Hi havia una vegada

Hi havia una vegada una xiqueta que volia ser escriptora i que va créixer escoltant històries de princeses, molineres, òrfenes desemparades i altres pobres desgraciades. Secretament, pensava que era molt injust que aquelles pàmfiles que mai se’n sortien soles de res estiguessin destinades a menjar els anissos de la felicitat només per haver nascut guapes. Però també les planyia. Era una vida extraordinàriament trista i, sobretot, molt curta. La història s’acabava, invariablement, amb el casori. Era inquietant no saber què se’n feia. El rol de madures estava destinat a madrastres i bruixes. Era millor ser un home si volies una mica d’acció. Però un dia va veure a la tele una nena que no volia ser guapa. Vestia de manera estrafolària i portava unes trenes estràbiques. Pippi Långstrump no necessitava cap príncep blau. De fet, ni tan sols depenia del seu pare pirata. Vivia sola en una casa sortida d’un somni i tenia un cofre ple de monedes d’or i tanta força que podia aixecar el seu cavall pigat. Definitivament, la Pippi la representava. Després vindria Enid Blyton, que va morir abans i tot que ella nasqués, però li va fer molta companyia. El descobriment de George, de la colla dels cinc, la nena que volia ser tractada com un nen, potser perquè no es resignava a veure passar la vida i la volia viure. I, per fi, Jo March. Ella també volia ser escriptora. Va passar a la història com una doneta, però el diminutiu no li fa justícia. Josephine és la llum de la novel·la de Louisa May Alcott, una noia que lluita amb la determinació de qui vol sobreviure. Escriu teatre per fer més suportable la guerra a les seues germanes i es ven els cabells quan la misèria amenaça la família. Simbòlicament desposseïda de la feminitat. La xiqueta que no volia saber res de princeses va aprendre aviat que les heroïnes s’assemblaven massa als homes, i això resultava pertorbador. Com ho era que les dones tinguessin un dia propi. El 5 de febrer era una anomalia al calendari. “Avui manem!”, deien convençudes. Un silenci espès sobre els 364 dies en què santa Àgueda no tenia guàrdia. I ho va tenir clar: no demanaria la lluna a ningú, s’estimava més agafar-se ella mateixa el color lila de l’arc de Sant Martí i escriure la seua pròpia història.

El retrovisor (Segre, 8-3-2019)