El vidu

Si Rafael Alberti et deia vine, ho deixaves tot: no parlava, convencia. Va marxar a l'exili amb el puny alçat i va tornar amb la mà estesa

Anava a escriure que mai no m'havia alegrat tant de rebre un telegrama com el que em va arribar un dia d'estiu de 1989. Però el cert és que no n'he rebut cap altre. M'havien concedit una beca per assistir a un curs de la Universidad Complutense de Madrid. Poesía latinoamericana (con un homenaje a María Teresa León). Jo -confesso- que no sabia qui era María Teresa León, m'hi vaig inscriure perquè els directors eren Rafael Alberti i Mario Benedetti. Un luxe. M'havia passat un estiu de pena treballant a la fruita, així que aquell parèntesi a l'Escorial del 28 al 31 d'agost em semblaven unes vacances increïbles. Suposo que em vaig equivocar d'hora perquè no és propi de mi arribar amb prou temps per seure a primera fila en un acte que va atapeir la sala i va deixar desenes de persones al passadís. Bé, en realitat, el que passava era que portava el vestit blau turquesa de la sort. Em sentia poderosa, invencible. Benedetti és un record borrós. Al costat d'Alberti, tothom empetitia. No feia massa que el poeta del 27 havia patit un accident de trànsit molt anys vuitanta (el cotxe que conduïa Benjamin Prado va ser envestit en ple centre de Madrid per un Seat 131 al qual buscava la policia). Encara caminava amb molta dificultat. Tenia vuitanta sis anys llargs. I els aparentava. Se'l veia cansat. La calor no ajudava massa. Ni la gentada que l'amoïnava. Per sort, no existien els mòbils i no el van torturar amb les cinc mil selfies que ara li reclamarien. Jo no m'hi vaig apropar. Vull pensar que per respecte i timidesa, però si sóc sincera, estava paralitzada per l'emoció. Alberti no parlava: convencia. La veu conservava intacta aquella força viril que encara traspuen les fotos de la seua joventut. Estava emocionat. Es presentava per primer cop com a vidu. María Teresa León, la companya de la seua vida, havia mort el desembre de 1988. Era molt recent. Però el dol feia anys que l'havia passat, des que l'Alzheimer li havia pres aquella dona injustament oblidada.

“Era tan guapa que quan anàvem pel carrer els homes es giraven”. I n'era. Va participar activament en la salvaguarda de les obres del Prado a la Guerra Civil, va portar teatre clàssic a primera línia de front. Va ser una poeta eclipsada pel seu amor per Alberti. Ell l'evocava sense papers, deixant-nos la pell de gallina. “Ningú no parlarà dels morts d'aquesta guerra, però si aquests quadres es perden serà un desastre per a la humanitat”, va dir María Teresa León als milicians que havien de transportar el Carles V de Tiziano i Las Meninas de Velázquez. El seu apassionament s'encomanava. Aquells nois espantats amb uniforme es van sentir herois i van començar a actuar amb la solemnitat que requeria la missió, apagant instintivament la cigarreta. Tots dos a la vegada, sense posar-se d'acord. Algú va portar una gravació. Per la reacció d'Alberti, no formava part del guió. Una veu antiga arengava les masses amb una brillant oratòria. Una dona guapíssima adreçant-se a uns soldats que l'escoltaven en un silenci commovedor, respectuós. La intervenció d'Alberti va durar prop de dues hores. Pura emoció. No sé qui més va parlar, perquè era absurd afegir-hi res. Jo ja no escoltava. Algú em va preguntar com em deia i em va fer un gest demanant-me la ploma amb què prenia apunts. Era Rafael Alberti, que també havia decidit donar per acabat l'acte. En una postal il·lustrada amb una obra seua em va fer un dibuix preciós i me'l va dedicar. No vaig poder assaborir el moment. L'absurda ploma de plàstic rosa -no he tornat a escriure amb ploma- va tacar sense compassió a aquella glòria nacional vestida amb colors massa clars per a l'ocasió. Em volia fondre. Mocadors de paper, disculpes. En alguna de les nou mudances que he fet des del 1989 vaig perdre aquesta postal. Em sap greu, però no sóc fetitxista. Em doldria més haver oblidat aquesta tarda en què el vestit blau turquesa em va tornar a portar sort. I encara hi hauria una nit. Una nit de recital poètic. Alberti i Paco Rabal. Apoteòsic. Dos anys després, un juliol que voltava per Còrdova, vaig saber que Alberti clausurava un festival de guitarra amb una lectura de poemes. Vuitanta-vuit anys camí dels vuitanta-nou. Però semblava més jove que a l'Escorial. Caminava sense tanta dificultat i podia estar d'empeus a l'escenari. Jo era en una llotja tan alta -coses de comprar l'entrada més barata- que podia veure'l en un pla zenital. Només el cos de lletra, de dimensions gegantines, et recordava que aquell home s'apropava als noranta. Omplia l'escenari. Encara.

Rafael Alberti vist per Matías Tolsà, 'matias'.

Només el vaig tornar a veure en foto. Una portada que em va fer mal. El padrí de la blanca cabellera al costat d'Aznar, aleshores president del Govern. “Vaig marxar amb el puny alçat i torno amb la mà estesa”, va dir en retornar de l'exili. Però aquella foto era un cop baix a la seua dignitat. Ja era massa gran per imposar-se als pocs escrúpols d'aquells que l'envoltaven. Hi pensava un dia de 1999 a València. A l'IVAM. La setmana havia estat plujosa, però aquell dijous d'octubre hi lluïa un sol esplèndid. S'acabava d'inaugurar l'exposició Tierra sin pan: Buñuel i els nous camins de les avantguardes, comissariada per Mercè Ibarz. La volia veure, encara que no tingués ganes de deprimir-me amb les terribles Hurdes del 1933. Hi havia moltes fotos de la Generació del 27, però jo només tenia ulls per a Rafael Alberti i Maria Teresa León. Tan joves, tan guapos, tan feliços que senties una esgarrifança. Aquell home tenia una presència pertorbadora. Desprenia virilitat. Em semblava impossible que fos el mateix padrí que havia tacat de tinta deu anys enrere. Vaig tornar a l'hotel una mica trista. Nostàlgica, potser. A la tele donaven una notícia d'última hora: havia mort Rafael Alberti. L'estranya sensació d'haver atrapat el seu darrer sospir.

Publicat a  Catorze.cat

La cupletista de la Fuliola

Ramoneta de cal Bisbe de la Fuliola va posar les quatre coses que tenia en una maleta i se'n va anar a Barcelona a servir, com havien fet les seues germanes abans que ella. La vida li  tenia escrit un guió trist i previsible, com a totes les dones de la seua generació que no van tenir la sort de néixer riques. Ni tan sols sabia de lletra. D'ella només s'esperava que treballés sense gosar queixar-se i, arribada l'hora, es casés amb un bon noi. Era del 1902, però el segle XX encara quedava molt lluny. Ramoneta es va rebel·lar contra el seu destí. Era guapa i eixerida, prou perquè es fixés en ella el compositor i pianista de Manlleu Joan Viladomat. Va rebre classes de cant i amb només dinou anys va debutar com a cupletista. El 1922 va publicar el seu primer disc, que incloïa els èxits La muller d'en Manelic i La filla del pescador. Amb el nom artístic de Ramoncita Rovira, aquella pobra xiqueta de poble va fer una carrera meteòrica i l'1 de febrer de 1924 actuava per primer cop al teatre Maravillas de Madrid. Als diaris de l'època es parlava de la lleidatana com d'una "artista de voz y gracia sin límites". Era l'ama del Paral·lel. El 1922 Viladomat va composar un tango al qual posaria lletra Félix Garzo que, no cal dir-ho, va ser per a ella. Ramoncita Rovira, "célebre estrella de la canción, la de la voz de oro", va tenir l'honor de ser la primera a enregistrar en un disc l'ara mític Fumando espero. Una versió molt més explícita que la que popularitzaria Sara Montiel molt temps després. No eren lletres aptes per a menors. Al repertori de Ramoncita, per exemple, no hi faltava un políticament incorrecte Tango de la cocaína. Un vidu de Cervera la va retirar el 1930. La cupletista tornava al punt de partida i s'oblidava dels escenaris per fer-se càrrec del marit i els dos fills que l'home aportava al matrimoni. A partir d'aquí, la carrossa es va anar transformant en carabassa. El vidu va abandonar la família i ella es va haver de fer càrrec dels nens. Anys després, quan els fills que va criar com a propis van ser grans, va conèixer un escriptor divorciat, amb qui va conviure fins que se'l va emportar una tuberculosi. Altre cop sola, Ramoneta va morir al seu pis del carrer Antoni Maria Claret de Barcelona. Sense fer soroll, amb la mateixa discreció amb què havia arribat quaranta anys abans a la capital.

El retrovisor (Segre 5-9-14)

Una prova d'amor

Han detingut un noi que després de beure alguna cosa que no era llimonada es dedicava a espantar els visitants del cementiri de Portsmouth. L'aspirant a zombi es limitava a aparèixer per sorpresa de darrere d'una tomba proferint un udol etílic mentre movia els braços amb aquella poca coordinació que tenen els acabats de retornar del més enllà a les pel·lícules de sèrie B. Molts van descobrir els límits de la seua capacitat pulmonar proferint un crit terrorífic. Una típica notícia d'agost que m'ha fet evocar la història d'una estranya parella. Ella era alta i forta. Tot un caràcter. Els seus dits delicats feien autèntiques filigranes de punta, com corresponia a una senyoreta. Però conten aquells que la van conèixer de jove que també era bona amb el puny tancat. Ell era menut i callat. Un home tranquil que treballava en una mina a unes quantes hores de camí del poble. Els dilluns tocava comiat. La feina era massa lluny per anar i tornar cada dia en un món sense cotxes. Ella es consumia. No ho hagués confessat ni sota tortura, però per res del món volia perdre aquell home dels ulls blaus i el somriure trist. S'havia creat un personatge de dona temible que detestava les cursileries que se suposaven pròpies del seu gènere, però era una sentimental. Un divendres no va poder més. Necessitava saber si ell l'estimava amb la mateixa desesperació. I ho va fer. No es va descuidar de cap detall. La mortalla negra, el rosari a les mans entrellaçades, un ciri encès a cada racó de l'habitació i unes flors als peus del llit. Quan ell va arribar, regnava un silenci espès. Era el moment de penedir-se'n o de portar el joc al límit, fins a les últimes conseqüències. I no era dona de mitges tintes. Va tirar-ho endavant. No se li va moure ni un múscul de la cara. Era morta, a tots els efectes. Després d'uns segons de perplexitat ell va arrencar a plorar com un nen petit, desconsolat. Si hagués tingut el cap clar s'hagués adonat que a aquella escena li faltaven els inevitables extres. Que la casa d'un difunt sempre és la més animada. Però no podia pensar. El va sentir córrer escales avall demanant ajut. “Puja, que només volia saber si m'estimaves”, va dir la morta per sorpresa. No sé què va passar després. Jo els vaig conèixer al cap de cinquanta anys i seguien formant una estranya parella.

El retrovisor (Segre, 29-08-14)

Pluja àcida

Hi ha records que es poden flairar. De petita, l'olor dolça dels garrofers de Gandesa em feia marejar. Però era pitjor de tornada, quan la fortor del vi impregnava cada revolt. Només remuntàvem el riu per anar a Lleida. El trajecte de les grans ocasions, de les sabates que fan mal i la clenxa convertida en un canal de Royale Ambrée. La nostra vida senzilla seguia el curs mil·lenari de les aigües. A banda i banda de riba, gent que parlava com nosaltres. Serres blaves delimitant un mateix horitzó que saltava de província en província. Feia molt que no creuava l'Ebre quan es va fer una carretera que et plantava a la platja de manera ràpida i directa. Tornàvem a mirar cap al sud. Semblava un lloc tan deixat de la mà de déu com ho estàvem nosaltres. Però no. Aquí hi brillaven raigs C a la Porta de Tannhäuser. Coses que no us creuríeu. Vam passar el pont a càmera lenta. Érem a Flix, però teníem la sensació que en qualsevol moment veuríem com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. Marinetti hagués acampat al marge dret, hipnotitzat per aquell fum que emergia d'un misteriós entramat de tubs. El radiocassette del cotxe posava a prova les cordes vocals de Manolo García. Millor, així el silenci no es feia tan espès. Tot just començàvem a verbalitzar l'impacte d'aquell polígon industrial quan l'aigua verda ens va mostrar una imatge de bellesa torbadora: el reflex de la inequívoca xemeneia  d'una central nuclear. Poc després, emergia una aberrant catedral futurista, amb cúpula i tot. Benvinguts a Ascó. Ni la ira de déu sembla tan implacable. I encara no havíem arribat al mar. Ens faltava Vandellòs per a la col·lecció de despropòsits. I perquè no anàvem a Tarragona, que si no, ho haguéssim rematat amb l'espectacle de la petroquímica. Ens va sortir de l'ànima: “pobra gent!”. Quina ment malalta va decidir obviar aquells increïbles boscos de pins que s'enfilen serra amunt? Aquell riu imponent que s'amera de paisatge? A l'Eix de l'Ebre no se'l coneix amb el seu nom. L'Eix (sense cognom) es reserva al Transversal, la carretera que molts anys després ens aproparia a Girona. També recordo el primer cop que hi vaig circular. T'adonaves que hi havia dos catalunyes. I que nosaltres no estàvem entre els elegits. Per a una versió esbojarradament brillant d'aquest article vagin a mestredelgaisaber.tumblr.com.  En concret, al post 'Els del sud us matarem a tots'.

El retrovisor (Segre, 22-8-14)

Don Pepe

Un reportatge sobre el Pla de la Llitera em va fer endinsar al Segrià més desconegut. Pobles amb personalitat pròpia i història singular: Raimat, Sucs, Pla de la Font, Gimenells, Almacelles... Tota una descoberta. Però el nombre de caràcters és limitat i sempre has d'acabar esmolant les tisores. Un dels capítols aparcats tenia nom propi: José Irigoyen. Don Pepe donava per a unes quantes biografies. Era navarrès, però el 1955 es va establir a Suquets, on va aixecar un poble en terrenys de l'Instituto Nacional de Colonización per allotjar els treballadors de la seua flamant indústria agrícola dedicada, sobretot, a l'elaboració de conserves.  En els bons temps de la colònia, a Suquets hi havia escola, cantina, colmado, església, forn, dispensari mèdic... I un aeròdrom!  En teoria, era per transportar els productes de la fàbrica, però el cert és que Don Pepe era un apassionat de l'aviació, fins al punt d'encarregar a Miquel Farré, un artista que havia pintat al fresc l'església de Raimat i la catedral de Solsona, que li fes un mural a la capella privada dels Irigoyen amb una insòlita aeronau solcant el cel al costat de l'arcàngel Gabriel. La foto que vaig trobar a internet era prou eloqüent, però em semblava tan increïble que vaig pensar que li ho preguntaria a Jordi Gabernet. Mai no l'havia vist tan entusiasmat, i mira que s'emocionava molt quan tenia un bon titular, com quan preparava l'exposició 'De Gardeny a Alguaire: 100 anys de vols a Lleida'. Quan tens una persona tan a l'abast, mai no hi ha pressa. Sempre hi pots parlar. A la llarga llista de temes guardats per a un indeterminat més endavant, l'avió angelical del requetè navarrès esperava torn pacientment sense que mai no trobés el moment de parlar-ne. Quan tens una persona tan a l'abast el temps és etern. O això ens agrada creure. Aquest estiu ha fet setanta anys que es va estavellar l'avió d'Antoine de Saint-Exupéry. No feia massa que havia estat a Lleida escrivint cròniques de la Guerra Civil per al diari L'Intransigeant. En vaig fer un article fa molts anys. Quina ràbia que li va fer al Jordi no saber-ho quan escrivia els textos per al catàleg. Avui fa una setmana que va perdre la vida a la carretera. Només tenia 44 anys, com l'autor del Petit Príncep. Ja no li podré preguntar si és cert que Don Pepe es va fer pintar un avió a la capella de Suquets, tant com hagués disfrutat explicant-m'ho.

Potser sí que el temps és etern, però nosaltres no.

El Retrovisor (Segre, 15-08-14)

Rojigualdas al Camp Nou

Em veig a mi mateixa passant per davant del televisor. Està encès, però no li presto cap atenció. Sento, accidentalment, que estan fent un reportatge. Aquella veu professional, de dicció perfecta. Segurament, és Informe Semanal. Encara el fan, però en versió light i a hores intempestives. He anat a buscar alguna cosa a l'habitació que no recordo. Per l'època, apostin per una cinta verge de cassette o un producte enganxós per crear una complexa estructura capil·lar i encertaran. Remeno algun calaix i el locutor (ai! quan encara hi havia locutors que sabien llegir i pronunciar correctament cada paraula) explica que a la Xina es viu una autèntica bogeria perquè aquell dilluns serà vuit del vuit del vuitanta-vuit i, pel que sembla, el número vuit és el de la bona sort al país asiàtic. Sempre m'han fet gràcia les supersticions. Em resulta commovedor que algú cregui que un un color pot causar una catàstrofe. Que es facin rituals còmics, com ara llençar sal per sobre de l'espatlla esquerra per compensar algun descuit. Però els xinesos no estaven disposats a jugar-se-la. No sé quants milers de parelles van dir que es casaven aquell dia de tan bon auguri. Més impressió em va fer saber que s'esperava una allau de naixements, perquè moltes dones es provocarien el part, convençudes que si la criatura arribava al món aquell dia concret no li succeiria mai res de dolent. Però aquell dilluns, ja s'ho poden imaginar,  va ser un dia com qualsevol altre. A les notícies van dir que Sarah Ferguson, la simpàtica pèl-roja que s'havia casat amb el príncep Andreu -el guapo dels Windsor-, havia estat mare d'una nena. Potser sí que nàixer envoltada de vuits et fa ser especial. D'altra manera no s'explica el barret que la princesa Beatriu va lluir amb desimboltura el dia del casament del seu cosí Guillem amb Kate Middleton. Ni tan sols vaig veure el reportatge del 88, però el vuit del vuit del vuit, quan Beijing enlluernava el món amb la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, em va retornar la escena amb aquella nitidesa que t'espanta una mica i tot. Per fi els xinesos tindrien una bona raó per commemorar aquesta data, perquè si la Viquipèdia no enganya, l'única cosa digna de menció que havia passat a la Xina un vuit d'agost va ser un terratrèmol, cosa que em fa sospitar que els descreguts anem ben encaminats. I, de sobte, Google m'il·lumina a través de Dolça Catalunya, un lloc web creat “per una colla de catalans normals” -diuen-. Un dia com avui de 1992 va passar una cosa extraordinària: “Pep Guardiola llenó el Camp Nou de banderas españolas”.  I, compte, contra els polacos. Or olímpic de futbol per a la selecció espanyola. Aquell sí que va ser un gran dia per a la gent normal de Dolça Catalunya.

 

El retrovisor (Segre 8-8-14)

L'home normal

Em va costar dir-ho. Però sabia que aquella confessió desarmaria l'home de la barba. Quan només tens dinou anys i l'única experiència d'haver entrevistat professors del teu institut per a la revista del centre, enfrontar-te a l'escriptor revelació del 1988 imposa. Imposa molt. Però ell m'ho va posar fàcil. Uns segons de perplexitat, indagacions rutinàries i una pregunta retòrica, perquè li acabava de confirmar: “ets parenta de la Carlota de Torres?” Interrogant seguit d'exclamació. Potser a l'inrevés. No se'n sabia avenir. Sí, Camí de sirga, no es cansava de repetir-ho, era una novel·la. Ficció. Qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència, que dirien als crèdits d'un telefilm. Però els que havíem nascut envoltats per les mateixes serres blaves que delimitaven el seu univers literari sabíem que aquestes afirmacions requerien molts asteriscos. Uns quants personatges de Camí de sirga eren de carn i ossos. Una rialla còmplice va il·luminar-li la cara i va començar a dibuixar-me una dedicatòria amb un bolígraf prestat mentre seguíem parlant, sense pressa. De reüll, veia com el paisatge que ens era comú cobrava vida amb uns pocs traços esquemàtics. Jesús Moncada era tan senzill com l'horitzó de tinta que m'acabava de regalar. Portava unes ulleres passades de moda i vestia amb la severa monotonia de blaus marins i grisos dels homes de poble criats a la postguerra. Cap concessió a la frivolitat. No semblava un escriptor (no m'ho semblava a mi, que en coneixia ben pocs, aleshores).

Tenia fama d'esquerp. Defugia els actes socials com si fos al·lèrgic als canapès. Però no era un misantrop. De fet, era extraordinàriament afable amb aquells que no pertorbaven la seua estricta rutina. Amb els veïns que saludava quan treia a passejar el gos pels volts de la plaça del Diamant, amb els llibreters de vell del Mercat Sant Antoni, amb els dependents de Discos Balada del carrer Pelai. Tenia fama d'esquerp i no n'era. Simplement, no se sentia còmode en els cercles literaris. Era una rara avis. Un autor que en plena efervescència de l'aleshores anomenada narrativa urbana de Quim Monzó i Sergi Pàmies es treu de la màniga una novel·la tan insòlita que descol·loca. Necessitàvem una etiqueta i li vam penjar la de rural. “No sóc un poeta de campanar”, es defensava. Era l'autor més deliberadament localista del moment però, alhora, el més universal. El seu traductor al suec, Kjell A. Johansson, ho va tenir clar: “Jesús Moncada és un ferm candidat a guanyar el premi Nobel”. Si arran de l'èxit de Camí de sirga va canviar-se el número de telèfon per recobrar la pau, no vull ni pensar en el trasbals que li hagués suposat aquest guardó.

Li feien més il·lusió les traduccions que els premis. Però si d'alguna cosa se sentia vertitablement orgullós, era d'haver aconseguit donar visibilitat a la Franja de Ponent. Havia de pagar el peatge de ser considerat un autor exòtic, però li sobrava paciència per fer pedagogia. Per explicar que hi ha llocs on les fronteres s'esvaeixen per més fort que ratllis sobre el mapa. De la mateixa manera que l'aigua del pantà del Riba-roja no va poder ofegar els seus records, encara que s'engolís el seu poble. A mi, això, no m'ho va explicar. No calia. Vam parlar més de Macondo que de Mequinensa. L'odiosa comparació que tant el treia de polleguera. Aquell dia fred de novembre, quan sortia de l'Ateneu Popular de Ponent, em va venir al cap l'escena final de Casablanca. Aquell era, sens dubte, el principi d'una bella amistat. Potser era que Jesús Moncada era fidel a la gavardina. O potser era la boira. Ens vam anar retrobant, amb els anys. No ens vèiem massa, però ens apreciàvem de veritat. Prou perquè em truqués per acomiadar-se poc abans de morir. Tenir sentit de l'humor (i més si és negre) et permet la cortesia. Incommensurable. Em va deixar la calavera atònita.

(Publicat a Catorze.cat)

Jesús Moncada vist per Matías Tolsà.