Amb l'aigua al coll

Diuen que va ploure molt. Moltíssim. Jo no ho recordo. Als tretze anys estàs més preocupada per com t'ha quedat el serrell o per si ja s'ha pansit aquell gra horrible que et fa sentir monstruosa. Les preocupacions van a càrrec dels adults. Però encara que em passés per alt la pluja, aquella tardor en què havia començat a estudiar vuitè de primària era ben estranya. El meu germà se n'havia anat a estudiar a Barcelona i quan encara no m'havia acostumat al buit que intueixes permanent, encara que oficialment no ho sigui, ens vam quedar sense escola. Com si fos ahir. Joan Manuel de Serengue era el primer de la fila i, per tant, va ser el primer que va donar l'alerta: “ha caigut la teulada!” Tots vam pensar que exagerava fins que vam ser a la porta del que aleshores era la classe de setè i vam veure el cel blau entre canyissos que penjaven, bigues que havien caigut sobre les taules verdes, i pols, molta pols. Aleshores la imatge, tot i que em va impactar, no em va semblar esgarrifosa. No era prou conscient que la desgràcia havia planat sobre el poble. Ens van enviar cap a casa. I sense deures, perquè no ens van deixar ni recollir els estris. Massa sort que havíem tingut per tornar a temptar-la.

Van ser unes vacances inesperades, com les de la mort de Franco. Encara feia bo i vam aprofitar i molt aquells dies regalats fins que es va trobar una solució d'urgència: repartir la canalla entre diferents equipaments municipals adaptats a corre-cuita. Als de vuitè ens van col·locar en un pis, davant per davant del que abans era la consulta del metge. Nosaltres n'estàvem encantats. Era una raresa deliciosa. Però a tot t'acostumes, i el dilluns 8 de novembre tota la nostra atenció era al carrer. Se sentia tant d'enrenou! Tractors amunt i avall, gent que parlava fort... La nit de diumenge els grans se la van passar escoltant la ràdio. Encara que vaig dormir com un tronc, en el meu subconscient alguna alerta es va quedar activada. Prou per adonar-me que es repetien amb massa freqüència referències a una muntanya que podia haver caigut i a una presa que no havia aguantat. Va ser una falsa alarma. Així que aquell dilluns estrany ningú no tenia massa clar si s'havia de fer vida normal. Al poble hi havia una inusual animació. Ni el cotxe de línia de dos quarts de vuit ni l'autocar que portava els estudiants a l'institut de Fraga havien gosat a fer el viatge. La ràdio encara donava notícies apocalíptiques, però mai tant...

El senyor Vallés era optimista. “Exagerats, que sou uns exagerats!” I vam fer classe. De tant en tant, algú trucava a la porta i deixava caure que potser fóra prudent desallotjar-nos. Ni cas. El senyor Vallés era tot un personatge. Un gran mestre. Un home compromès amb el país, amb l'ensenyament i amb els alumnes. Però això sí, era maniós. Molt maniós. I aquell dilluns es va encaparrar amb què no passaria res. “Senyor Vallés, l'aigua arriba a la Carretera!” No sé qui va ser el primer a fixar-se'n, però sí, des del balcó de la nostra classe inusual (un menjador amb pissarra, de fet) es veia l'avinguda de Lleida -que aleshores tots en dèiem la Carretera- amb dos dits d'aigua i gent esverada que feia el que podia. Van tornar a trucar a la porta. Aquest cop, no era un veí preocupat per la canalla, sinó algú que portava l'ordre de Protecció Civil de desallotjar-nos. A nosaltres i a tots els veïns de la part baixa del poble. 

No vam tardar ni un minut a sortir. I no perquè tinguéssim por, sinó perquè volíem veure què passava. Tots els homes portaven botes d'aigua i semblaven molt atrafegats. Hi havia molta feina a fer. L'aigua havia entrat al poble i de manera lenta però constant, anava creixent. Ni se'ns va ocórrer d'anar cap a casa. Tota l'acció la teníem allà i no ens la pensàvem deixar perdre. Els medicaments de la farmàcia es van pujar al pis de dalt de l'establiment, perquè no es fessin malbé. També es van haver de treure tots els estris dels garatges. Tothom ajudava a tothom. En poca estona, l'aigua ja feia un pam. Al senyor Vallés, que es devia quedar recollint la classe i tancant-la amb clau, ja el van haver d'ajudar a sortir, perquè els baixos dels pisos ja estaven inundats. I, de cop, una grua que avança cap a l'aigua i plors de nerviosisme d'algú que s'ho mira. Una parella gran que  no havia volgut marxar de casa, va haver de sortir pel balcó a cavall d'aquella pala de grua.   Nosaltres érem a la Creu, no ens deixaven baixar més, però l'escena, encara que vista de lluny, era esfereïdora.  Vaig tenir por. Per primera vegada, vaig ser conscient que allò no seria una anècdota, sinó que s'aproximava més a una catàstrofe. I l'aigua seguia pujant. I aviat no es van veure les columnes dels pisos on féiem classe. I l'aigua seguia pujant, i va fer desaparèixer la plaça Nova. No sé si és veritat o llegenda urbana, però es va dir que si arribava a la Creu s'havia de desallotjar tot el poble. I ja gairebé hi era. Abans que no es fes fosc, vam anar al camp de futbol. Des d'allà, l'espectacle era dantesc: un immens oceà de color marró semblava envoltar el poble. El brogit de l'aigua era ferotge. No gosaves ni parlar. Veies la força de la corrent arrossegant arbres, animals morts i, fins i tot, bombones de butà. Els grans estaven cada cop més nerviosos. Tothom tenia l'imprescindible preparat per si calia evacuar el poble. Les persones eren el primer, però veure l'horta sota aquella aigua espessa feia augurar que vindrien anys molt dolents, que costaria molt de refer-se.

Vam tornar a la Creu. Una llanxa navegava per l'avinguda de Lleida. Era una escena irreal, dramàtica. A bord, uns guàrdies civils amb metralletes. Es va dir que l'aigua amenaçava a fer caure una casa en concret perquè s'arremolinava i  feia massa pressió, com si en aquell punt, el Segre busqués la manera per esbravar-se encara més. I es van disparar ràfegues de metralleta perquè el riu embogit trobés una sortida. La llanxa va creuar el carrer que no es veia. Els medicaments s'havien quedat a la zona inundada. Ningú no es podia imaginar que l'aigua pujaria tant. I pel balcó es van treure algunes medecines bàsiques per tenir-les a mà. Va ser un bateig de foc per a una metgessa recent llicenciada que acabava d'aterrar a la Granja per fer una substitució.   Va ser més efectiu que fer un màster. El poble estava incomunicat per carretera, sense llum ni telèfon. I amb un padrí greu i dos dones en avançat estat de gestació. No va perdre la calma i malgrat la seua joventut va saber transmetre confiança. Un helicòpter aterrava tot sovint al camp de futbol per portar aigua potable i, sobretot, per interessar-se pels tres veïns susceptibles de necessitar una evacuació urgent.  Tenint en compte que la mateixa riuada es va cobrar la vida d'una vintena de persones al Pirineu i es va emportar el poble de Pont de Bar, podem dir allò que les finques, rai. Però van venir uns anys molt dolents. El 8 de novembre de 1982 serà una data difícil d'oblidar per a tots els que la vam viure.

El padrí i els de la seua generació ens deien que allò no era res, que la de l'any 7 va ser pitjor. Els historiadors ho confirmen. Esperem, en tot cas, que la de fa trenta anys fos l'última.  

La lletra ena

Era un so esgarrifós. Cada tarda, entre les tres i les quatre, les temudes paves de l'aviació nacional creuaven el cel de Lleida. Després, un silenci tranquil·litzador. La mortífera càrrega queia, invariablement, sobre el camp d'aviació d'Alfés. La tardor de 1937 aquella sinistra visita era un fet tan quotidià que ni tan sols es corria als refugis quan sonaven les sirenes. La canalla sí que corria, però per no perdre's detall de l'espectacle. M'ho explicava fa molts anys Ernest Corbella. El futur advocat i alcalde tenia tretze anys aleshores i havia convertit el terrat de casa en un mirador privilegiat. Un dia de les ànimes, com avui, l'acompanyava un nebot de cinc anys. “Mira, oncle, avui solten peixets”. Eren bombes. Més de dotze mil quilos. En qüestió de minuts, la ciutat era un sembrat de cadàvers. No es veia res. L'aire s'havia convertit en pols. Però la intensa olor de pólvora i els crits ofegats de qui ho ha perdut tot feien intuir la magnitud de la tragèdia. Ernest Corbella va sortir de casa a buscar la família, però els soldats li van barrar el pas. No era un espectacle apte per a menors. Tossut, es va esmunyir fins a Blondel...I ja no recordava res més. Només tenia ulls per a les lletres del 'Banco de España'. A l'ena, com si d'un macabre trofeu es tractés, hi havia quedat empotrat el cap d'un motorista que en aquell fatídic moment circulava pel carrer. Aquella visió terrible traumatitzaria un altre nen que els tres dies següents al bombardeig no va ser capaç de dormir ni un minut. El futur mossèn Jesús Tarragona tenia dotze anys i l'havien enviat a fer un encàrrec al carrer Blondel. Era a davant del Banc d'Espanya quan el van cridar perquè s'havia deixat una coixinera. Encara no havia acabat de pujar l'escala quan es va sentir un soroll infernal i va semblar que es feia de nit, de tant fum i tanta pols. Esfereït, va començar a caminar i, a mesura que els seus ulls blavíssims s'acostumaven a aquella atmosfera dantesca, van aparèixer figures tacades de sang, que corrien i cridaven amb nens als braços que no es movien. Cossos destrossats, que s'anaven apilant. Eren els alumnes del Liceu Escolar, centre pedagògic modern i liberal, fundat el 1906 per Frederic Godàs. Ja han passat 75 anys, però és el dia dels difunts, i n'hi ha més de 200 per recordar. Impossible l'oblit.

El retrovisor. (Publicat a Segre 2-11-12)

Tardor, hivern, etc

Sóc tòpica, com les pomades. M'agrada la tardor. M'encanta. Evocadora i elegant, ens regala dies de pluja que conviden al recolliment i paisatges que sense sortir d'una gamma cromàtica col·leccionen colors. La temperatura és suau, però baixa prou a les nits perquè puguis tapar-te i experimentis una confortable sensació de benestar. Els gats s'enrosquen i engeguen el seu motor de felicitat. D'acord, d'acord, ja paro. Veig que es fan a la idea que m'agrada la tardor. Però (sempre hi ha un però) és més curta del que diuen els astrònoms. Potser per això té tant d'encant. Diumenge s'acaba. Així, de cop. Algú va decidir que per estalviar energia calia potinejar rellotges avant i enrere. I aquest cap de setmana guanyarem una hora. Això sí, paguem els seixanta minuts a preu d'or. Dilluns calculo que serà el dia més trist de l'any. Ens hauran pres la tarda. Les tardes, en plural. Encara no toca, però ja serà hivern. I es farà llarg, com sempre. Tot i que de vegades, la primavera pot esclatar en ple mes d'octubre. Recordo un diumenge de tardor de fa 35 anys. Jo en tenia vuit. Vaig anar a veure els padrins. L'escala, fosquíssima. El terra, d'un insòlit color roig que tenien les cases velles que no estaven enrajolades. No era l'hora del parte, però contra pronòstic, estaven mirant la tele. Li havien tret la funda verda amb què la vestien tan bon punt s'acabava l'informatiu. El padrí tenia un mocador blanc i gros desplegat a sobre dels pantalons, com si fos un tovalló. Plorava tant que, instintivament, vaig mirar la pantalla: una munió de gent i un senyor parlant-los des d'un balcó. Va ser una escena desconcertant. A partir d'aquell moment, el senyor que semblava que tingués la mota, aquelles pigues grosses que ensorraven el preu de les mançanes, es va fer omnipresent. Pensava que tenia un repertori curt, perquè sempre l'ensenyaven pronunciant una mateixa frase: “ja sóc aquí”. No entenia com aquella obvietat podia inundar de llàgrimes els ulls tan blaus del padrí. Ara sí. Ara penso que en aquell precís moment es va acabar la guerra, per a ell. Ja tenia 77 anys, però en certa manera havia vençut. Potser ara també tindrem una primavera inesperada en època de boires i en alguna casa un nét es preguntarà perquè plora el seu avi. Algun dia entendrà que havia presenciat un moment històric. 

I després de veure aquesta meravella de Llorenç Melgosa, encara m'agrada més la tardor.

El retrovisor. Publicat al diari Segre (26-10-12)

"Ha sigut una xiqueta"

Aquesta setmana he sabut que una amiga està embarassada. Sorpresa majúscula. Ja té un fill gran i amb els temps que corren... Rectifico. Potser són els temps que corren els que donen sentit a aquesta bona nova. “El món no s'acaba si hi ha nens per néixer”, escriu Eva Piquer. Abans del nostre 11-S de l'eufòria en va haver un de terrible. Molt lluny i, a la vegada, molt a prop. A Nova York. Va ser un dia de por i incertesa en què aquesta escriptora i periodista va decidir lluitar contra la fi del món engendrant un fill. La vida imposant-se contra pronòstic, com aquelles figueres que creixen als campanars. Una aposta de futur rebel i militant. Al cap i a la fi, els meus pares van arribar a aquest món enmig d'una guerra. La vida obrint-se pas. I, per petita que sigui l'esquerda, trobant el camí per avançar. Escric això i hi poso les cares dels estudiants de tercer de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la UdL que vaig veure dimarts. Vint anys. Edat de tindre la sang en ebullició, de mostrar-se insolent perquè s'enceta el camí pensant que s'està de tornada de tot. De voler-se menjar el món. De sentir-se immortal. Ells també s'ajustaven al patró. També hi havia espurnes d'il·lusió en la seua mirada. Però, a la vegada, una certa por, un desencant preventiu. No els culpo. La crisi s'ha instaurat a les nostres vides. L'economia és un tema d'ascensor tan socorregut com la meteorologia. Però les crisis es vencen. La del petroli em va enxampar al parvulari, però com si fos ahir que sentia dir a la mama que d'un dia per altre, mil pessetes no eren res. Que te les posaves al moneder i ja no hi eren. Aquell bitllet verd no havia canviat tant, potser el que passava és que l'havia perdut (pensava). Un diumenge era al camp de futbol. Vés a saber qui jugava. Jo recollia flors. Algú es va apropar al meu pare i no sé què li va dir, però vam marxar corrent. Li vaig donar les flors a la mama i ella es va posar a plorar baixant les escales, amb un canastrell que feia dies que voltava per casa. “Tot anirà bé”, deia. Misteris dels adults. Els padrins es van instal·lar a casa: havien canviat les regles del joc. Al vespre va sonar el timbre. L'única veïna que tenia telèfon pujava emocionada cridant “ha sigut una xiqueta!”. Les mil pessetes cada cop durarien menys, però la meua germana s'havia imposat a la crisi un dia com avui de 1975.

Costa de creure, però aquesta és l'única foto que tenim dels tres germans.

El retrovisor (Segre 19-10-12)

Dos espelmes negres

No s'estranyin si una matinada d'insomni em veuen a la televisió. Aquesta setmana he descobert que mirant a través del retrovisor sóc capaç de veure el futur. Sí, sí, pitonissa. Jo en sóc la primera sorpresa. Els freqüents viatges al tardofranquisme de la meua infantesa no eren records, sinó flashforwards! (pels que no estiguin tan malalts de sèries com jo: un salt endavant en el temps). Mira que no adonar-me'n! Avui, coincidint amb el Dia de la Raça, compartiré alguna de les visions que he tingut, no fos cas que els falsos records fossin, en realitat, premonicions i el futur ens enxampés sense una mantellina a l'armari, que ja els aviso que és el més in. La porten Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría i les protagonistes d'Amar en tiempos revueltos quan van a missa. Jo em pensava que ficció i realitat estaven separades per cinquanta anys llargs. Però no. També recordava haver rigut amb ganes amb El florido pensil i resulta que Andrés Sopeña no havia escrit un llibre ple d'ironia, sinó un manual per a l'espanyolització de la canalla que li anirà molt bé al ministre de cognom estranger (ai quines paradoxes té la vida!). Val a dir que jo que vaig ser molt ben espanyolitzada us vaticino que les classes d'història se us faran curtes amb el sistema Wert. A mi les proeses del Cid m'encantaven. En especial, l'inesperat capítol final, en què (compte, que colo un spoiler) un campeador ferit de mort té una idea de guionista de Hollywood desesperat i mana que es mantingui en secret l'inevitable desenllaç, s'embalsami el seu cadàver, es guarneixi amb l'armadura i es col·loqui a sobre del cavall. No s'explicava com s'havia fet tot això. Ho escric i em vénen al cap imatges pròpies dels Monty Python (coses del rigor mortis). Però no, no s'explicava. Es resumia amb una frase lapidària de suposada èpica: el Cid guanyava batalles després de mort. Avui s'escau més una altra de les lliçons d'espanyolitat que amb més silenci entomàvem: la conquesta d'Amèrica. T'ho sabies de memòria però la mandíbula tendia a deixar-se caure, rendida d'admiració amb aquella dona superba que regnava en un país providencialment situat al centre del món i no dubtava a portar les joies al Cash Converter de l'època per finançar el viatge de Colom. Bé, Colón. Com el de busqui, compari i si troba un país millor, voti'l.

El retrovisor. Segre (12-10-12)

Sang de tinta

Feia poc que havia sortit de la llibreria Punt de Llibre amb l'exemplar de Sang de tinta que tantes ganes tenia de llegir la meua filla quan vaig saber que havia mort Montse Comajuncosas a la seua estimada Holanda. Ens havíem creuat al carrer Major de Lleida el dia que havia comprat els bitllets. Estava il·lusionada, amb ganes de veure els néts. Tot era com sempre. Un somriure enorme, fantàstic, i aquell aspecte de noia rebel de setanta-set anys. Estava malalta, però quan has sobreviscut a la mort d'un fill, hi ha poques coses que et puguin espantar i potser per això transmetia tanta vitalitat. Ens portàvem molts anys, però coincidíem a l'hora de vestir-nos. Mai no em va incomodar, al contrari, era un afalag. Jo de gran volia ser com ella. Tenir el seu estil, haver llegit tant. Va ser bibliotecària de professió i lectora de vocació. Això la va salvar. La jubilació va estar a punt de deprimir-la, perquè no trobava el seu lloc. Vaig saber que tornava a ser ama de la seua vida un dia de 2004 en què vam passar-nos una hora de rellotge parlant d'una novel·la que a les dos ens havia fascinat: Les veus del Pamano. L'entusiasme no es pot fingir. També va coordinar durant molts anys el suplement de llibres d'aquest diari. I va estar al capdavant del mític cicle de Teatre Cavall Fort. I va formar part de l'AMPA de la vella Espiga quan més que una escola era un projecte pedagògic revolucionari... i tantes coses que ni sé. Hi ha gent que crea. I hi ha gent que viu, que fa una obra de la seua vida. La Montse Comajuncosas no era una autora, però la cultura no serà el mateix sense ella. Formava part d'una gauche divine a la que confesso admirar i respectar. I estimar, sobretot estimar. Una generació de dones valentes i decidides, molt diferents entre elles, però totes compromeses. Amb Lleida, amb l'art, amb la literatura, amb l'avantguarda, amb la política, quan cal... i el que és més difícil, amb elles mateixes: Pepa Domingo, Mary Coma, Roser Ferran, Àngels Santa... A totes us porto al cor, encara que soni cursi. Avantatges de tenir una columna setmanal per dir allò que vols, allò que sents. I avui em sentia molt a prop de Nimega. Fa vint anys que no hi he estat, però m'imagino que hi ha un cel de Vermeer, amb aquella lluminositat tan trista, esperant de rebre les cendres d'una dona a qui mai no oblidaré.

El retrovisor. (Segre, 5-10-12)

Tot esperant Salomó

Eren unes fotos diminutes, amb les vores treballades, com si s'intentés compensar la garreperia de paper amb un acabat primorós i delicat. Com si s'embolcallés el record. De fet, era un petit tresor. Fins a l'any que ve, segurament, no se'n farien cap altra. Abans les fotos eren cosa de professionals. Potser sí que quedaves més rígid i encarcarat, però passaves a la posteritat mudat i amb la clenxa ben recta. La festa major era una bona ocasió per fer lluir la canalla. Amb els músics i les paradetes de fira arribaven els fotògrafs, que improvisaven un estudi a la plaça amb uns decorats pintats amb més bona intenció que traça. Famílies senceres hi desfilarien. Entre les quals, la del meu pare. A totes surt seriós i amb el cap cot. Un dia em va explicar el perquè. “Eren temps de passar gana, i no acabàvem d'entendre perquè els murcians ens havíem de gastar uns diners que no teníem per fer-nos una foto si ningú més del poble ho feia. Em sentia diferent”. Amb els anys va entendre que enviar-se fotos era la manera de no perdre del tot el contacte amb els de casa. De posar cara als néts que ja no es coneixerien, de comprovar que malgrat la distància i la misèria, tots estaven bé. Els grans s'esforcen a somriure. Es nota que volen tranquil·litzar el destinatari. Però els xiquets, encara que també hagin nascut tan lluny d'aquell poble, ja hi formen part i no tenen ganes de fer el paperina, conscients que seran la riota dels amics. Són i se senten murcians. Però, a la vegada, ja són catalans. La primera generació es queda en una inhòspita terra de ningú que gestiona com pot, més que no pas com vol. Però la segona? I ara resulta que Guillermo Fernández Vara, que no és un senyor que passa pel carrer i li planten un micròfon, sinó l'expresident d'Extremadura, secretari general del PSOE en aquest territori, diu que si Catalunya assoleix la independència s'han de “tornar” els 150.000 extremenys que hi van emigrar, així com els seus fills i néts. Potser es pensa que les persones són bestiar. Potser no sap que aquests 150.000 extremenys s'han barrejat amb gent d'altres procedències. Que uns tindran ganes de retrobar-se amb els orígens i d'altres es voldran quedar a casa seua. No perdem el nord. Ni el sud. O jo i tants com jo haurem d'esperar que Salomó ens parteixi per la meitat. Ridícul. Trist i ridícul.

El Retrovisor. Publicat al diari Segre (28-9-12)