Uf, va dir ell

Els relats són la kryptonita dels editors. Diu la llegenda que no es despatxen tan bé com les novel·les, tot i que alguns dels llibres més venuts en català els darrers vint o trenta anys ho desmenteixin. Els relats, de fet, agraden molt. Algun historiador que el 2119 es dedicarà a analitzar els convulsos primers anys del segle XXI segur que així ho farà constar. Aleshores, els diccionaris ja hauran ampliat les accepcions d’aquesta paraula. Ara en té dos: “Relació de fets reals o imaginaris” i “Obra narrativa en prosa d’extensió inferior a la novel·la”. Insuficients. El relat, ara mateix, és una elaborada llicència estilística. Es va començar a emprar als programes de vísceres i òrgans palpitadors. Aleshores no se’n deia “relat”, però. “És la meua veritat”, es reivindicava, normalment a crits. El relat vindria a ser aquesta veritat amb possessiu, que implica una mentida. En versió de Machado

¿Tu verdad?

No, la Verdad,

y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

El relat és reescriure una història en funció dels nostres interessos. És tergiversar el que calgui fins que ens quedi pintat el vestit que ens fem a mida. El relat està de moda. Era només qüestió de temps que el relator entrés en acció. L’estàvem esperant. L’ historiador que dèiem al principi, el que encara no ha nascut i que analitzarà la premsa d’ara en un futur que ja no veurem, li dedicarà un capítol de la tesi. Qui sap si s’imaginarà alguna encesa tertúlia literària sobre els difusos límits fronterers que separen el conte i el relat. Quan Empar Moliner va presentar Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015, es reivindicava com a escriptora de relats. Ella, que forma part del club d’escollits per desafiar les lleis del mercat editorial i col·locar-se als primers llocs dels rànquings de Sant Jordi sense l’escut protector d’una novel·la, entenia que els seus escrits eren més oberts i més ambigus que els contes. Però clar, això passava quan els relats eren una altra cosa. Ara el relat que fan el PP i Cs del relator ofert pel govern de Pedro Sánchez per aixecar acta d’allò que es digui a la mesa de partits que se suposa que ha d’afavorir el diàleg entre Catalunya i Espanya farà que diumenge surti gent al carrer. Citarem Quim Monzó: “Uf, va dir ell”. Còmicament demencial.

El retrovisor (Segre, 8-2-19)