de la Seu d’Urgell a qui la feina del seu pare, empresari, la portarà a viure a Barcelona el 1935, quan tot just té catorze anys. Se sent sola i desubicada i comença a escriure un diari. En un castellà ple de catalanades i sense més pretensions que passar comptes amb ella mateixa, va abocant neguits als quaderns. “Molt avorrida a casa, sense cap novetat, com sempre.” Aviat, però, començarà l’acció. Un diumenge de juliol va al cine a veure Morena Clara i a ballar sardanes. Però “les han suspès perquè em sembla que hi ha una gran vaga per tot Espanya”. L’endemà, la despertaran uns trets de matinada. Havia començat la guerra. No deixarà d’escriure fins al 19 de març de 1940. És una petita meravella, un relat commovedor d’uns anys terribles que Tània Balló i Gonzalo Berger van rescatar de l’oblit i van publicar en forma de llibre. L’entrada que fa el 25 de gener de 1939 em trenca el cor. Sis adolescents en una habitació, abatuts. Saben que tot s’ha acabat. Un dels nois s’estira al llit i llegeix El Patufet en veu alta. Però Pilar no se l’escolta, té el cap en una altra banda. Els altres no ho saben, però el que intenta normalitzar la situació amb una revista li ha confessat un pla: “Si entren els feixistes em dispararé una bala i moriré abans que no em matin ells.” Fins i tot li havia ensenyat la pistola amb què ho faria. L’endemà és dijous. Ara sabem què va passar. Ells, no. Tenen por. Pilar pensa que si li troben els diaris posarà en perill la família i els amaga entre la llana del matalàs. L’endemà escriu una frase curta i demolidora: “Barcelona és feixista”. Comença l’espectacle de banderes i desfilades. Li dol que sembli un dia de festa major. Aviat tornarà l’avorriment: La guerra s’ha acabat. I tornaran els diumenges de cine, però ara les sessions començaran amb el Cara al sol i amb policia a la sala que s’assegura que es canta amb el braç alçat. “Els odio profundament.” Jo també.

El retrovisor (Segre, 1-2-19)