Un bisbe, un complot i un agent de l'FBI

Si ho arribo a saber, faig història de l'art. Qui s'havia de pensar que Dan Brown es quedaria curt. El seu fantasiós (per no dir poc documentat) Codi Da Vinci no li arriba a la sola de la sabata a cap història real. Ara mateix, mentre teniu l'amabilitat de llegir aquestes ratlles, a Palamós hi ha cua de periodistes per veure un claustre que segons un expert de la Universitat de Girona és romànic, i dels bons. Els propietaris ho neguen, però ves, què han de dir. Als anys cinquanta, quan pagant Sant Pere cantava, es va traslladar pedra a pedra des de Madrid. No ens esverem: el cor de la catedral de la Seu d'Urgell és al discret menjador del magnat de la comunicació William Randolph Hearst. 

Però ara volem embolicar més la troca, així que retrocedim 40 anys justos, fins a la nit del 6 al 7 de juny de 1972. Tronava. Tot era a favor dels lladres, que sense testimonis incòmodes van forçar la porta lateral de l'església d'Abella de la Conca i se'n van emportar un retaule gòtic pintat el 1375 per Pere Serra. Poca broma, que feia gairebé dos per tres metres. Al poble treien foc pels queixals. Els havien pres un tros de la seua història. La rumorologia es va posar en marxa. Quina casualitat que poc després que es neguessin en rodó a portar-lo al Museu Diocesà d'Urgell fos robat misteriosament. “No ha anat gaire lluny aquest retaule”, deien els veïns a la premsa setantera. El suposat complot no es va demostrar mai. Era l'època en què Erik el Belga voltava molt pel Pirineu i no precisament per fer turisme. Però tampoc no se'l va poder vincular mai al robatori del Pallars. Havien passat cinc anys llargs. S'havia perdut tota l'esperança. Però va sonar el telèfon: un antiquari holandès amb negocis a Panamà oferia la peça al govern espanyol per un milió i mig de dòlars. Comença la segona part de la pel·lícula. Atents, que és d'acció. L'FBI envia una falsa apoderada del govern de l'Estat a tancar el tracte. És un parany. L'holandès, un tal Robert Roozemond, és arrestat al Waldorf Astoria de Nova York i la mercaderia és incautada. Sis mesos després, el 24 de maig del 78, el fiscal del Tribunal de Manhattan fa entrega de l'obra al representant del bisbat d'Urgell, l'advocat Joan Piqué Vidal (el mateix que va defensar Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i que va acabar empresonat pel cas Estevill). A l'acte no hi va faltar el cònsol general d'Espanya a Nova York, Rafael Casares ni, per descomptat, el George Clooney de la història, l'agent especial de l'FBI Joseph J. McForlane. José María Carrascal, que bé podria ser que aquell dia estrenés corbata perquè l'ocasió s'ho mereixia, signa la crònica que va publicar el diari Abc. 

El retaule torna a creuar l'Atlàntic a bord d'un avió d'Ibèria. És tanta l'expectació que s'instal·la durant setze dies al Museu del Prado, on rep la visita de 56.000 curiosos. De Madrid fa cap a Barcelona i, per fi, torna (en cursiva perquè traïm la definició d'aquest verb) a la Seu d'Urgell. A Abella s'amotinen. Al poble hi ha un altre retaule gòtic no tan bo com el de Serra, però més que notable. El fragmenten i se'l reparteixen. S'imposa l'omertà, la llei del silenci. Si no torna el seu, aquest tampoc no apareixerà. Per sort, la història ha tingut final feliç. Però aquest és l'argument de la seqüela... la pel·lícula encara no s'ha acabat. Falta l'escena del judici. Roozemond queda exculpat, però no s'aclaraeix com arriba el retaule a les seues mans. Ni qui paga José Rocosa Bernasach, detingut a Estepona el desembre de 1985, per forçar la porta de l'església de Sant Esteve d'Abella i emportar-se'n el seu tresor més preuat. Queden prou interrogants per fer una segona part, que ben bé podria començar amb un pròleg. Un viatge d'avió entre Barcelona i la Seu d'Urgell. De fet, un vol històric, perquè és el primer que es fa. És dijous. En concret, 14 de setembre de 1978. Entre el passatge, un americà. McForlane, l'agent especial de l'FBI que recupera la peça, es disposa a rebre un homenatge al Bisbat d'Urgell. Se l'ha guanyat. A Abella no estan per festes. La celebració els cou. 

S'ha silenciat la insòlita protesta del poble, que no ha estat denunciada i no ha tingut cap repercussió mediàtica. El retaule de la Pietat acaba sent una llegenda. Però de tant en tant  algun estudiós de l'art medieval s'apropa a Abella i en pregunta. Sempre n'hi ha qui és més persuasiu, o qui és més fàcil de convèncer. I, per fi, ss'aconsegueix una prova documental d'aquesta joia oculta. Una foto amb l'inequívoc desgast del color de les dels anys vuitanta. Unes golfes, unes tenalles, i una escena d'un retaule gòtic. Falta una periodista que vulgui destapar el cas. I aquí és on entro jo. Va ser un dels dies més emocionants de la meua vida. Arran de la notícia, Bisbat i Generalitat van posar en marxa una complicada operació diplomàtica per calmar els ànims i posar seny. No va ser fàcil. Servidora posava en dubte que el reduït cens d'Abella fos correcte, perquè em trucava tanta gent del poble facilitant sucosa informació anònima que no donava l'abast a contrastar-la. Tots els missatges anaven en la direcció del complot. Tots posaven en dubte la història americana. Algun altre tema va apartar el retaule d'Abella del primer pla de la informació. I un any després, quan estava de vacances (encara em dol haver-m'ho perdut), Francesc Vidal, aleshores coordinador dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida, va obrar el miracle: els veïns accedien a lliurar el retaule sempre i quan hi hagués el compromís de que, un cop restaurat, tornés a Abella. I sí, aquest cop, així va ser. Sense cursiva.

Gràcies Pac, Carme i Albert per aquesta història.

Variació (*) sobre El Retrovisor publicat a Segre (8-6-12)

(*) Tenia un d'aquells dies carta de Pedro J., en què sents que et falta espai... i no és claustrofòbia.

"Si em moro, et mato"

La primera cançó que tinc record d'haver ballat era de Georgie Dann. El Bimbó, es deia. Sí, segurament seria una dada a ometre en una biografia. Però Georgie Dann és la banda sonora dels estius de moltes generacions. El seu primer èxit és de l'any que vaig néixer. I ja n'he fet 43... El video, en blanc i negre, de Casatschok el mostra amb el somriure perenne i el cabell immutable amb dos noies que llueixen cuixa. Deuen d'estar jubilades. Potser fins i tot ja són àvies. El Bimbó és del 75. Teníem la coreografia ben apresa i hi posàvem tant d'entusiasme, que més d'un dia acabaves amb un blau al maluc. Però què divertit que era! No acabava d'entendre que el meu germà em digués que era una hortera. Els seus cantautors sí que eren avorrits i jo no me'n queixava pas! Hi ha una època en què les relacions fraternals són complicades. Els anys que et separen, siguin molts o siguin pocs, són un abisme insalvable. Almenys t'ho sembla. La mateixa impotència que li inspirava amb el meu dubtós gust musical vaig sentir envers la meua germana petita quan havia de començar a anar estudi. Em tenia traumatitzada que no sabés llegir. Pensava que seria la riota de l'escola. Era incapaç d'abstreure que jo també era analfabeta quan em van escolaritzar. Ara, que quan en va aprendre, es va venjar. “Eres más tonta que un pollo pelao”, va deixar escrit al meu llibre preferit. No ho vaig descobrir fins molts anys després, i encara ric ara. Els germans petits fan nosa i inspiren tendresa a parts iguals. De tant en tant, els cau algun clatellot. L'Enric no es va fixar que son germà menjava pipes i li va fer empassar les closques. Amb els ulls fora d'òrbita, el petit va amenaçar: “si em moro, et mato”. Sí, potser no sabia què era un oxímoron, però tenia clar que podia al·legar defensa pròpia. Sembla mentida com el pas dels anys converteix aquestes tragèdies en anècdotes que et fan tronxar. L'estiu passat, sense anar més lluny, el meu germà em va descobrir el Trololó. Va ser l'himne de les vacances. Ens en vam fer un tip de cantar aquest frustrat intent soviètic de competir amb la música que arribava de l'altre costat del teló d'acer. Si no la coneixen, posin “Trololó” al Google. No em veig amb cor de descriure-la. I menys després de saber que Eduard Khil, el seu intèrpret, està en coma i pateix danys cerebrals irreversibles.  Potser sí que els maies tenien raó i el món s'acaba.

El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (1-6-12)

La inventora de l'Escola Alba

Sóc molt aficionada a les esqueles. Són textos breus, bastits amb paraules previsibles. Noms, dates i horaris. Poca cosa més. Un estricte convencionalisme on, aparentment, no hi té cabuda la literatura. Aparentment. Jo hi llegeixo més coses. Aquesta setmana hi vaig descobrir un preciós epíleg a El amor en los tiempos del cólera. No hi pot haver un poema més desesperat que un que comenci amb aquest vers descarnat: “Vaig tancar-te els ulls”. És una imatge esgarrifosa i precisa del dramatisme de la mort. Dramatisme també en el sentit de teatralitat. La mà envellida abaixant el teló perquè sap que aquell rostre irreal ja no pertany a la noia del somriure etern i la mirada verda. S'ha acabat. Isabel Arqué era la protagonista de l'esquela. I Josep Vallverdú, l'autor del vers que em va commoure. Es van conèixer a la facultat de Filosofia i Lletres. Els ulls d'aquella jove barcelonina eren una illa de color en la grisor de la més estricta postguerra. Mestres com Valentí Fiol, Vicens Vives o Joan Obiols li van imprimir vocació i caràcter. Prou perquè el 1969 es decidís a fundar un centre educatiu avançat al seu temps, l'Escola Alba. La meua filla és a punt d'acabar-hi la primària. Per Sant Jordi, la parella no va faltar a la cita. Van fer un tomb per les parades dels llibres que cada any fan els propis alumnes. Una tradició que diu molt dels orígens del col·legi. Se la veia una mica perduda, però aquell xivarri que fa de banda sonora als esbarjos escolars li endolcia l'expressió. Vallverdú al seu costat, com sempre. Un acte d'amor, perquè encara que sigui un reconegut escriptor de literatura infantil, no és cap secret que fuig de la canalla. L'atabalen. L'estiu del 2003 preparava una publicació commemorativa de la vintena edició del premi d'assaig que porta el seu nom i vaig anar a entrevistar-lo a l'Espluga de Francolí. No tenir carnet de conduir uneix molt la família, que m'hi va acompanyar. No sé què farien mentre va durar la nostra conversa, però quan marxava els vaig veure jugant en un parc. No em vaig estar de dir-li a la Isabel que aquell setembre, la xiqueta que veia baixar pel tobogan seria alumna del seu centre. Es va emocionar i la va voler conèixer. Des d'aquell dia, a casa nostra, a la Isabel Arqué se la coneixia com “la inventora de l'Escola Alba”. Descansi en pau.

El Retrovisor. Publicat a la contraportada de Segre (25-5-12)

Acampi qui pugui

Mai no he dormit en una tenda de campanya. Tot això que em perdo.  Durant una època em generava una cruel frustració. Cada estiu acomiadava amigues que anaven de campaments i em quedava esperant notícies que no sempre arribaven abans que les orgulloses portadores de sacs, motxilles, cantimplores i altres estris que jo no tenia. Abans que pugessin a l'autocar, ja sabia que un dia o altre em trobaria a l'entrada de casa una postal del campanar de Vilaller. Era un clàssic. Si sabés dibuixar, no em deixaria ni un detall, de tantes vegades com me l'havia mirat. No és el més representatiu de la Ribagorça. És dura la competència de Sant Climent de Taüll. Però per a mi és el més emblemàtic, el que em diu més coses. I no perquè em transporti a uns estius llunyans en què l'enyorava sense conèixer-lo. Em parla de la complexa simplicitat de la condició humana. I ho fa amb la veu d'Artur Blasco. La música d' El Pont d'Arcalís no és de museu. T'arriba. Et porta l'alegria trista, amb data de caducitat, d'un envelat. La remor dels paperets de colors ballant al ritme de la garbinada. De tant en tant, me la poso. “I si aneu a Vilaller/ la meitat són cavallers;/ ara han fet l'església nova/ ja no se'ls podrà dir res”. Les Cobles de Peirot. Una cançó recollida a Erill-la-Vall. Erill! El poble que pot presumir de tenir el campanar més esvelt de tota la Ribagorça. El del mundialment famós Davallament. Com s'envejava a la Vall de Boí la torre octogonal de Vilaller, que trencava amb els estereotips romànics. Si ells haguessin tingut quartos s'haguessin tret de sobre tanta antigor amb regust de misèria. Però la vida és com un boomerang, que sempre té torna. I aquelles esglésies oblidades en un bell racó del Pirineu que no es van poder reformar al segle XVIII són avui patrimoni de la humanitat. Atreuen milers de visitants d'arreu del món, que ja no envien postals com les que jo rebia perquè n'hem perdut el costum. Se'ns fa antic. O potser és que ens fa mandra buscar un estanc per comprar el segell. O portar-la tot el dia a sobre fins a trobar una bústia. Qui sap si, com el romànic, no tornaran. Escriure a mà, la llengua pastosa després de llepar l'obscur objecte del desig d'un filatèlic, enviar felicitat. Perquè això és el que reps quan algú te la tramet. Gràcies, Ramon, per la vostra. 

El campanar de Vilaller no falta a la col·lecció de postals.

Sis adreces. I encara falten Bonaire, Baró de Maials, Cervantes i Serra de Prades.

El Retrovisor. Publicat a la contraportada del diari Segre (18-5-12)

Què vol dir porfía?

Si quan veus una rosa esclatada no et ve de cantar el Virolai és que no has fet mai el Mes de Maria. Jo sí. Per edat, no em tocaria, però a la Granja es van conservar alguns tics d'Escuelas Nacionales malgrat l'esforç i l'interès de la majoria de professors per reciclar-se. Val a dir que a nosaltres ens encantava. El pla era senzill: una imatge de la marededéu que no sé qui portava, i pots de conserva buits que omplíem de flors. Un altar improvisat i barroc al més pur estil Almodóvar que presidia la classe durant tot el maig. Les meravelloses tardes de primavera ens regalaven un esbarjo extra que consistia en fer una coral desafinada de repertori limitat. No hi faltava mai el “Veniiiiiid y vaaaamos tooooodos con floooores a porfíííía...” Porfía no vam saber mai què volia dir. Però ho cantàvem a tot pulmó. El Vilorai era l'única concessió a la catalanitat que se'ns permetia. Hi havia un gran debat sobre si la lletra deia “il·lumineu la catalana terra” o bé “il·lumineu la catalana serra”. La classe, dividida en dos bàndols irreconciliables, ho resolia a crits, literalment. Ens hi deixàvem les cordes vocals perquè guanyés “terra” -els meus- o bé “serra”. Ens ho passàvem bé. Un divertimento kitch. Sento el Virolai i encara m'envaeix aquesta felicitat senzilla i rural, de demanar-li roses a la padrineta, que tenia un jardí molt ben cuidat. D'arreglar els poms, d'anar a buscar els de vuitè perquè se sumessin a la nostra modesta party primaveral. La màniga curta que costava que et deixessin portar, les tardes eternes descobrint nius de metralladora de la Guerra Civil que a nosaltres se'ns figuraven coves que amagaven misteris de novel·la d'Enid Blyton... De vegades, però, sento el Virolai i em ve al cap un record atroç que no és meu. Sebastià Serrano és un xiquet petit. Està malalt i fa molt temps que està ingressat en un hospital. L'habitació la comparteixen moltes criatures. Som a la postguerra i la precarietat va de parella amb la misèria. Un nen agonitza. Delira. Canta el Virolai tota la nit, fins que la mort el fa callar. Per sempre. “Va ser terrible”, em va explicar ja fa molts anys. Aquell pobre xiquet potser va morir feliç recordant el seu particular Mes de Maria, el crit de la mare perquè pugés a sopar, que ja era hora. Una primavera escapçada. A casa seua, per sempre més seria hivern.

Altars al carrer el dia del Corpus. Les xiquetes que han fet la
comunió llencen pètals de rosa.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (11-5-12)

He vingut a parlar del meu blog!

Demà farà tres mesos que vaig començar aquest blog. M'ho vaig plantejar com una mena de teràpia en un moment delicat, d'autoestima tocada i enfonsada. Tenia ganes d'escriure. Sempre m'ha agradat, però mai no m'he atrevit amb la creació. Una barreja de mandra còsmica i por irracional m'han anat frenant. M'autoconcedia pròrrogues. I com que el cuquet ja el matava amb reportatges mil... El cas és que vaig creuar al Google “crear un blog” i “fàcil” i vaig comprovar que, efectivament, es podia obrir una finestra al món sense cap mena de dificultat. Potser encara és més un forat a la paret que una altra cosa, però a mi ja em val: t'aireja igualment. Tant és així que, en poques setmanes em va canviar la vida. Literalment. Em vaig convertir en una altra persona. O, més aviat, vaig fer fora la impostora que s'havia apropiat de la meua identitat. Em sento lliure i feliç. Bé, potser més alliberada que lliure. Si no escric més és perquè tinc mala consciència, massa encàrrecs pendents de lliurar. Però el cap em bull. Se m'acumulen les idees. I no sé si això és bo o és dolent, si té cap sentit a aquestes alçades. M'és indiferent, la veritat. Cadascun dels vostres comentaris inesperats i generosos són una raó poderosa per seguir. 

No hi comptava. Descobrir que tens 'lectors' -tant és que siguin pocs com molts- t'aclapara una mica. Et ruboritza, fins i tot. “On has deixat el pudor?” et preguntes quan comproves que les entrades més llegides sempre són les més personals. Et descobreixes un punt exhibicionista que t'inquieta i t'afalaga a parts iguals. I vols compartir més i més. La part racional que sempre ha manat al teu cap et mostra un avís en forma de folklòrica que s'arrossega més anys del compte perquè es deu al seu públic -o això diu. Potser sí que sou una excusa, però m'aneu bé, la veritat. Tinc tantes coses a dir-vos! Doneu-me, almenys, tres mesos més i us escriuré discos dedicats, com feia un oncle meu de Fraga. 

Era poeta. I molt bona persona. Publicava amb assiduïtat a la revista 'La voz del pensionista', on rivalitzava amb un altre autor local de la tercera edat: Restituto Briongos -juro que no era un pseudònim-. A Joaquinet, que així es deia el meu oncle, la inspiració li arribava on menys t'esperes. Segurament, ell no sabia qui era Marinetti, però tenien moltes coses en comú. No tothom és capaç de fer una oda a la clínica Montserrat i quedar-se tan ample. Quan ens venia a veure, ens reptava: "digues un color". I t'improvisava un poema. Ma germana era molt petita, però el padrí rapsoda la carregava i no tenia pietat: "el beis". I ell, dissimulant uns pocs segons de perplexitat, s'arrencava amb una composició que començava més o menys així: "el beige es un color que no veis en la flores..." . Nosaltres imploràvem les seues obres complertes malgrat les mirades assassines de ma mare, que sabia que riuríem fins a la indecència tota la nit. Ara em sap greu, que consti, però li vam arribar a musicar algun poema i tot.

A mon padrí també li agradava molt escriure. Però ell era més de dietaris. Quan va morir vam trobar llibretes i més llibretes escrites amb la seua inconfusible bona lletra: 7 de març de 1971, avui hem comprat una bombona de butà. La data me l'he inventat, però l'entrada d'aquell dia, no. Suposo que no tothom té la vida de Lawrence d'Aràbia ni la sort de néixer ric per poder cultivar-se. Abans, s'escrivia molt. Fins als anys noranta, les cartes eren una agradable sorpresa a la bústia. Com es troba a faltar aquell bot al cor de quan reconeixies la lletra que enyoraves llegir. “Tardan las cartas y son poco para decir lo que uno quiere”, ens advertia Gil de Biedma. Però eren tant, que algunes ens les sabíem de memòria. Quan jo era petita, moltes portaven una enigmàtica anotació feta a mà al sobre: “Recuerdos Constante”. Sembla ser que Constante havia fet de carter a la Granja als anys cinquanta i seixanta. Feia molt de temps que vivia a fora, jo ja no el vaig conèixer. Quan passava per les seues mans un sobre on es llegia el nom del seu poble l'envaïa una certa nostàlgia i enviava records, encara que no conegués el destinatari. És tan poètic. Era com si llancés al mar una botella de vidre amb missatge inclòs. Algú ho llegirà, segur que pensava. I potser aquest algú el recordaria i tornarien a ser dos joves feliços i despreocupats sobrevivint a les misèries de la postguerra. Un únic lector pot obrar miracles. Gràcies!

La mestra que ensenyava massa

La mestra de pàrvuls sempre serà en el meu record una dona jove, alta, guapa i morena. La senyoreta Aurora. Ens va ensenyar a llegir a escriure. A fer sumes i restes rudimentàries. A girar el tres, que sempre escrivia del revés. Ens va ensenyar una pila de cançons. I tantes i tantes coses. Tenia una collada de nens, perquè compartíem aula els de quatre i cinc anys, però amb vocació i paciència ens personalitzava les tasques en funció de les nostres capacitats. A uns, ens tapava els dibuixets que se suposava que ens donaven pistes quan ens feia llegir. No acabàvem d'entendre la relació d'un ull amb la lletra 'o' i encara menys què tenia a veure un carroll de raïm amb la 'u'. Però no gosàvem a preguntar-ho. Les coses eren com eren. No tothom sortia llegint, de segon de parvulari, però aquell que mostrava un cert interès arribava a l'última pàgina del llibre del mètode Palau, on l'esperava el repte d'enfrontar-se a un text llarg, de mitja plana. “La tormenta”, es titulava. Encara que fossis molt petit eres conscient que llegir-ho significava graduar-se. Havies superat un nivell. Després de “La tormenta” sabies que podrien vindre tots els llibres de la biblioteca. La senyoreta Aurora t'havia obert la porta d'un món inabastable ple d'aventures i personatges fascinants. Un món de paper on tot és possible. Mai més no tornaràs a estar sol. A Andorra n'ha esclatat una, de tempesta. A molts, ens ha deixat perplexes. Ja coneixen la notícia: una mestra acomiadada a instàncies d'un inspector per ensenyar massa. Es pot ensenyar massa? Tant de bo aquesta fos la tara que tinguessin tots els docents dels nostres fills. Hem folrat el món amb bombolletes de plàstic, perquè tot sigui fàcil i ningú no prengui mal. Abaixant el llistó es baten més rècords, ja se sap. Però cal? Facin la prova: donin una maleteta d'aquelles de lletres de goma de coloraines a una criatura de tres anys. A l'escola ja li han ensenyat a escriure el seu nom amb lletra de pal. Fàcilment, deduirà paraules. S'engrescarà amb els èxits. “He escrit 'tele'!” i, la pobra, no n'ha encertat ni una. La corregim. S'indigna. Insisteix en la seva combinació de grafies. “No, mira: T-E-L-E”. S'aixeca. Amb el ditet assenyala les lletres que hi ha escrites a sota de la pantalla. Ben clar que hi posa: “S-H-A-R-P”. Tan grans i tan tontos, sembla mentida!

El Retrovisor.

Publicat a la contraportada de Segre (4-5-12)