Insomni

Era una discussió en bucle. Una competició, gairebé. “Avui he sentit tocar les tres”, deia un dels dos. L’altre, invariablement, veia les seues campanades i apujava l’aposta: “Doncs jo les tres i les quatre”, posem per cas. A mi em feia riure que els padrins volguessin ser campions de no dormir. Me’ls imaginava comptant els tocs des del llit, en silenci, per presumir-ne l’endemà. En aquella època, la gent gran encara no anava tan sobremedicada com ara. I això, honestament, encara no he acabat de decidir si em sembla increïblement bé o refotudament malament. D’entrada, empastillar avis per amansir-los diria que és una barbaritat, però l’insomni és cruel. Una tortura. El pitjor de l’insomni són les recomanacions de Señorita Pepis de la gent que té la immensa fortuna de no patir-ne. És com si jo, que he estat agraciada a la loteria genètica amb l’absència de mals de cap, us digués que hi ha unes herbes que van molt bé per fer passar la migranya. O que si no podeu ni pensar és perquè no camineu prou. L’insomni no és l’absència de son. L’insomni és despertar-te de cop, sense que necessàriament hi hagi un motiu per fer-ho, i sentir que si no t’alces del llit t’ofegaràs. És el pànic al rellotge, que no et diu l’hora, sinó la durada de la condemna. La constatació que l’endemà serà un dia molt llarg, molt dur. La por irracional a encendre el llum i desvetllar-te del tot. No tinc cap campanar a prop que em permeti jugar a la lliga de l’insomni dels padrins; els han fet emmudir sense compassió. Però hi penso quan el malson és un no-son. I també recordo la felicitat de gitar-te –catalans de parla oriental, no sabeu com de necessari i confortable és aquest verb que no feu anar– i perdre lentament la consciència. Records aleatoris del dia que se’n va barrejant-se amb somnis que encara no ho són, les parpelles que es tanquen com si un il·lusionista ens estigués hipnotitzant. Els músculs que es relaxen i et fan sentir etèria. “Escric tant perquè dormo molt poc”, em va dir una vegada un autor extraordinàriament prolífic. Em va semblar que aquell home que em portava una vida d’avantatge tenia una voluntat de ferro. No sabia –encara– que l’heroïcitat és quedar-te al llit quan l’insomni es desperta. I et desperta.

El retrovisor (Segre, 25-1-19)