L'últim sopar

El sol es cola a la capella de Sant Gaietà d’Aitona amb tanta subtilesa que sembla que siguin els préssecs els que il·luminen aquest espai tan singular. Tot és a punt per presentar la nova col·lecció Gastrofruiturisme, uns llibrets que reivindiquen la cuina de la fruita i la lliguen a la personalitat del territori. Hi ha nervis. Les receptes que s’han preparat són humils, senzilles. Tret del sofisticat còctel Etoscagin, són plats que s’elaboren a cada casa del poble des de fa generacions. Potser no estan a l’alçada del padrí de l’acte, Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia. Aviat surt tothom de dubtes: “Sabeu quin va ser l’últim plat que va servir a l’últim sopar del Bulli Ferran Adrià? Un préssec. Una reinterpretació del préssec Melba d’Auguste Escoffier, el pare de la cuina moderna. Un plat molt semblant al vostre préssec amb vi”. Ningú no se’n sap avenir. “I sabeu per què fins a Escoffier la cuina no tenia cap prestigi?” Al públic, majoritàriament femení, algú fa que sí amb el cap intuint la resposta. “Perquè cuinàveu les dones”. Demolidor. Massanés va lamentar que la història l’hagin escrit els que es dedicaven a fer la guerra i no les que garantien la supervivència de l’espècie criant i fent conserves per quan no hi havia aliments frescos. Aplaudiments espontanis mentre els records et porten a tardes llunyanes. Torno a quedar-me hipnotitzada amb el moviment frenètic de navalla amb què les padrines, sense perdre el fil de la conversa, convertien la pela d’un préssec en una serpentina vellutada flexible com una molla. Elles ni es fixaven en la perfecció dels residus que generaven i deixaven caure el tirabuixó vegetal al munt de la brossa, amb els pinyols. I seguien pelant i pelant perquè “vindrà el fred, i no hi haurà fruita”, deien amb la certesa que et dóna l’experiència d’una vida. I anaven encabint préssecs esquarterats dins d’un exèrcit de pots de vidre. Unes cullerades de sucre, aigua i una mà experta que sabés tancar hermèticament aquell bocí d’agost que faria sortir el sol quan la boira esborrés el paisatge. Ara sempre hi ha de tot, coses de la globalització. I ens sentim perduts en la buidor d’un calendari sense fulls perquè “els ritus són en el temps el que la casa en l’espai”, en paraules de Saint-Exupéry.

El retrovisor (Segre, 7-9-16)

Creure's déu

La sinècdoque és una figura retòrica que consisteix a agafar la part pel tot. Jo sempre l’associo a José Agustín Goytisolo. No penso en cap poema concret del lobito bueno, sinó en el desconcert que em va produir sentir un mite cridant "chocho" amb desimbolta alegria enmig del carrer. I no és que ho digués una vegada. Ni tres. Va ser un dia llunyà, gairebé abstracte. Goytisolo havia ofert un memorable recital poètic a Magisteri, la Normal, com li’n deien enigmàticament els més grans. Amb l’edifici en ple procés d’enderroc després de vint-i-cinc anys d’abandó, l’escena adquireix un to irreal. Les sinècdoques donen molt joc. Prenguin nota d’aquesta: “Digitus Dei hic est”. El dit de déu és aquí (per als de l’ESO). A la Catedral de Lleida els murmuris anaven in crescendo. El bisbe Don Aurelio del Pino era el que eufemísticament s’anomenava un home afecte al règim, però hi va haver acord en què se li’n va anar una mica la mà a l’hora de fer-li la rosca al Generalísimo. 28 de setembre de 1955. Francisco Franco, sota pal·li, va inaugurar la restauració de la catedral feta per Regiones Devastadas després del salvatge incendi de l’estiu del 36. El dit de déu no consta que posés cap objecció. Al cap i a la fi, ell complia un mandat providencial i diví. O això deia. No sé si el poder corromp tothom, però trastoca. I molt. Seixanta-un anys exactes després que el bisbe Del Pino divinitzés el Caudillo, Felipe González assegurava que contra el que molts es pensen ell encara no es creu déu. L’encara m’arribava a l’ànima. I en aquests darrers dies d’humanitat que ens regala decidia carregar-se el PSOE. Txiki Benegas ja no hi és per assaborir el moment. A ell li va costar la carrera política referir-se a González com a “Déu” en unes converses telefòniques airejades per la cadena Ser. Eren temps de rivalitat entre els Tigres i els Leones de Torrebruno, però també entre felipistes i guerristes. Em pregunto què en queda, de tot allò. El dit de déu esclafant sense pietat la il·lusió de tants milions de persones que el 1982 van votar canvi. Posar Felipe González al Google és demolidor. El buscador dóna per fet que després del seu nom acotaràs la cerca afegint-hi yate o cal viva. Si a la transició li quedava un alè de vida, l’ha expirat.

El retrovisor (Segre, 29-9-16)

Guanyar la guerra

Ha estat la polèmica de la setmana: “Alguns pretenen guanyar la Guerra Civil quaranta anys o no sé quants anys després que s’acabés”. Paraula de Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior. Té més frases cèlebres, com “això la fiscalia t’ho afina”, però ara no vénen al cas. Guanyar la guerra. Feia molts anys que no sentia aquesta expressió. L’associo a converses en veu baixa sobre persones a les quals interpel·làvem amb un don o doña al davant. “Aquest va arribar amb una estrella d’alferes”, es retreia d’amagat. Són records remots. Era massa petita per saber què era un alferes, però prou gran per entendre que qui en parlava amb amargor l’havia perdut, aquella guerra. Toca dir que tothom hi perd, en un conflicte bèl·lic. Però em ve al cap la Teresina Llubes, d’Alcoletge, i penso que aquesta padrina de 87 anys es mereix un respecte. La seua infància no té pati ni llimoner. “No sabia ben bé què passava”. El so de les sirenes anticipava la por a la bomba, com el llamp precedia el tro. “El poble es va quedar a primera línia de front i ens van evacuar a tots”. Quan van poder tornar van saber què volia dir perdre una guerra. “Vam marxar sense res, però quan vam tornar encara érem més pobres”. Temps de misèria i polls. “Cap casa tenia porta i a dins no hi quedava res”. Amb el pare tancat en un camp de concentració, aquesta nena havia d’anar a espigar amb sa mare. Espigar. Un verb terrible en l’accepció que ella li dóna. “Ens aixecàvem a punta de dia per repassar les quatre espigues que quedaven als bancals de blat que ja s’havien collit per fer una mica de farina i poder pastar pa. Havia de durar molt. Tant era si s’assecava. Fins i tot florit, ens el menjàvem”. La seua mare es va inventar una dita i tot perquè no agafés manies: “El florit fa tornar bonic”, li deia. La tristor feta rodolí. També va haver de resignar-se a fer la primera comunió amb una faldilla blau marí i una brusa groga perquè “quan no hi ha quartos per comprar menjar, per més petita que siguis saps que un vestit blanc és un luxe que no et podràs permetre”. No guarda rancúnia. Les ferides fa molt de temps que van cicatritzar. Però han quedat marques. “Aquestes coses tan terribles els joves les han de saber”, sobretot si són ministres.

El retrovisor (Segre, 23-09-16)

La vida sense la mort

Sabina se’n fot amb molta gràcia i encara més mala llet, però té raó. “...Sabe de una cosas que ni una sabe que sabía”. Ens agrada que els llibres –i les cançons, i les pel·lícules– parlin de nosaltres. I ens sentim com la maruja d’aquest rap quan llegeix Antonio Gala: feliços de reconèixer-nos. No crec que sigui vanitat. El que ens agrada no és tant que ens descriguin com sentir-nos descoberts. Llegir una frase que converteix l’autor en el nostre còmplice, la nostra ànima bessona. Siamesa. Luis Cernuda va obrar el miracle ara fa uns dies. Em fixava en les pesades bosses amb llibres i material escolar que carretejaven molts vianants i sentia una barreja d’enveja i nostàlgia. El cel oferia l’habitual espectacle crepuscular de les tardes de setembre. Em recordava a mi mateixa folrant llibres i maleint les bombolles de l’Aironfix sota una mateixa llum daurada. No ho verbalitzava perquè no tocava fer-ho, però em moria de ganes de començar el curs. L’estiu era tan llarg! I dubto, des del present, si era cosa de les més que generoses vacances escolars o de la percepció del temps que es té a una certa edat. Els anys passen més de pressa quan ens fem grans? La pregunta és retòrica. “Quants segles caben en les hores d’un nen?”, es pregunta Cernuda. “Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza”, comença aquest poema en prosa. I ja no ens deixa anar. “Como si alguna colérica visión con espada centelleante nos arrojara del paraíso primero, donde todo hombre ha vivido una vez libre del aguijón de la muerte”. Perquè hi ha una època en què el temps no existeix. Som eterns. La vida sencera cabia en un pati, aleshores. En una tarda de piscina. Potser el que enyoro no és el curs que comença, sinó les moltes reencarnacions que tenia temps de viure durant l’estiu que el precedia. “He visto cómo las horas quedaban inmóviles, suspensas en el aire, tal la nube que oculta un dios, puras y aéreas, sin pasar”, escriu Cernuda. I em veig fent coses absurdes perquè el tedi d’una migdiada sense son sigui més suportable. Segurament hi ha una explicació científica perfectament argumentada sobre el perquè d’aquest canvi en la percepció del pas del temps, però no m’oferirà tant consol com un poema titulat, precisament, El tiempo.

El retrovisor (Segre, 16-9-16)

Els perills de ser dona

El títol de l’article és de Maria Pons. El llibre Els perills de ser dona (Pagès Editors) va ser tot un fenomen a principis dels anys noranta. Estava basat en fets reals. En aquella època es parlava molt de Lleida als mitjans de comunicació d’àmbit nacional, però no perquè cap ajuntament amenacés amb demandar un historiador de l’art per documentar l’autoria de l’incendi a Sixena el 1936, com passa ara. També era per un tema delirant, de tota manera. El Tribunal Suprem ratificava el maig de 1990 una sentència que condemnava un empresari lleidatà a pagar una multa de 40.000 pessetes (poc més de 240 euros) per un delicte d’abusos deshonestos. El jutge va considerar provat que aquest senyor va magrejar una empleada de només 17 anys, a la qual va oferir renovar el contracte a canvi de sexe. Però ­–i aquest però hauria d’anar en negreta i amb totes les lletres en majúscula­– el mateix jutge entenia que l’home no hi va poder fer gran cosa, atès que la víctima “pudo provocar, si acaso inocentemente, al empresario por su vestimenta”. Repesco de la premsa de l’època una citació del que es va conèixer com la sentència de la minifaldilla. Per si es pensen que la frase està treta de context, el jutge afegia que es va tractar d’una “reacció biològica o psicològica”. El diari més progre del moment va dedicar moltes pàgines al tema, com sembla lògic. Però, definitivament, eren altres temps. A banda de posar el nom i dos cognoms de la víctima –recordem que menor d’edat­–, es diu que no s’assembla a Marta Sánchez ni a Sabrina “o cualquier otra señora estupenda al uso”. I que és “seriecita” i va vestida amb pantalons amples, com si això l’exculpés del pecat mortal d’haver portat minifaldilla a la feina un dia d’agost. Encara cuejava aquesta polèmica quan un noi de 20 anys va ser absolt –absolt!– de violació a Lleida perquè la víctima, de 16, no va oposar resistència física, sinó verbal. El president de l’Audiència Provincial es mostrava preocupat. No amb els seus jutges, però, sinó amb la premsa. Hi pensava aquesta setmana mentre veia la imatge grollera d’unes pobres noies en calces sostenint senyals de trànsit. Un suposat experiment per reduir l’alta sinistralitat de les carreteres russes. Que algú em digui que és un fake, si us plau.

El retrovisor (Segre 9-9-16)

Trilingües

Feia molts anys que l’havia llegit i no era conscient d’haver retingut la cita, però les pàgines de Todas las almas em retornaven a bord d’un Alsa que em portava al Pirineu. “En inglés existe un verbo que en español sólo –encara amb l’accent que tant enyoro– se puede traducir explicándolo, y to eavesdrop (éste es el verbo) significa (ésta es la explicación) escuchar indiscretamente, secretamente, furtivamente”. Jo ho estava fent. Primer no. Abans d’escoltar vaig sentir, encara que per alguna estranya moda televisiva, ara ja no es faci distinció entre aquests dos conceptes. De fet, m’incomodava ser una convidada de pedra en una conversa imposada a cop de decibels. Parlaven fort, entre d’altres raons, perquè no seien juntes. De fet, segons es podia deduir fàcilment del diàleg que tapava la ràdio mal sintonitzada no es coneixien de res. Cap de les viatgeres era de muntanya. Però l’una –la més gran– feia temps que hi vivia i donava instruccions a l’altra –molt jove– que hi anava a passar uns dies de vacances. Ella ho plantejava, però, com un repte de supervivència extrema, al qual s’enfrontava amb una barreja de por, temeritat i optimisme. Si no m’hagués fixat en la pesada trolley de quatre rodes que havia introduït a la bodega del bus, hauria pressuposat que la turista era una aventurera intrèpida. Anava pel tòpic número dos mil quan va dir la frase definitiva: “la gente de pueblo me gusta porque no tiene maldad”. L’altra li va donar la raó. Jo mirava el paisatge i em sentia dolenta malgrat els meus orígens rurals. S’apropava el 25è aniversari d’aquella festa de pau i amor que es va viure a Puerto Hurraco. Potser es van adormir, perquè es va fer un silenci relatiu. Dos seients davant meu la conversa era en aranès. De nou vaig optar per l’eavesdropping. Eren un home de mitjana edat i una dona gran. Prou per ser sa mare. Estava pletòrica. Només li veia la mà, arrupida però enèrgica. Ho assenyalava tot. L’home va dir alguna cosa inaudible. No vaig entendre si la velleta li va respondre que era la primera vegada en 56 anys que sortia de la Val o que no s’hi havia mogut des de l’any 56. Vaig envejar-la. El que fos que l’havia fet anar a Lleida després de tant de temps li va permetre fer un viatge al futur i mirar-se el món amb ulls nous.

El retrovisor (Segre, 2-9-16)

Tardes daurades d'agost

Els darrers dies d’agost tenen alguna cosa de melangiosos. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el setembre que s’apropa. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs, col·leccionables delirants que posaran a prova la nostra constància. Hi ha un acte de fe en el futur en el gest de comprar-se una agenda. En els bons propòsits que incomplirem. Quan l’agost es treu les xancles i les bermudes li descobrim una dignitat que no lliga amb la coreografia de la cançó de l’estiu. D’això se’n diu esperança. Fa deu anys n’anàvem molt sobrats. L’estiu del 2006 es va acomiadar amb notícies que es van perdre com llàgrimes en la pluja. No sé si vivíem per sobre de les nostres possibilitats o ens pensàvem que els diners del Monopoly eren de curs legal, però la incursió a l’hemeroteca m’ha deixat perplexa. Aquell agost de quan la crisi no enfosquia l’horitzó per fer-nos afirmar que l’avantatge d’un futur tan negre és que combina amb tot vam saber que Xavier Gabriel volaria més amunt del que podia fer-ho la seua bruixa de la sort a bord d’una escombra: s’havia comprat un bitllet de preu literalment estratosfèric per viatjar a l’espai. Miràvem molt amunt en aquelles dates. A Lleida s’estava pendent de la Llotja, que només era un dibuix. L’empresa constructora havia d’aixecar als terrenys adjacents unes torres de 24 i 16 pisos. Encara no s’havia adjudicat l’obra i ja s’havia quedat petita, perquè un empresari d’Almacelles projectava un gratacel de 35 plantes. Projectar és el verb clau. Tot va quedar en projectes. En res. Ni s’ha fet turisme espacial, ni s’han construït torres fora mida al Segrià (l’obelisc d’Almacelles em juga en contra, d’acord). L’únic cert d’aquell agost de fa deu anys és que va morir Glenn Ford. La bufetada que li va clavar a la indòmita Gilda és, per bé i per mal, una icona del segle XX. Jo em quedo, però, amb l’insubornable sergent Dave Bannion. Dignitat i esperança convertides en pel·lícula per Fritz Lang.

El retrovisor (Segre, 26-8-16)